El concepte “clàssic” al cinema

El concepte de clàssic

Una simple revisió als usos de la paraula clàssic permet evidenciar que es tracta d’un terme estès, corrent i assimilat amb certa naturalitat en el nostre vocabulari. Sens dubte, on major sentit sembla adquirir aquest concepte és en àmbits acadèmics i culturals, on es recorre constantment a ell per associar-lo a obres, definir estils, qualificar autors o determinar èpoques i processos concrets de la Història, les Arts i les Ciències. Però si es trasllada la noció de clàssic a registres més quotidians, hom descobreix fàcilment que aquesta no queda exclusivament limitada a l’entorn intel·lectual.

Clàssic pot fer referència al disseny d’un objecte o a la disposició d’un espai; a certs comportaments, actituds o reaccions; a idees i teories. Permet, per exemple, al·ludir a la forma de vestir d’algú i, fins i tot, ha estat convertit en nom propi per la premsa per definir alguns enfrontaments esportius. L’apel·latiu clàssic és molt recurrent i aplicable a multitud de realitats, però, de vegades, la seva freqüent utilització pot obviar alguns matisos en el seu significat que convé conèixer i que enriqueixen, en gran manera, el seu sentit.

El diccionari de la llengua de la Real Academia Española distingeix fins a nou accepcions per definir la paraula clàssic. Com a adjectiu, clàssic pot fer referència “al període de temps de major plenitud d’una cultura o d’una civilització” i, per extensió, “als autors, obres o gèneres que pertanyen a aquest període” (en aquest cas, el terme podria ser utilitzat com a substantiu). Referint-se, novament, a obres i autors, el diccionari planteja el significat de clàssic com a “model digne d’imitació en qualsevol art o ciència”; i també relaciona el terme amb allò “pertanyent o relatiu a la literatura o a l’art de l’Antiguitat grega i romana”, a més d’identificar-ho amb les nocions de “tradicional, típic o característic” en altres definicions.

Aquest primer acostament semàntic al que és clàssic pot complementar-se amb altres estudis sobre el tema, com el realitzat per l’historiador de l’art J.J. Pollitt en el pròleg del seu treball Arte y experiencia en la Grecia Clásica, on va concedir tres sentits diferents a la paraula clàssic: un sentit qualitatiu, un d’històric i un altre estilístic. El primer d’ells, el sentit qualitatiu, expressaria “el reconeixement d’una norma de perfecció dins d’un determinat gènere, una norma per la qual cal jutjar els objectes o evolucions posteriors dins d’aquest gènere”, i podria incloure’s dins d’aquesta manera d’entendre la idea de clàssic com a model, podent aplicar el qualificatiu tant al referent com a les derivacions fruit de la seva influència.

El sentit històric del terme, segons Pollitt, tornaria a connectar-lo amb la cultura i civilització de la Grècia i la Roma antigues, una significació que té el seu origen quan, des de l’Edat Mitjana, es va considerar a grecs i llatins “posseïdors d’una autoritat superior tant en pensament com en expressió”. Aquesta variant del vocable clàssic en absolut exclou (més aviat implica) l’anterior definició del concepte, concebut com a paradigma. Una evolució d’aquest raonament ha fet que des del segle XIX, en l’àmbit de la Història de l’Art, el període clàssic hagi quedat delimitat per alguns autors a gran part del segle V a. de C. i a les dues primeres dècades del següent, l’etapa més esplendorosa de la producció artística i cultural a Grècia.

Finalment, el sentit estilístic de clàssic neix al segle XIX a partir de la contraposició entre el món greco-romà i els romanticismes, un xoc entre “la naturalesa mesurada, continguda, equilibrada i ordenada” dels primers amb “l’arravatament i efusivitat” dels segons. Pollitt afirma que, des de llavors, la noció de clàssic va definir una identitat i un art “que era sobretot formal i ordenat”.

Aquest petit aprofundiment hauria de ser suficient per començar a apreciar en el seu sentit més vast, complex i matisat el concepte de clàssic. El seu significat primer resulta de la mentalitat i producció de Grècia i de Roma, tant en la dimensió històrica del terme com per suposar aquelles el primer referent consolidat d’Occident. Però després d’aquesta aproximació, es fa evident que el clàssic, en diverses de les seves variables, transcendeix al món antic. Cada art té els seus propis grecs i romans; cada art, en la seva singularitat, té els seus propis clàssics (en totes les aplicacions de la paraula). Fins i tot, qualsevol segmentació d’un art motivada per contextos històrics, geogràfics o estilístics troba els seus propis models a seguir, models que poden considerar-se clàssics sense necessitat de respondre estrictament a les convencions i tradició de l’estàndard clàssic en la seva significació íntegra.

