Cinema històric: l’Edat Mitjana en els últims anys

La Història ha donat sempre molt de joc al cinema. Quan a finals de segle XIX els germans Lumière van inventar el cinematògraf, el món i l’home portaven a les seves esquenes un extensíssim bagatge. El cinema acabava de néixer, i ho feia relativament tard, molt més que altres arts i ciències humanes que portaven segles al servei de l’home i a través de les quals s’havia representat i reflectit tot allò que el cinema s’havia perdut. No obstant això, el que aviat seria conegut com a setè art no va veure en això un temps perdut, sinó un infinit mar de possibilitats que obria les seves portes a la creativitat de la indústria i a la seva innovadora i impactant capacitat de reproduir la realitat. D’aquesta manera, i sense formar part, necessàriament, d’ella, el cinema ha anat revivint constantment la Història al llarg de la seva curta existència: ha edificat novament les piràmides d’Egipte, renovat l’èpica grega i governat Roma al costat dels cèsars; ha combatut a les croades, navegat amb Colom i visitat les estances dels monarques del Renaixement; ha conquerit Europa amb Napoleó, unificat la Itàlia romàntica i colonitzat l’Oest americà. I tot (i molt més) ho ha fet, a la seva manera, això sí, en poc més d’un segle. Les pantalles de cinema no han deixat mai de rememorar el passat, ja sigui reconstruint episodis pretèrits o a través de l’ambientació dels seus relats en els mateixos.

Dins de les divisions històriques convencionals es troba l’extens període de temps que transcorre entre la caiguda de l’Imperi Romà, l’any 476, i el descobriment d’Amèrica el 1492: l’Edat Mitjana. Més de mil anys que, sovint, han estat menyspreats des de diversos àmbits i considerats com un espai de decadència de l’home a nivell polític, social i cultural, i de transició entre dues grans èpoques d’esplendor. En un context cinematogràfic, l’Edat Mitjana ha estat objecte de diverses revisions i interpretacions que han donat lloc a nombroses pel·lícules i a diferents maneres de tractar el període.

En els últims mesos, les cartelleres cinematogràfiques han ofert a l’espectador l’oportunitat de reparar en dos nous relats medievals amb Caballeros, princesas y otras bestias i la més recent Templario. Ambdues obres estan molt lluny de suposar una destacada aportació al seu gènere, de fet, la primera d’elles resulta poc menys que deplorable. No obstant això, constitueixen dos bons exemples del rumb que han pres les històries de cavallers en els últims temps, que trenca bastant amb la tradicional visió del període que va oferir el cinema clàssic. Obres mítiques com Robin de los bosques (1939), El halcón y la flecha (1950), Ivanhoe (1952), Los vikingos (1958) o El Cid (1961) van mostrar una Edat Mitjana idealitzada, colorista, brillant i al servei d’una èpica molt romàntica. Grans títols als quals, però, no se’ls pot deixar de retreure, des d’un punt de vista estrictament historiogràfic, una important falta de rigor, que va quedar sempre supeditada a l’esperit somiador de l’era daurada del cinema.

Va ser a partir dels anys 70 i 80 quan el cinema d’època va començar, d’una manera general i sistemàtica, a desmarcar-se d’aquesta actitud romàntica dels clàssics. En el cas de l’Edat Mitjana, les seves representacions cinematogràfiques van començar a buscar diferents alternatives en el seu afany de desmitificar, d’una banda, i renovar, de l’altra, l’Europa medieval que havien creat els Robert Taylor, Charlton Heston i companyia.

Una de les principals fórmules utilitzades en aquest procés va ser la de convertir les produccions del gènere en relats versemblants i realistes (que no necessàriament rigorosos i verídics) que buscaven una evident concordança amb el concepte d’Edat Mitjana entesa com una etapa decadent i ombrívola de la Història. El to de les trames, els escenaris i els personatges medievals es van anar enfosquint i la realitat de l’època va començar a presentar-se d’una manera crua, degenerada i, fins i tot, repulsiva i desagradable. En aquest sentit destaquen dos llargmetratges de meitat de la dècada dels 80 que van retratar un món medieval llòbrec, corrupte, descarnat i gairebé salvatge: Los señores del acero (1985), del perillosíssim Paul Verhoeven, i El nombre de la rosa (1986), l’adaptació cinematogràfica que Jean -Jacques Annaud va elaborar de la novel·la homònima d’Humberto Eco. Ambdues van acabar amb la sublimació de l’època dels honrats i justos cavallers i van tractar d’una manera explícita i implacable la decadència i perversió d’un període històric marcat per una desajustadísima societat estamental cruelment dominada per l’Església (un dels blancs preferits i, massa sovint, exageradament maltractats del cinema d’època en els últims anys), el fanatisme religiós i la noblesa.

Verhoeven i Annaud no havien estat, ni de bon tros, els primers a aplicar en el cinema un to medieval tan intensificat. Un dels cineastes més reconeguts de tots els temps, Ingmar Bergman, havia realitzat a finals dels 50 i inicis dels 60 impactants i devastats retrats de l’època en els seus excel·lents tractats existencialistes El manantial de la doncella i, molt especialment, El séptimo sello, en la qual es presentava una Suècia assolada i podrida per la pesta, la malaltia i el buit moral de l’home, una estampa que pot guardar cert paral·lelisme amb les més modernes mostres cinematogràfiques contextualitzades en l’Edat Mitjana. Aquestes, en poques ocasions al llarg dels últims trenta anys han deixat de presentar un món medieval fosc, decadent i allunyat de la idealització clàssica, si més no en les revisions que pretenen aportar dosi d’autenticitat i rigor a les seves històries, una cosa que s’ha aplicat, amb més o menys encert, fins i tot en grans superproduccions d’evident caràcter comercial.

