El cinema de colles infantils: Super 8

Stephen King va dir una vegada: “les millors històries sobre els joves són històries de viatges”. Una afirmació qüestionable, però certa. Des de La isla del tesoro (Fleming, 1934) a Welcome (Lioret, 2009) així ho corroboren moltes pel lícules. Però l’important aquí no és  justificar les seves paraules, sino identificar el context en el qual l’autor de La niebla i El resplandor les va deixar caure. Cuenta conmigo (Reiner, 1985) és l’adaptació d’una de les seves novel·les (The body) que sembla la reflexió literària d’alló que el cinema de Hollywood estrenava en aquells anys: cine èpic protagonitzat per nens.

E.T., el extraterrestre (1982), Exploradores (1985) i Los goonies (1985) integren – amb l’obra de Reiner- el que podria classificar-se com a “cinema de colles infantils”: pel·lícules agradables i didàctiques on uns quants amiguets acostumen a iniciar un ardu viatge i, sense voler, es converteixen en herois. Parlem de tot això per una raó: Super 8 (J.J. Abrams, 2011), una pel·lícula que destil·la l’amor incondicional pel cinema i, especialment, per aquell cine dels 80. També se sent la passió per famós aparell amb el qual es rodava en aquesta dècada – el Super 8 que dóna títol a la pel·lícula- i per les sensacions viscudes pels nens d’aquell moment, reunits al pati del darrere de casa seva, amb la càmera robada del pare. I és que l’argument de la nova producció de J.J. Abrams té una gran quantitat d’aquests records i imaginacions: una grupet de joves volen rodar una pel·lícula casolana i acaben buscant un alienígena amagat al seu poble.

Molts ja ho han pensat i tenen tota la raó. J. J. Abrams -també director de l’onzena entrega de Star Trek– és, així mateix, un melancòlic en potència. Com Tarantino. Les intencions de Súper 8 són les mateixes que, per exemple, Malditos bastardos (2009). Es copien formes i trets del cinema de fa anys, s’entrellacen i es mostren, però en safata de plata, transcendint la mera retòrica. Hi ha, no obstant això, una cosa inherent en el cinema de Tarantino que el jove Abrams no ha adquirit completament: un segell personal. Abrams deixa petjada -en aquella escena catàrtica on els dos nens protagonistes  descobreixen la veritat sobre el monstre a través de la visualització d’una cinta-, però li falta atreviment, allunyar-se de l’homenatge mil·limètric al cinema d’abans i saltar a la piscina de l’espontaneïtat.

Super 8 és un producte intrigant, fosc, a vegades brutal, de ciència ficció. Però és una ciència ficció “light”, més tendra i divertida que sòrdida. Dit d’una altra manera, la nova d’Abrams té més d’E.T. que de l’octavo pasajero. De fet, pel seu estil visual – aqueslls raigs blavosos que travessen un primer pla- i pel seu estil narratiu – conflictes paterno-filials, el més enllà penetrant a l’Amèrica suburbial, amistat i romanç preadolescent -aquesta pel·lícula la podria haver dirigit perfectament Steven Spielberg. S’assembla massa al que ell fa. Però si hi ha alguna cosa que J.J. Abrams ha après, i molt bé, és una regla bàsica del cine per a les masses molt descuidada darrerament: l’acció i la destrucció només importen si el públic sent interès per allò que els passa als personatges.

És clar que el jove Abrams sap retre homenatges. Però hi ha més. També critica. I quan ho fa, l’encerta. La seqüència que precedeix a la catàstrofe ferroviària, quan el grup de joves protagonistes decideix filmar la noia mentre el tren passa a tota velocitat – ¡aquells valors de producció!- és una metàfora aguda sobre l’arribada d’un nou model de cinema espectacle en la història del cinema, l’arribada de l’era del Blockbuster (la nostra), una etapa decadent on l’espectacularitat supera la interpretació, on els efectes especials acaben trepitjant la veu i la mirada de l’actor que és capaç d’emocionar-nos. Així, es manifesta gran part del cine comercial d’avui dia i Abrams no dubta a subratllar-ho.

Amb més interès per la història i els personatges que per la pirotècnia, el pare de Perdidos (2004) ens regala una cinta atípica dins del panorama fantàstic contemporani que, a més a més, té sentit del ritme, interpretacions infantils que deixarien amb la boca oberta al mateix Hitchcock i joiosos moments d’impacte que rivalitzen amb les millors pel·lícules de catàstrofes i suspens. Moments, no obstant això, que poden amagar el veritable codi genètic del film: no és una pel·lícula amarga i dura en absolut. Tot el contrari. Super 8 té la textura d’un donut acabat de fer. És cinema tendre. I també inquietant. Amb més del primer que del segon. I no hi ha gairebé res a reprovar. Bé, només una cosa: aquell final sensibler a més no poder, on Abrams vessa més sucre del compte.

És obvi que Super 8 no porta res de nou al cinema, ni concedeix al seu director la categoria d’autor, però és un deliciós retorn cinèfil al passat més recent -aquells anys 80- que val la pena atresorar, tant si estàs empapat de memòria fílmica com si no.

