Doraemon, un assumpte còsmic

Orígens

Luk Internacional és l’encarregada de portar a la petita pantalla aquesta producció japonesa creada per Fujimoto Hiroshi i Motoo Akido. Encara que   al catàleg audiovisual d’aquesta distribuïdora cinematogràfica per a Espanya i Portugal figuren sèries tan clàssiques com Peanuts, Els óssos amorosos o Flipper & Lopaka, crida l’atenció la quantitat d’ofertes d’animació de   contingut qüestionable com Shin Chan, Conejos chiflados, Corrector Yui o Líos de pingüinos, per citar només algunes.

Com molts anime, Doraemon neix primer en forma de manga (còmic) i s’edita, per primera vegada, al 1969. Les aventures del gat còsmic, que van ser publicades en diverses revistes, s’han recopilat en 45 toms.

El cas de la sèrie animada és més complex. A principis de la dècada dels 70 es realitzen, sense èxit, alguns intents de dur aquest personatge a la petita pantalla. Però no és fins al 1979 quan la producció televisiva triomfa i converteix aquesta sèrie en una de les més llargues de la història de l’animació.

L’argument general

Les trames que es narren en cada capítol troben el seu origen en una història que molts espectadors desconeixen, ja que no és necessària per a la comprensió de la sèrie.

Nobita és un nen malcriat, al que no li agrada estudiar ni esforçar-se, és maltractat pels seus companys i, en general, maldestre i fracassat. En el futur, el seu nét, que malviu en la pobresa originada pel fracàs de Nobita, decideix enviar un robot a l’època del seu avi perquè l’ajudi a triomfar en la vida i assegurar, així, un futur millor als seus descendents.

El punt de partida ja és llastimós. És trist presentar un nen frustrat que repeteix, capítol sí capítol també, que desitja morir per no tenir alguna cosa que anhela. És lamentable que un robot el tregui dels seus deliris a força de màgia. És desagradable que dos dels personatges protagonistes -en total només hi ha 4 ó 5- estiguin dedicats a la figura del “perdonavides” del barri i al seu mentider i manipulador company de baralles. És, en el seu conjunt, un despropòsit entretenir els més petits amb històries tan grises.

Els personatges

En la descripció dels personatges que es fa al web de la cadena que emet la sèrie, es pot entreveure el fons de desolació que emana aquesta producció japonesa:

  • Nobita és despistat, mandrós i una mica maldestre. Sempre tracta d’anar pel camí fàcil però es fica en uns embolics enormes. Encara sort que té a Doraemon per ajudar-li!
  • Doraemon és un robot en forma de gat, company inseparable d’en Nobita que tracta d’ensenyar-li a comportar-se com cal amb mètodes poc corrents. I, al final, sempre es fiquen en embolics!
  • Shizuka és intel·ligent, dolça i amable. Dit així pot semblar insulsa, però si no fos per ella la colla seria més desastre encara. Si li preguntes a Nobita quina és la noia dels seus somnis, segur que diu que és ella!
  • Gegant és un malcarat que sempre troba la manera de molestar en Nobita. Es creu un gran cantant, però la veritat és que més aviat xiscla com un gat.
  • Suneo és rondinaire i organitza uns embolics d’espant amb les seves mentides. Al costat de Gegant formen un equip perillós, sobretot pel Nobita, a qui sembla que li tenen jurada amb les seves bromes pesades.

La relació entre els personatges és utilitarista, desconfiada o basada en la por: Nobita i Suneo temen en Gegant, que només coneix el llenguatge de la violència física; Doraemon consenteix a en Nobita perquè no suporta veure’l trist; Nobita no sol fer cas dels consells que rep i, encara que s’insinuï una lliçó, el protagonista mai aprèn dels seus errors.

Fins i tot en les relacions més desinteressades, com poden ser les de mare i fill o “l’enamorament” de Shizuka i Nobita, s’entreveuen les ombres de les aparences i les pressions socials tan importants en la cultura japonesa.

Els capítols

La línia argumental de cada episodi, com en tantes altres produccions, és simple i repetitiva. Es composa sempre de la mateixa equació: Nobita té un problema, Doraemon l’ajuda amb algun artefacte, Nobita fa un mal ús de l’invent i es fica en un embolic, Doraemon el treu de l’embolic. Són poques les alteracions que s’aprecien en els diferents capítols, la qual cosa permet que el nen sàpiga a què atenir-se en cada emissió.

Com es comprova episodi rere episodi, la solució als problemes sempre ve de la mà d’algun objecte, amb el qual “el tenir” es presenta com una cosa més important que “l’ésser” per solucionar els conflictes. Sens dubte, una visió poc afortunada de les persones i la seva missió en aquest món.

De fons, es nota una visió de l’existència de l’ésser humà poc transcendent i molt materialista, obstinada en el triomf social, acadèmic i professional i basada en l’atzar, en comptes de l’esforç i de la valentia d’enfrontar-se als conflictes i als problemes personals.

A Doraemon, les llàgrimes, les enrabiades i els desconsols són la clau per aconseguir el propòsit desitjati, per si no fos poc, els desitjos del protagonista acostumen a ser una ximpleria.

Conclusió

Doraemon no és, ni molt menys, una de les pitjors ofertes infantils, però tampoc és la més adequada per als nens. En aquestes línies, s’ha intentat fer un petit anàlisi dels possibles inconvenients de veure aquesta sèrie sense una pauta de reflexió.

Un dels seus equívocs és dirigir el producte a nens entre 4 i 8 anys, incapaços de descobrir per si mateixos les mancances del protagonista i dels seus companys d’aventures.

La sèrie pot resultar atractiva per la simplicitat de la seva animació, pel seu disseny i per la gran quantitat d’ofertes de màrqueting que s’ofereixen al mercat. No obstant això, els continguts s’allunyen del fons educatiu que promouen altres ficcions animades de major qualitat, també visual.

A continuació es proposa una pauta de treball amb els alumnes o amb els fills, per a una millor comprensió de la sèrie i una anàlisi més crítica dels seus continguts.

Després de visionar un capítol, es pot respondre a les següents preguntes:

  1. Defineix amb cinc adjectius tres personatges principals. D’aquests cinc adjectius quants són positius i quants negatius?
  2. Què vol aconseguir Nobita en aquest capítol? Es tracta d’un bé social o d’un capritx personal?
  3. Com aconsegueix Nobita el que pretén en aquest capítol? Creus que es poden aconseguir d’aquesta forma les coses a la vida real?
  4. Creus que Nobita ha après alguna cosa en aquest capítol? I tu, has après alguna cosa?
  5. Si tinguessis un gat màgic com Doraemon, què li demanaries que tragués de la seva butxaca?
  6. Has pensat alguna vegada que els desitjos d’en Nobita sempre són materials? Quins desitjos se t’ocorren que no siguin materials?