Article – Drets dels menors a internet

bi-drets-menors-internet

Durant aquest any 2016, gràcies a un projecte del nostre Programa d’Educació Audiovisual (PEA), que ha comptat amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, hem estudiat l’estat dels drets del menor a internet. Part d’aquest treball s’ha fet amb alumnes de 12 a 16 anys, als quals s’ha preguntat sobre el coneixement dels seus drets (i obligacions) a la xarxa i sobre la percepció que tenien del respecte i compliment d’aquests drets i obligacions. Aquest article pretén reflectir les reflexions i conclusions extretes d’aquest estudi.

La principal pregunta que sorgeix a l’entrar en matèria amb els menors és ¿quins són aquests drets i on podem trobar-los? Doncs bé, la resposta (com sempre) la té Google, que ofereix com la menció més recurrent el Decàleg d’UNICEF: Els e-drets dels nens i les nenes. Aquest document data de 2004 i és, precisament, el que prenem com a fil conductor de l’estudi per contrastar els punts més destacables.

El primer que crida l’atenció és l’absència d’un document de referència menys generalista i més actual, així com un treball participatiu amb menors que sigui més intens. Aquesta mancança es dóna sobretot a Espanya, ja que sí que trobem alguns casos a Llatinoamèrica o a nivell europeu en el marc del BIK –Better Internet For Kids a través d’enquestes a Youth Panels. Per això, és important potenciar una metodologia que s’adapti al nou escenari i a les realitats que els menors viuen a internet avui en dia, ja que just és un mitjà que ha evolucionat i segueix fent-ho a una velocitat gegantina.

Al mateix temps, la major part de les altres referències trobades es cenyeixen al marc legislatiu i aquest (encara que hagi de posar-se al dia) va alguns passos per darrere. Malgrat que l’objectiu de la llei és protegir el menor, en moltes ocasions, aquest es troba desprotegit a causa de tres greus errors en el sistema legal:

1) Diversos drets es mouen en un buit legal, ja que encara no estan recollits per cap norma.

2) Altres estan legislats, però d’una manera vaga i poc adequada a l’entorn real que suposa la xarxa.

3) I el més greu és que la jurisprudència no sempre s’executa i gairebé mai és objecte d’un control del seu compliment.

En part, això es deu a l’incompliment d’un dels drets que apareixen en el Decàleg citat: “Dret dels infants a ser consultats i a donar la seva opinió quan s’apliquin lleis o normes a Internet que els afectin, com restriccions de continguts, lluita contra els abusos, limitacions d’accés, etc. “.

En relació a aquesta zona de buit legal, observem altres llacunes com la manca d’una normativa referent a l’accessibilitat dels continguts per a menors amb alguna discapacitat. Sí que es va dictar l’obligació d’adaptar els continguts per a aquest col·lectiu, però només se li va exigir a l’Administració Pública. Per això és necessari impulsar mesures que millorin la qualitat dels continguts dirigits a menors, tal com fa menció expressa el Dret d’accés a la informació i la tecnologia.

D’altra banda, el Dret a la lliure expressió i associació. A cercar, rebre i difondre informacions i idees de tot tipus per mitjà de la Xarxa també es veu afectat per les restriccions legals. Aquestes, de vegades, en lloc de protegir-los, resulten una reducció dels seus drets, donada l’absència de plataformes que s’adaptin als interessos i necessitats dels menors.

Al mateix temps, el nivell de coneixement dels alumnes sobre aquests aspectes dista molt de ser òptim, per la qual cosa cal treballar-los de debò i no únicament els relacionats amb la seva privacitat.

Un altre dret sobre el qual també hi ha cert desconeixement és el relacionat amb la pròpia imatge dels menors. Aquesta és una dada personal i, per tant, resulta clau en un entorn en què els selfies, les fotografies i els vídeos estan a l’ordre del dia en xarxes socials com Instagram. Allà es mouen menors cada vegada més petits que utilitzen smartphones amb càmeres integrades.

Si ens atenim a la norma legal, un menor de 14 anys necessita l’expressa autorització paterna per registrar-se a qualsevol servei d’internet. Per extensió, també ha de fer-ho per compartir la seva imatge a la xarxa, ja sigui directament o mitjançant companys o terceres persones. La realitat és ben diferent i la majoria menteixen en l’edat per accedir a aquests serveis i no demanen permís a l’hora de compartir ni la seva imatge ni la dels seus amics. Les plataformes tampoc posen de la seva part per contrarestar i solucionar aquesta situació que, tot i escapar a la legalitat, s’assumeix com una cosa normal, obviant així les seves conseqüències negatives.

En definitiva, està clar que polítics, empreses i educadors hem d’afrontar dos grans reptes. D’una banda, fer més conscients els menors dels seus drets i obligacions a la xarxa. I de l’altra, dur a terme una legislació més seriosa, conscient i gens ambigua que avali i enforteixi l’execució del Decàleg d’UNICEF.