Descobrint valors a l’esport i al cinema

La nit del 24 de desembre de 1941, pocs mesos després de l’inici de la Gran Guerra, les tropes atrinxerades a pocs quilómetres de la ciutat belga de Ypres van ser testimonis d’un sorprenent esdeveniment: un espontani intercanvi de nadales i felicitacions entre bàndols va acabar derivant en una petita treva per celebrar el Nadal i recollir els cossos dels caiguts en el camp de batalla. Soldats de tots dos exèrcits van sortir aquell dia a terra de ningú i s’agermanaren durant unes hores compartint beguda, aliment, tabac i conversa.

Les ràdios militars no van trigar a fer ressò d’aquest succés, i al cap de poca estona la notícia s’havia propagat per diversos punts del front. Van ser diversos els llocs que van seguir l’exemple d’Ypres, i aquesta treva extraoficial es va estendre a diferents zones de combat. En alguns emplaçaments, l’alto-el-foc es va allargar durant l’endemà, tal com va passar prop de la ciutat de Armentières, on al matí, segons les cartes d’un milicià de l’exèrcit alemany, va aparèixer un soldat escocès amb una pilota entre les mans i membres d’un i d’altre bàndol van improvisar un partit de futbol sobre el terreny endurit pel gel de l’hivern. Durant uns minuts, l’esport va ser partícip d’aquesta immensa mostra de virtut de l’ànima humana.

És impossible obviar que les raons d’aquest miraculós succés, que l’any 2005 va inspirar l’emotiva producció francesa Feliz Navidad, transcendeixen en gran manera a qualsevol lectura esportiva. No obstant això, el simple fet que un grup d’homes, que havien lluitat a mort per uns pocs metres de territori, trobessin un petit reducte de pau en el plaer de donar quatre puntades de peu a una pilota constitueix, per si mateix, una de les més admirables mostres d’unió i humanitat que l’esport ha ofert al llarg de la història. I és que ni tan sols la desconfiança en el tòpic més utilitzat és capaç d’amagar que l’esport és una inesgotable font de valors.

Exemples no falten: la seva història ha estat escrita per grans campions que portaven a coll tota una vida de superació, exigència, lluita, constància, ambició i esperança. Però no és necessari competir en l’elit per descobrir aquesta dimensió essencial de l’esport. Tot aquell que s’hagi enfrontat a qualsevol tipus de disciplina esportiva, fins i tot al més amateur dels nivells, ha estat susceptible de comprovar com l’exigència i la passió que poden arribar a generar són capaces de fer aflorar les virtuts més ocultes amb una naturalitat i consistència inèdites en altres àmbits de la vida.

Des de sempre, el cinema ha rebut amb devoció tot tipus de relats que lliguessin substancialment la pràctica esportiva a l’educació moral de l’home, convertint-se, d’aquesta forma, en vehicle de transmissió de valors inevitablement vinculats a l’èxit més autèntic i genuí de l’esport: el naixement i forja de la virtut. Així ha estat des d’aquells temps en els quals el poc dotat físicament Buster Keaton no renunciava competir en els pesos pesats per conquistar el favor de la seva estimada a El boxeador, fins al sacrificat i heroic retorn a la competició de Bethany Hamilton (la jove surfista que va perdre el braç esquerre després de l’atac d’un tauró) a la recentment estrenada Soul Surfer.

Més de vuitanta anys de cinema i una interminable llista de pel·lícules separen ambdues produccions i defineixen els límits d’un gènere que troba en Carros de Fuego el seu títol més emblemàtic. La història de fe i superació de dos joves atletes que, en els Jocs de París de 1924, van aconseguir el triomf empesos per creences tan diferents com  profundes s’ha convertit en el més honest dels himnes a l’esperit olímpic i a la identificació d’excel·lència humana i esportiva.

Molt més fresca es conserva en la memòria de l’espectador Invictus, l’inspiradora cinta que Clint Eastwood va dedicar a Nelson Mandela, i en la qual el mestre exposava a través del rugbi els principis de la conciliadora actitud política del líder sud-africà. Els valors d’un esport noble i d’equip quedaven aquí convertits en símbol de redempció col·lectiva i en les bases de refundació d’un país necessitat de la cicatrització de les ferides obertes per l’apartheid.

Un dels retrats més madurs que el cinema ha ofert sobre l’esport és Moneyball, que penetra, de forma implacable, en les entranyes del beisbol per abordar la capacitat de reinvenció i la cerca de nous camins cap a l’èxit d’un home destinat a ser vençut. Brad Pitt experimenta en ella l’amargor d’una derrota que l’empeny a una necessària i profunda revisió de la naturalesa i significat de la victòria.

La relació de títols destacables per l’amplitud de la seva identificació entre la pràctica esportiva i el creixement personal troba només un petit punt de partida en els exemples anteriors. La llista és inabastable, i en ella hi ha lloc per a la fortalesa i resistència de Cinderella man; per a l’esperit d’equip i la convivència racial de Titanes, hicieron historia; per a la constància i optimisme de Seabiscuit en plena Depressió; per a les exigències acadèmiques de Coach Carter; o per al poder d’integració social de l’esport de Me llaman Radio.

Totes elles descobreixen un referent històric que remeten a l’autenticitat del desenvolupament humà a través de la pràctica esportiva. Aquest sentit veraç i realista de les conseqüències de l’esport ha fet que algunes de les més extraordinàries virtuts que l’esport ha transmès en pantalla no hagin necessitat el filtre de la ficció. Així, Senna repassa a manera de documental les lluites del campió brasiler i el seu compromís amb la seva fe i el seu país, i Hermanos y enemigos ofereix un imprescindible relat de perdó i amistat en el qual Vlade Divac recorda la ruptura de la seva relació amb el desaparegut Drazen Petrovic quan la guerra dels Balcans va dividir Iugoslàvia.

Sigui com sigui, la Història, el cinema i la pròpia experiència no deixaran mai d’oferir encoratjadors models de virtut esportiva, relats “d’homes amb esperança als cors i ales als peus” disposats a assenyalar el camí d’un triomf que es troba normalment en un lloc més elevat que la part alta d’un podi.

Signatura: Juan Xipell