Còmics en 35 mil•límetres

Des dels seus inicis, el cine s’ha caracteritzat per la combinació d’un protagonista i un antagonista com eix de les històries que ens conta. Els còmics de superherois representen la màxima expressió d’aquest binomi. El bo contra el dolent, el bé contra el mal, la justícia contra la opressió… Són aspectes dels còmics irresistibles per al setè art. No obstant això, els superherois han aparegut i desaparegut durant llargs períodes al cine, fins arribar a l’apogeu que vivim avui en dia. Encara que parlem d’un gènere en si mateix, els superherois no sempre han tingut tant de protagonisme.

Després de l’èxit a finals dels anys trenta, els superherois i les seves històries van aparèixer a televisió els matins dels dissabtes en forma de pel•lícules infantils: Las aventuras del Capitán Marvel (1941), Batman (1943), Capitán América (1944) o Superman (1948), per exemple. Més tard, aquestos insignes personatges van ser represos per la televisió amb un format de sèrie. La més coneguda és la d’en Batman, que es va fer a la meitat de la dècada dels setanta (tot i que Superman, Avispón Verde i la Dona Meravella també van tenir la seva oportunitat).

El pressupost d’aquestos projectes era molt baix, així que totes les adaptacions tenien aparença de sèrie B o de cinema independent. Durant aquell temps també van abundar les sèries de dibuixos animats dirigides a un públic infantil: Astèrix, X-Men, Thundercats… A partir d’allí, les pel•lícules que anaven sortint eren prolongacions del que es veia en la televisió.

La història recent del cinema de superherois va néixer l’any 1978 amb el Superman de Richard Donner. Va ser la primera gran pel•lícula de protagonistes amb superpoders, un èxit comercial amb molt bona acollida per part de la crítica. A partir d’aleshores les adaptacions de còmics es van dirigir a un públic general i es van convertir en cine de gran pressupost. Els efectes especials que tan bé encaixaven a les històries de superherois es van convertir en un reclam per la gent, que disfrutaba amb l’espectacle pirotècnic que oferien. D’aquesta manera, a la dècada dels vuitanta es van fer varies produccions, començant per la primera de vàries seqüeles de Superman a l’any 1980 (Superman II de Richard Lester) i acabant amb Batman de Tim Burton (1989).

Malgrat l’èxit de la saga d’en Superman, és la pel•lícula de Burton sobre l’Home Muricec la que aconsegueix  rellançar definitivament el cine de superherois, degut a l’aclamació de públic i crítica. Això va suposar la versió cinematogràfica de còmics més ombrívols amb personatges més complicats: El Cuervo (1994) d’Alex Proyas va fer el tret de sortida, que van seguir Spawn (1997) i Blade (1997), entre d’altres.

A partir de l’any 2000, les pel•lícules de superherois es van convertir en blockbusters i arrel dels èxits en taquilla, van néixer les franquícies. X-Men (2000) de Bryan Singer i Spider-man (2002) de Sam Raimi van ser les primeres en marcar tendència. En ambdues es va poder comprovar com el perfeccionament de la imatge digital permet als herois fer qualsevol cosa en pantalla, deixant al públic amb la boca oberta. Per aquesta raó, els estudis nord-americans van començar a destinar pressupostos desorbitats i a emprar moltíssims diners per a la campanya publicitària de la pel•lícula.

Bona prova d’això són Daredevil (2003), La lliga dels homes extraordinaris (2003), Hulk (2003), Catwoman (2004), Hellboy (2004), Els quatre fantàstics (2005), Batman begins (2005), Ghost Rider (2007), Iron Man (2008) o Watchmen (2009). D’altra banda, es van posar de moda les seqüeles (especialment la dels X-Men, Spider-man, Blade, Els quatre fantàstics i Hellboy) i els spin-off (històries que comptaven amb un protagonista provinent de pel•lícules anteriors) com Elektra (2005) o X-Men Origins: Wolverine (2009). De fer, actualment s’estrenen més de tres projectes de superherois cada any. Avui li toca a una precuela, X-Men: primera generación, però són moltes les que s’estrenaran al llarg d’aquest any i el que ve: Linterna Verde, El Capitán América, The Dark Knight Rises (la última de la trilogia de Nolan sobre Batman), Ghost Rider 2, el reboot de Spider-man… Però per què agraden tant les pel•lícules de superherois?

La definició de superheroi respon a una persona que posseeix habilitats que la fan superior a la resta de mortals. Generalment, utilitza els seus poders per lliurar una batalla contra les forces del mal. Per començar, el que atreu d’aquestes histories és la simplicitat del seu plantejament: el bé contra el mal. No importen les raons de cada heroi. El que importa és que, amagat sota una doble identitat, defèn la pau del món mentre intenta portar una vida paral•lela al seu alter ego justicier. Els superherois mantenen l’interès de l’audiència amb històries manejades des d’una perspectiva humana. Els missatges d’esperança i de justícia que abanderen les seves accions són temes universals que sempre atrauran al públic.

Cal afegir que no solament es tracta d’aventures de bons i dolents que captiven l’espectador, sinó que la digitalització cinematogràfica ha atorgat il•limitades possibilitats a la creativitat dels directors. Els efectes especials imprimeixen un caràcter únic en les pel•lícules de superpoders, i a la vegada han fet que es vegin més reals. D’aquesta manera, el públic enganxa més amb els personatges i es fica de ple en la història. Els estudis aconsegueixen una audiència fidel al personatge i tenen la oportunitat d’explotar-lo en seqüeles que segurament resultaran èxits de taquilla. Per tant, i mentre segueixi l’enorme interès de l’espectador en aquest tipus de pel•lícules, tenim cine de superherois per a estona.

Firma: Joan de Santiago