Els 80 estan de moda

Gairebé res d’innovador va aparèixer a l’horitzó quan les cartelleres de 2011 s’obriren al públic com si d’una família revisant fotos es tractés. El cine és i serà, en gran mesura, una projecció de temes candents – crisi financera, Guerra d’Iraq- i dels suposats gustos i preferències de la massa, la mateixa massa que recupera modes passades, que de vegades porta arrodonides ulleres de pasta i vesteix roba cridanera, tan característica de la dècada dels 80. És llavors quan un s’asseu en un cinema, s’apaguen els llums i s’adona que aquesta moda inspirada en el passat no només es porta al carrer. També es respira a les multisales. I no sempre agrada. I quan agrada, moltes vegades  s’oblida fàcilment, ja que vivim en una època de pel·lícules-petard, de cinema que no està fet per perdurar.

El nou Freddy Krueger ja no espanta, els monstres digitals de la nova Furia de titanes (Leterrier, 2010) ja no impressionen, Conan ja no es creu un bàrbar i, francament, aquell alienígena addicte a la droga anomenat Paul va perfecte per a reciclar tanta nostàlgia cinèfil·la, tants remakes i seqüeles del cinema dels 80… Davant d’aquest panorama, només aquella petita caixa de ressonància anomenada Super 8 (Abrams, 2011) -a més de Drive (Winding Refn, 2011)- sembla poder aconseguir el que les pel·lícules anteriors no van assolir: refabricar sense deixar de conmoure. Per això -i perquè els anys vuitanta estan molt de moda- és pertinent fixar la mirada en el passat, en aquella dècada que tant agrada i tant es porta. I, més concretament, en aquell “cinema de colles infantils” que alguns productors no poden treure’s del cap.

Si hi ha alguna cosa que  qualsevol director de casting ha de tenir com a referència a l’hora d’escollir un repartiment infantil és Cuenta conmigo (Rob Reiner, 1986), una obra plena de talent interpretatiu. Wil Wheaton i el difunt Phoenix enlluernen en aquesta història sobre un grup de nois marginats i amb problemes familiars que decideixen posar fi a l’avorriment estival i inicien un viatge a la recerca del cadàver d’un nen recentment desaparegut.

Amb un títol que parla per si mateix Cuenta conmigo és una oda càlida, lírica i profunda a l’amistat i també un compendi d’escenes que són el reflex de la vida mateixa, dels seus millors i pitjors moments. Reiner, amb l’ajuda dels seus joves, ofereix una pel·lícula trista de propietats humanistes que destaca en el concret i en el global, que éstà atenta a allò subtil, a les mirades, al tràfec d’emocions que agita els personatges, però també a l’evolució vital que recorren al llarg del metratge.

Nominada a l’Oscar al Millor guió adaptat, Cuenta conmigo és, sens dubte, una de les millors creacions de Reiner, que utilitza la literatura menys salvatge del mestre Stephen King per parlar de la necessitat de tenir amics i del difícil trànsit de l’adolescència a l’edat madura. Tot això, s’aborda amb seriositat, malenconia i moments de vertader riure i enginy. Per si això fos poc, la banda sonora, a càrrec de Jack Nietzsche, té una variació lenta i emocional de la mítica “Stand by me” de Ben E. King per a treure’s el barret.

Passem ara a l’àmbit del cinema comercial d’evasió amb Exploradores (Joe Dante, 1985), una comedieta infantil de sci-fi que també tracta sobre un viatge de joves i compta amb la presència de River Phoenix. Però no és ni profunda ni lírica. A diferència de Reiner, Dante evita qualsevol lectura psicològica i realista. Ell està més interessat en l’exhibició d’efectes especials -molt en la línia de Tron (Lisberger, 1982)- i un humor simple que només funciona en alguns moments.

Exploradores és una agradable i ximple pel·lícula sobre petits genis, màquines voladores, llamps, espurnes, molts efectes de so i una part final amb extraterrestres de carnaval que s’acosta a les fronteres del ridícul. Tanmateix, la pel·lícula es presenta generosa pel que fa a les referències divertides al cinema fantàstic passat (aquelles cintes de sèrie b dels anys 50 i 60).

Joe Dante, declarat “friki” responsable de l’esbojarrada Gremlins (1986), posa aquí més ofici que talent, en un producte prou entretingut que deixa entreveure aquella típica obstinació del Hollywood dels 80: emmarcar el cinema fantàstic en un context quotidià, protagonitzat per nens somiadors i ambiciosos que tenen molt clares les seves metes. Nens, per altra banda, molt diferents a aquells nois drogadictes que es trobaven per l’Alemanya post-comunista mostrada sense gaire encert a Christiane F. (Edel, 1981), també dels 80.

“Allò excepcional de treballar amb nens és que cada nit penso en el suïcidi” -apuntaba irònic Richard Donner en una entrevista que li van fer després d’acabar Els goonies (1985), una altra cinta a destacar del cinema de colles infantils. Aventures, riures, intrigues i tendresa són ingredients fonamentals d’aquesta pel·lícula sobre un altre grup d’amics que, aquesta vegada, van a la recerca d’un tresor perdut. Però el missatge ha canviat una mica. L’èpica – sembla anunciar la pel·lícula com un pare al seu fill- és una cosa que s’amaga sota totes les coses.

Amb un disseny de producció que recorda a “PortAventura” i marcat esperit peterpanesc, Los goonies és una pel·lícula interessant de multisales on l’acció i els efectes especials serveixen de combustible idoni per activar un motor d’emocions, tensió i riures, pilotat per personatges adorables i ben treballats. Les referències literàries i cinematogràfiques tampoc hi falten en aquesta pel·lícula moderna de pirates, plena de diàlegs intel·ligents i que va servir de película-experiment per a catapultar futures estrelles de la indústria nord-americana, com Josh Brolin i Sean Astin (el Sam de El señor de los anillos).

Firma: Carles M. Agenjo