Article: Compres realitzades per menors

bi-compras-online-menores

Fa un temps va donar força a parlar una notícia que feia referència a una nena de sis anys que va desbloquejar el telèfon intel·ligent de la seva mare. Per a això, va utilitzar l’empremta dactilar del seu dit mentre dormia, realitzant tretze compres seguides a Amazon per valor de 250 dòlars, totes elles relacionades amb Pokémon i diversos accessoris.

Anteriorment, els mitjans ja s’havien fet ressò d’altres casos sonats com el d’un nen que va gastar més de 1.000€ en dónuts virtuals en un joc dels Simpsons, o el d’un altre que amb només cinc anys va gastar 2.000€ en el joc ‘Zombies vs Ninjas’ per iPad.

Tot això pot resultar anecdòtic i una mica rebuscat, però la realitat és que no són pocs els adults que es duen disgustos a causa dels dispendis efectuats pels seus fills petits. En la majoria d’ocasions, els menors no són conscients d’estar fent un pagament en línia a causa de les “facilitats” oferides per les plataformes, que camuflen molt bé les seves propostes. De fet, arran de comentar aquesta notícia, hem conegut altres incidents propers que, sense arribar a aquest extrem, tenen un nivell de semblança major al que es podria preveure.

Un d’aquests successos venia protagonitzat per un nen de set anys que també va donar lloc a un sobrecost inesperat en el compte dels seus pares. La seva gesta va ser adquirir amb el terminal dels seus pares diversos jocs al Google Play. No obstant això, el curiós és que aquests càrrecs van aparèixer a la factura de la companyia de l’operador telefònic de torn, cosa que crida l’atenció en gran manera. Com pot ser que l’operador facturi per unes operacions realitzades a la plataforma d’un tercer? Pel que hem pogut observar, sembla que es tracta d’un servei que s’activa automàticament, ja que els progenitors en cap cas eren conscients d’això ni ho havien sol·licitat. En fixar-nos a la “lletra petita” del contracte de torn, resulta que el titular de la línia accepta aquest servei per defecte i, així, després no hi ha opció de reclamar-lo. Sens dubte, és un tema que caldrà investigar i aprofundir en endavant, doncs estem davant d’una claríssima mala praxi.

El pitjor és que moltes d’aquestes compres vénen “camuflades” o no resulten evidents per als joves internautes. Aquestes situacions es produeixen sobretot en jocs que en aparença són gratuïts, però que després incorporen micro-pagaments a canvi de vides, de millores o de complements. A més, amb freqüència, aquesta estratègia es disfressa com un sistema de punts o similar per evitar fer referència directa al preu real que implica. El que està clar és que qualsevol venda online hauria de ser prou explícita i manifesta, així com contemplar mesures de seguretat per al moment de confirmar el pagament. Aquests models confusos, anomenats free-to-play, són d’allò més habitual: no es senyalitzen ni disposen de controls d’accés per impedir aquestes situacions als menors.

Addicionalment, els pares es troben amb problemes a l’hora de anul·lar les adquisicions o materialitzar les corresponents reclamacions: no hi ha un marc legal clar que els protegeixi davant d’aquest tipus de transaccions no voluntàries. En l’incident de la notícia amb la qual començàvem l’article, quatre dels tretze productes van ser retornats, la resta ja havien estat despatxats i van acabar sent els regals de Nadal de la protagonista. Els pares van defugir entrar en reclamacions que generalment no arriben a bon port.

Són evidents les mancances relatives als sistemes de control per evitar que el consumidor infantil pugui accedir a realitzar despeses no desitjades. Diverses de les sentències de tribunals als Estats Units i a Europa han obligat Amazon, Apple o Google a tornar els diners de compres efectuades per menors d’edat a través d’aplicacions mòbils. Atenció a la xifra, ja que Apple ha desemborsat fins a 100 milions de dòlars en devolucions per aquest tipus d’accidents. Imagineu com ha de ser el volum real, si tenim en compte les compres que no han estat retornades o reclamades amb èxit.

De tota manera, els pares que deixin el terminal als seus fills per jugar haurien de prendre precaucions sobre el que fan amb ells. No obstant això, convé eludir mals majors implementant mesures especials com un compte separat per a les despeses d’adquisicions en línia o una targeta amb un límit diari. De la mateixa manera, no estaria malament plantejar-se bloquejar la connectivitat a internet quan se’ls presti el telèfon intel·ligent. Fins i tot hi ha aplicacions que permeten configurar el terminal per obstaculitzar aquest tipus de micro-pagaments.

Sense arribar a aquests nivells, també són freqüents els casos en què el menor, “trastejant” amb el dispositiu, envia missatges per WhatsApp als nostres contactes o contesta de forma absurda missatges que ens entren mentre estan jugant, amb la sorpresa per l’interlocutor corresponent. Tot i que la situació no és la mateixa, sí que ambdues (les compres i els usos compromesos) ens alerten i recorden que la tecnologia no és un xumet tranquil·litzant. És un instrument per a uns fins concrets. Quan aquest circuit s’altera, el consum de quelcom sa es pot convertir en quelcom tòxic.


Deixa un comentari