D’ullals i estaques

Què seria el gènere de terror sense els vampirs? Aquests éssers s’han guanyat a pols un lloc en la història cinematogràfica, fins al punt que han estat elevats a la categoria de mite. Per descomptat, la literatura ha estat el principal culpable, però a què és degut aquesta moda actual pels no-morts? Vegem-ho.

Des de la invenció del cinematògraf trobem petits testimonis de poca repercussió que proven l’interès de l’home per aquests monstres. George Méliès, el pare del trucatge, va ser un dels primers a atendre a la crida dels vampirs amb el seu Le Manoir du Diable (La mansión del Diablo, 1896), el segueix Robert G. Vignola amb The Vampire (1913), una pel·lícula basada en el poema del mateix títol de Rudyard Kipling. No obstant això, no és fins Nosferatu, eine Symphonie des Grauens (Nosferatu, una sinfonía del horror), dirigida pel director alemany F.W. Murnau el 1922, en la que la figura protagonista cobra especial atenció.

La pel·lícula es va convertir aviat en un referent de l’Expressionisme alemany i va establir les bases per a tots els films de vampirs que encara estaven per arribar. Murnau va voler adaptar la novel·la Drácula de Bram Stoker però l’estudi no va poder aconseguir els drets de l’obra, pel que ell mateix va dissenyar el seu vampir particular. El Comte Orlok, interpretat pel misteriós Max Schreck, és la més clara personificació de la metàfora del vampirisme: l’ésser que no sent culpa ni remordiment al alimentar-se de sang (el líquid de la vida) i propagar la seva maledicció. No només les seves accions són malignes, el seu aspecte és esgarrifós i repulsiu. Orlok és la metàfora física de la degradació que produeix el Mal en l’home. Fet significant si tenim en compte que avui en dia el vampir tendeix a enaltir la bellesa física.

Nou anys després, el mite es va acabar forjant amb l’adaptació hollywoodiana de Drácula (Tod Browning, 1931), una producció d’Universal Pictures que plasmava fidelment la novel·la de Stoker. L’encarregat de posar-se en la pell del Comte va ser el desconegut actor hongarès, Bela Lugosi, que protagonitzava en aquell moment la versió teatral. L’èxit de la pel·lícula va confirmar el negoci vampíric que va durar fins a finals dels anys 30. Cal destacar durant aquest temps La marca del vampiro (1935) i La hija de Drácula (1936), entre d’altres.

Després d’uns anys de sequera, la productora Hammer Films (fundada per l’espanyol Enrique Carreras i l’anglès William Hinds el 1932) va repetir l’èxit del seu Frankenstein amb El horror de Drácula (Terence Fisher, 1958). Cristopher Lee va aportar un aire més exuberant i sensualitzat, i la seva figura va quedar estretament lligada al comte dels Carpats. Ho va tornar a interpretar a La maldición de los Karnstein (1963), Drácula, príncipe de la oscuridad (1966), Drácula resucita de la tumba (1968) i El Conde Drácula (1970), dirigida per l’espanyol Jess Franco.

Arribem al moment en què els vampirs es llimen els ullals per visitar altres gèneres. La comèdia és la primera parada. Títols com El eroticón (Jim Clark, 1970) o Vampira (Clive Donner, 1975) són un exemple. No obstant això, Roman Polanski va aconseguir amb El baile de los vampiros (1967) una divertida paròdia dels “mossega colls” que capgira tot l’univers creat fins llavors. Va tenir tanta repercussió que va derivar en una exitosa adaptació musical en els teatres germano parlants, Tanz der Vampire.

Més enllà de la comèdia, ens trobem amb un acceptable remake en color de Nosferatu filmat el 1979 per Werner Herzog i protagonitzat per Klaus Kinski. A més, John Badham va reviure a Drácula (1974) amb el rostre de Frank Langella i Sir Lawrence Olivier com Abraham Van Helsing.

Als anys vuitanta, els vampirs comencen a adaptar-se a les noves necessitats socials. A Fright Night (Tom Holland, 1985), podem veure un no-mort modernitzat i molt més atractiu que altres vegades. Ha penjat la capa per posar-se uns texans i la presa és mossegada en una discoteca en comptes de ser-ho a la seva alcova. Però el cas més interessant el trobem a Jóvenes ocultos (Joel Schumacher, 1987) pel fet que la figura del vampir ja no està lligada al Mal de forma tan taxativa. El protagonista / víctima té llibertat d’elecció, pot decidir convertir-se en un ésser repulsiu o acabar amb l’estirp de la nit.

El lliure albir era impensable per a un vampir fins aquell moment. Si l’origen d’aquests éssers adquireix el seu sentit al personificar el Mal, què passa quan aquesta criatura comença a adquirir nous hàbits impropis de la seva naturalesa? Que s’humanitza. Per tant, la barrera entre el que és bo i el que és dolent ja no està tan clara. Així, és més fàcil deixar-nos seduir pel Mal.

Seguint un ordre cronològic, és el moment de disseccionar literària i cinematogràficament el pare de tots els vampirs: el Comte Dràcula. No és cap secret revelar que Bram Stoker es va inspirar per a la seva novel·la en un príncep romanès del segle XV, Vlad Tepes l’Empalador, i en els mites de la vella Europa, però també en la realitat social que li va tocar viure. Drácula és el producte d’una societat en transició el nom del qual prové de Dracul, el patronímic cognom de Vlad, que significa: “aquell que pertany a l’Ordre del Drac”.

