27 consells per a mirar la televisió

A continuació reproduïm un document que considerem de gran interès: la lectura d’aquests 27 consells ens fa reflexionar sobre l’ús de la televisió. Si els seguim, assolirem que la televisió estigui al nostre servei i que no siguem esclaus d’aquest mitjà de comunicació. Pres de Valores Humanos Núm. 13. El document ha estat elaborat per FEDEPADRE, associació que reuneix a 150 mil famílies xilenes.

Una responsabilitat important dels pares

1. Els pares hem d’ensenyar als nostres fills tant a veure espais televisius enriquidors, com a no veure aquells que puguin ser inconvenients o que puguin afectar-los en el seu desenvolupament integral com a persones. Si els pares no ensenyem a veure televisió als nostres fills, qui ho farà per nosaltres?

2. Podem ensenyar als fills que no cal “veure la televisió”, sinó programes de televisió. Així podrem desenvolupar la capacitat de selecció i de discriminació, que els habilitarà per a veure allò que ens convé i no mirar allò que no ens convé veure. Hem de preguntar als nostres fills: quin programa voleu veure?, en lloc de: voleu veure televisió? No oblidem que la televisió utilitzada amb el criteri d’ajudar a l’educació dels fills pot ser una eina molt eficaç.

3. Per a crear un criteri de selecció en el moment de veure televisió, cal evitar tenir encesa la televisió quan no hi ha ningú mirant un programa determinat. Sempre és positiu preguntar-se: És necessari que en aquest moment estigui encesa la televisió? Quantes vegades la televisió roman hores funcionant sense que ningú estigui realment veient un programa determinat? Si l’apaguem, quan no és necessari que estigui encesa, no només estalviem energia i diners, sinó que, el que és més important, guanyem silenci i temps per a nosaltres mateixos i per a la família.

4. Una bona manera d’afirmar les idees anteriors és no tenir a mà el comandament a distància. El “zapping”, o el costum de canviar permanentment de canal de televisió, és contrari al criteri de selecció que hem de desenvolupar en els nostres fills. D’altra banda, “la lluita” pel comandament a distància moltes vegades és injusta i inconvenient, no seria preferible acordar per endavant el programa que volem veure, per a no ser esclaus del comandament a distància, que ens duu per un vagabunderia interminable que no permet concentrar-se ni entendre cap programa? Si el “zapping” amb el control remot és inevitable, perquè s’està buscant quin programa veure, almenys és convenient ensenyar que tots tenen dret a opinió, i que la selecció del programa no és monopoli del major, el més fort o l’amo de la televisió, per a així ensenyar-los a respectar els drets i els gustos de cadascun dels membres de la família.

5. No és convenient que els nostres fills tinguin un aparell de televisió a la seva habitació. Aquest costum incentiva l’aïllament dels nostres fills, provoca una addicció a la televisió i és contrari a la vida de família. Tinguem present que una addicció desordenada a la televisió impedeix el joc dels nostres fills, el creixement de la seva creativitat i afecta, inevitablement, la convivència familiar.

6. És sempre convenient tenir un horari preestablert per a veure programes. Com totes les coses, la televisió té “el seu lloc” en la vida familiar, al costat d’altres activitats. En aquest punt hem de prendre consciència que el nostre dia només té 24 hores, i si li restem el temps que dormim i treballem o estudiem, quant temps lliure ens queda? És necessari dedicar l’escàs temps lliure que tenim només a la televisió? On queda el temps per al joc, l’amistat, la cultura, la imaginació i la convivència familiar?

7. No usem la televisió com “una mainadera electrònica”, atès que aquesta no cuida veritablement als nostres fills, especialment si els deixem veure “el que estan donant”. Recordem que la televisió no pot donar afecte, ni és capaç d’advertir als nens d’un eventual perill. Quan ambdós pares treballen, aquest criteri és especialment important.

8. No tinguem encesa la televisió quan o dinem o mengem en família. Quan s’està reunit, durant els àpats, tota la nostra atenció hem de posar-la a compartir amb els nostres fills i cònjuge, cuidant aquest veritable tresor que és estar junts i amb temps per a conversar i conèixer-nos millor. No arruïnem o desperdiciem els millors moments en família “ficant al mig” una intrusa com a convidada principal, que obliga a ser vista i escoltada.

9. La capacitat d’imitació que té el nen hem d’orientar-la cap al coneixement de personatges reals i exemplars, per exemple esportistes, homes il·lustres, herois de la nostra història, persones destacades en l’ajuda als altres, poetes, etcètera, i no cap a “herois imaginaris”, “monstres”, o personatges inexistents. D’aquesta forma, posarem al seu abast les vides de persones que han passat fent el bé, i que mereixen ser imitades.

10. Els pares hem de tractar d’acompanyar als nostres fills a veure televisió. D’aquesta forma podrem conèixer veritablement els continguts dels programes per a tenir, així, judicis més apropiats en el moment d’emetre la nostra opinió sobre la televisió. Mirant televisió amb ells ens podrem adonar dels seus gustos o preferències, i els efectes que els diferents programes poden produir en cadascun d’ells.

11. Donar la culpa a la televisió és la sortida fàcil. No convé que els pares renunciem a la possibilitat que a casa es vegi sempre bona televisió, tenint present que en la programació de la televisió, si busquem, podrem trobar gairebé sempre bons programes, i que ens correspon a nosaltres el deure i la responsabilitat de ser els principals formadors dels nostres fills.

12. L’experiència demostra que no és convenient que els nens i joves puguin veure el programa que desitgin, sobretot els més petits. Tampoc convé donar per descomptat que tots els programes anomenats infantils o de dibuixos animats tenen un contingut adequat per a la seva edat.