Però, aquest tracte ombrívol i pretesament proper a la realitat de les obres medievals més actuals comparteix protagonisme cinematogràfic amb una altra de les tendències més importants del cinema històric-medieval dels últims anys: una sobrenaturalització de l’època. Tots dos tractaments semblen oposats entre si, i en certa manera ho són, encara que cal destacar que els dos comparteixen i provenen d’una mateixa concepció obscurantista del període, que ha derivat, en el segon cas, cap a una noció mística, llegendària i fantàstica. D’aquesta manera, en les últimes dècades han aparegut en les interminables llistes de subgèneres dels diferents modes de ficció (cinema, literatura… i, fins i tot, videojocs), conceptes com “fantasia medieval” o “espasa i bruixeria”. Així van sorgir obres més que acceptables com Lady Halcón (1985), Willow (1988) o Dragonheart (1986), i altres d’una qualitat una mica més qüestionable com Dragones y mazmorras (2000) o En Tiempo de brujas (2011), films que incloïen en la seva particular revisió del context medieval una sèrie d’elements, trames, personatges i criatures extraordinàries com ara bruixes, màgia, encanteris, malediccions, dracs i altres tipus d’éssers mitològics. No obstant això, si alguna pel·lícula sobresurt en aquest àmbit és Excalibur, de John Boorman, de 1981, una espectacular, tenebrosa i teatral adaptació a la gran pantalla de les narracions del rei Artús plena de màgia, imaginació i fantasia.

Precisament el cicle artúric ha estat un tema molt recorregut al llarg de la història del setè art. A més d’algunes versions clàssiques, en els últims anys, després de l’esmentada Excalibur, el cinema ha retratat a aquest personatge històric mitificat per la llegenda i per diversos autors literaris (entre els quals destaca Thomas Malory amb La muerte de Arturo, del segle XV ) atorgant-li els trets de Sean Connery a la insípida El primer caballero (1995) i, més tard, de Clive Owen a El rey Arturo (2004). La primera centra el seu argument en el triangle amorós Artús-Ginebra-Lancelot i l’ambienta, cosa poques vegades vista en el cinema històric-medieval modern, en un idíl·lic context certament dotat d’una perspectiva molt romàntica. La segona proposa rescatar, de manera poc afortunada, els orígens històrics del mite en l’ocàs de l’Imperi Romà. Cap de les dues versions ofereix massa, més enllà de contribuir, juntament amb Excalibur i l’imaginari popular, a convertir Artús en l’heroi medieval modern per excel·lència, amb el permís, això sí, de Robin Hood en les seves diferents versions més actuals (Robin Hood, el magnífico de 1991; Robin Hood, príncipe de los ladrones, també del 91; o Robin Hood, de l’any 2010), totes elles molt allunyades del clàssic protagonitzat per Errol Flynn i, igual que les històries d’Artús, a cavall entre la llegenda i el personatge real.

Però si es parla d’èpica medieval recent hi ha dos títols que es converteixen en imprescindibles. Dues pel·lícules de glorioses intencions carregades de la grandiloqüent èpica moderna de l’espectacle, dels efectes tècnics, de les batalles colossals, dels milers d’extres, de la violència brutal i dels discursos motivadors. Es tracta de Braveheart (1995), de Mel Gibson, i del El reino de los cielos (2005), de Ridley Scott. Tots dos llargmetratges posseeixen un extraordinari sentit de l’entreteniment al qual subordinen una realitat històrica tractada al seu gust, al més pur estil clàssic. No obstant això, mentre el film de Gibson sembla realitzar aquesta tasca amb naturalitat i sense més pretensions, a Scott se’l veu massa obstinat en redibuixar la història i elaborar reflexions molt simples al voltant dels processos i temàtiques reflectides en la seva particular croada. Així i tot, però sense arribar al nivell de Braveheart, funciona perfectament com a espectacle.

Cal destacar, per acabar aquest repàs de les directrius seguides en els últims temps per la indústria cinematogràfica en els seus diversos intents de recrear l’Edat Mitjana, lesels corrents seguides per certs sectors de l’ofici que han apostat per la paròdia i modernització de l’època. Generalment, es pot dir, ho han fet de forma bastant lamentable. És possible trobar referents destacats que han sabut esprémer amb intel·ligència les possibilitats còmiques i satíriques dels tòpics del gènere com al seu dia van demostrar La princesa prometida (1987) o Shrek (2001). Però el cinema, especialment Hollywood, sembla voler apostar per la broma fàcil i recórrer a la grolleria i vulgaritat per maltractar al cinema, a l’època i l’espectador amb títols com la tristíssima El caballero negro (2001) o la ja esmentada Caballeros, princesas y otras bestias (2011). En una propera línia còmica, una mica més respectable i treballada, està Destino de caballero (2001), una espècie d’Ivanhoe modernitzat al ritme de Queen que acaba enterrant les seves dosis d’originalitat sota la grolleria d’uns personatges que semblen sortits d’un estadi de futbol.

Finalment i, de moment de forma molt anecdòtica, és possible incloure dins de la modernització del gènere medieval el seu contacte amb la ciència ficció tal com va fer de forma molt innocent Richard Donner en l’oblidada Timeline (2003), inspirada en una novel·la de Michael Crichton, o Howard McCain a Outlander (2008). Unes opcions poc atractives al públic sobre una època que, encara que no sempre ho ha demostrat, dóna molt més de si. De moment, tal com s’ha comentat a l’inici d’aquest article, les mostres fílmiques més recents i immediates no li auguren un futur massa prometedor. Ja es veurà què acaba dictant el cinema.

Firma: Juan Xipell