Durant l’època victoriana a Anglaterra, es publiquen els estudis de Charles Darwin i la literatura comença a deslligar-se de les normes clàssiques. La novel·la gòtica està en auge i apareixen personatges exòtics com a la novel·la Carmilla de Sheridan Li Fanu, que narra la història d’una dona vampir. Aquesta va ser la inspiradora de Stoker. Al llarg del regnat de Victòria I, les formes i l’alta moralitat eren les bases del comportament social, de manera que l’autor irlandès es va trobar amb la dificultat de retratar a un ésser tan pervers i lasciu com el Comte. Per solucionar els problemes, va decidir que el modus operandi de Dràcula per atacar les seves víctimes femenines fos una mossegada al coll.

No obstant això, el personatge del llibre dista molt de l’ésser educat i elegant que va interpretar Lugosi. Dràcula no és atractiu ni romàntic, ataca entrant a l’alcova amb la forma de llop, un pas enrere en la cadena evolutiva de Darwin. Dit tot això, cobra sentit parlar sobre el punt d’inflexió que va suposar Drácula de Bram Stoker (Francis Ford Coppola, 1992). A partir d’aquesta pel·lícula, res torna a ser igual.

Coppola va adaptar la novel·la diferint d’aquesta en la història d’amor. La seva aportació a Drácula és transformar una novel·la gòtica de terror en una pel·lícula romàntica que pretén barrejar la realitat històrica amb la ficció. Gary Oldman interpreta el personatge Vlad Tepes que, en veure que la seva dona s’ha suïcidat creient que el seu marit havia mort al camp de batalla, es converteix en vampir maleint a Déu. Per això beu la sang dels homes, que és el revers de la moneda a la Sang catàrtica de Crist. Sobrevivint al temps, Dràcula troba la reencarnació de la seva esposa en Mina Harker. Només ella, a través de l’amor, és capaç d’ajudar per tornar a ser acollit a la gràcia de Déu.

La novetat és que -fins ara-, el monstre no podia estimar, no tenia cap costat humà. Era una criatura narcisista incapaç de sacrificar-se pels altres. A mesura que la societat es secularitza, el vampir és més humà, va perdent el seu costat negatiu. Per tot això, la pel·lícula va ser un èxit de taquilla.

El segueix la pel·lícula gore de John Carpenter, Vampiros (1998), l’adaptació del llibre d’Anne Rice, Entrevista con el vampiro (Neil Jordan, 1994), Blade (Stephen Norrington, 1998) i Underworld (Len Wiseman, 2003). Un altre exemple de com el mite primigeni va perdent força és el tipus d’armes amb les que combaten. Si Van Helsing plantava cara a Dràcula amb crucifixos, alls i estaques, ara, se li rebat amb ciència. Totes les armes inimaginables a disposició de l’heroi.

Els vampirs han variat la seva caracterització per adaptar-se a les preocupacions del món i respondre a les inquietuds pròpies de cada època. Actualment no paren d’arribar a les nostres cartelleres noves històries que potencien l’ideal narcisista de bellesa o busquen noves al·lusions. Aquest és el cas de la fluixíssima Drácula 2001 (Patrick Lussier, 2000), en què la filla de Van Helsing (qui s’injecta sang de Dràcula per no morir) és descendent directa del vampir. Una pel·lícula que sintetitza el fenomen implosiu: Mary encarna una nova naturalesa, una nova generació.

En l’actualitat trobem tanta quantitat de productes cinematogràfics sobre els vampirs que podríem establir una divisió -una mica esquemàtica però efectiva-, de les línies que segueixen els estudis a l’hora de definir un vampir. En primer lloc, els vampirs dolents (Abierto hasta el amanecer, Van Helsing o el remake de Fright Night són només uns exemples), i en segon lloc, hi ha els que es resisteixen a acceptar la seva naturalesa malèvola (Blade, Entrevista con el vampiro, La reina de los condenados i Déjame entrar). El fenomen Crepúsculo és el paradigma de l’última categoria.

La família Cullen de Twilight es passeja entre l’humà (tenen consciència moral) i el vampirisme clàssic. No són del tot narcisistes perquè busquen potenciar la part bona de la seva naturalesa per conviure en societat amb els humans. No els afecta la llum del sol i poden controlar els seus instints depredadors. La memòria de la seva vida anterior els humanitza, per això poden enamorar-se. A més, Edward és la parella ideal per a qualsevol noia adolescent: és guapo, fidel, atent i jove i Bella és el sentit de la seva existència.

El que es donava al Drácula de Coppola, a Crepúsculo apareix com un batut d’hormones disfressat d’amor veritable, un amor que demana l’ànima d’una mortal, no la mort d’un vampir. El narcisisme egocèntric elevat a la màxima potència.

Per acabar amb aquest recorregut cinematogràfic s’ha de remarcar la idea que la figuració vampírica s’adequa a les diferents necessitats de la societat, per això l’evident evolució d’aquesta criatura està començant a ser una grapejada revisió del mite original. Ja no són Comtes ni viuen als Càrpats, ara brillen amb la llum del sol i són capaços d’estimar… sense beure sang.

Firma: Andrea Rodríguez