13. Els pares hem d’informar-nos del contingut dels programes de televisió. Qualsevol espai que inclogui sexualitat, violència, maldat, permissivitat, delinqüència, racisme, etcètera, no és apte per a nens. I els pares han de saber-ho, i evitar que els seus fills els vegin. Per a assolir això, es poden consultar les guies de qualificació de la programació de la televisió que es publiquen (a instàncies del Ministeri d’Educació, del Consell Nacional de la Televisió), i en revistes especialitzades d’educació dels fills (com per exemple Fer Família o Educar).

14. Una vegada informats del contingut dels programes de televisió, respectem la senyalització dels programes infantils: – per a tots; – per a nens majors de 7 anys; – per a nens majors de 12 anys; establerta pels canals de televisió, i difosa tant pel ministeri d’Educació com pel consell Nacional de Televisió, per a la cura dels nens.

15. Cal tenir present que els fills han d’aprendre valors primer de tot en l’àmbit de la família. Cuidem-nos d’explicar als nostres fills que els principis i ideals dels herois o heroïnes de la televisió són, la majoria de les vegades, difícils d’aplicar en la vida diària, on a diferència de la televisió, cada acte té un cost i una conseqüència positiva o negativa per a ells mateixos.

16. Amb imaginació i creativitat els pares de família podem esforçar-nos a buscar alternatives a la televisió, fomentant l’esport, les visites a museus i parcs naturals, les sessions de teatre, la projecció de vídeos, les converses familiars, les pràctiques d’accions solidàries a favor dels altres, etcètera.

17. La “cultura de la imatge” ha d’arribar als nens per mitjans que no siguin exclusivament la televisió. Ensenyem als nostres fills que fora de la pantalla existeixen els paisatges, les postes de sol, els jardins, els museus i exposicions, els llibres, etcètera, que són infinitament més bonics i reals que el que puguin veure per la televisió. En aquest món hi ha tant a veure i a mirar… Però és necessari que, com a pares, liderem aquest esforç, no perdent la capacitat d’admiració, perquè els nostres nens segueixin el nostre exemple.

18. Inevitablement, i tot i els nostres esforços, hi haurà continguts televisius contraris als nostres valors, que ens semblin inconvenients o negatius per a nosaltres o els nostres fills. Per això fomentem en família l’anàlisi crítica del contingut dels programes de la televisió. Acostumem als nostres fills a saber veure i distingir el que és bo i l’inconvenient que pugui contenir un determinat programa de televisió.

19. Els pares hem de fomentar que els programes siguin analitzats, i que siguin matèria de conversa en reunions de família, com per exemple en els menjars. Això no només enriqueix la comunicació familiar, sinó que és una excel·lent manera de conèixer i donar un suport concret a l’educació dels valors dels nostres fills.

20. Les famílies poden crear una videoteca amb pel·lícules i documentals d’interès per als nens, que continguin temes variats i entretinguts. Aquesta pràctica no solament fomentarà el gust per la cultura i l’entreteniment en família, sinó que els servirà per a anar creant un criteri selectiu en el moment de mirar televisió.

21. Alguns anuncis poden ser tan perillosos com els dolents programes de televisió. Els pares hem d’estar molt atents perquè la televisió no converteixi als nostres fills en persones superficials o consumidores de tot el que s’anuncia. La gran oferta de béns que existeix en la televisió pot ajudar-nos a educar als nostres fills en “un consum intel·ligent”, basat en la satisfacció de les reals necessitats, més que la dels gustos. Mai s’ha de fer cas de la publicitat de jocs que incitin a la violència, a la discriminació i al racisme.

22. Els pares de família tenim el dret i el deure d’iniciar als nostres fills en una positiva i prudent educació sexual, que eviti que una imatge distorsionada de l’amor humà i del sexe els sigui transmesa a través de qualsevol mitjà, i en particular dels programes o avisos de la televisió.

23. No podem deixar que els nostres fills vegin televisió de mala qualitat. Si aquests programes de televisió són vistos pels nostres fills, confondran la realitat amb la ficció, es desorientaran i s’equivocaran en comprendre i valorar el sentit de la vida. Transigir amb la dolenta qualitat d’aquells programes de televisió inadequats per als nens, deixant que els vegin, equival a fer-se còmplice del que sabem que distorsiona els valors que li serviran de fonament per a la resta de la seva vida, i atenta contra els drets de la infància.

24. Cal evitar, costi el que costi, que el mirar o no la televisió es converteixi per als nens en un premi o càstig.

25. Els pares de família podem organitzar-nos per a exigir una televisió de qualitat, especialment en horaris infantils. Les actituds grolleres, els hàbits i comportaments antisocials, les obscenitats del llenguatge, la pèrdua del sentit de l’autoritat, la vulgaritat i la frivolitat, l’apologia subliminal o directa de conductes reprotxables, la discriminació de la dona o la seva utilització com a objecte sexual i qualsevol menyspreu a la vida humana, han de ser eradicats, especialment dels espais que tinguin als nens com a destinataris.

26. Davant d’una programació infantil amb baixa, discutible i reprovable qualitat, els pares de família tenim la ineludible responsabilitat d’iniciar una crítica constructiva, exercint així els nostres drets com a ciutadans. Així mateix, i com a contrapartida a l’esforç realitzat per molts dels qui treballen en l’àmbit de la televisió, és convenient incentivar una bona televisió, ressaltant i difonent entre els nostres amics els bons programes de televisió.

27. L’exemple és l’eina més eficaç que tenim els pares a les nostres mans. Si veiem molta televisió, o posterguem els nostres deures o activitats familiars o recreatives amb els nostres fills per veure televisió, o veiem televisió de mala qualitat, amb quin criteri evitarem que els nostres fills vegin aquells programes negatius per a ells?


Deixa un comentari