D’aquesta forma, una escultura de Fidias és clàssica seguint els sentits qualitatius, històrics i estilístics del terme, com també ho és el David de Miquel Àngel renaixentista en la seva representació formal i ideal. Són clàssiques la Simfonia No. 40 o la Petita serenata nocturna de Mozart, per l’ordre i harmonia de la seva composició i per ser cims i prototips de l’art de la Música, que troba el seu “classicisme històric” al segle XVIII; tot i que, no per això, deixarien de trobar genis del segle XX com Bob Dylan o Els Beatles el seu espai entre l’extensa gamma de definicions de clàssic. El Quixot de Cervantes és un clàssic de la literatura universal i la mostra més excel·lent del classicisme literari espanyol; Wilde, Joyce o Kafka poden rebre el títol de clàssics de la literatura moderna; encara que ningú dubta que, en llegir Literatura Clàssica, un s’està endinsant en el món d’Homer, Sòfocles o Virgili.

El concepte clàssic al cinema

Dins les diferents manifestacions artístiques, el cinema és un cas peculiar per la seva joventut i per la seva destacada naturalesa comercial i popular, així com perquè la seva evolució com a format, subjecta en bona part al desenvolupament tècnic, crema etapes a major velocitat que qualsevol altra disciplina. En poc més de cent anys, el cinema ha constituït la seva petita història de manera molt completa, comptant per dècades el que altres arts van comptar per segles, i recorrent amb fugacitat els seus períodes primitius, la seva consolidació, el seu apogeu i les seves avantguardes. Durant tot aquest procés, el setè art ha assumit la noció de clàssic en totes les seves facetes i extensió.

Abans d’entrar en el sentit històric de clàssic en relació a la matèria cinematogràfica (sentit a partir del qual podran articular-se altres aplicacions de la paraula), cal advertir del risc que sempre suposa delimitar en el temps i en l’espai corrents artístiques i culturals. És important evitar tendències excessivament historicistes o categoritzacions inflexibles que puguin menysprear la maleabilitat dels límits temporals i dels períodes de transició, així com el matís en el si de la pròpia etapa.

Dit això, al llarg del segle XX, diversos autors i estudiosos han tractat de concretar en una època el classicisme cinematogràfic. Les teories són diverses, i totes elles posseeixen suficients justificacions per ser tingudes en compte. Per convenció, podria donar-se com a vàlida la que situa en el Hollywood de 1930 a 1960 la fase de plenitud més rellevant del setè art. Aquesta època s’inaugura amb l’arribada del cinema sonor i l’afiançament dels gèneres, i es desenvolupa durant dècades fins a la seva decadència, provocada pels efectes del col·lapse del sistema d’estudis, la consolidació d’altres maneres d’entreteniment com la televisió, els canvis generacionals a la Meca del Cinema, o l’aparició i acceptació crítica i popular de noves expressions i cinematografies.

És, aquesta, la coneguda com Era Daurada del Cinema, la de les grans estrelles, la de les grans pel·lícules. És, aquesta, l’època dels westerns de John Ford (La diligencia, Centauros del desierto); de la comèdia de Frank Capra (Qué bello es vivir), d’Ernst Lubitsch (Ser o no ser) i de Billy Wilder (Con faldas y a lo loco); del melodrama de William Wyler (La loba, La heredera); del cinema negre de Howard Hawks (Tener y no tener) i de John Huston (El halcón maltés); del musical de Stanley Donen (Un día en Nueva York, Cantando bajo la lluvia); del monumentalisme èpico-bíblic de Cecil B. DeMille (Los diez mandamientos); de les aventures del tàndem Michael Curtiz-Errol Flynn (El capitán Blood, Robin de los Bosques); dels diàlegs de Joseph L. Mankiewicz (Eva al desnudo, El fantasma y la señora Muir); de la inimitable capacitat per generar suspens d’Alfred Hitchcock (Rebecca, Vértigo); de la revolucionària narrativa d’Orson Welles (Ciudadano Kane, El cuarto mandamiento).

Aquesta concepció romàntica d’un context concret (tot i que bastant ampli) de la Història del Cinema podria respondre, en part, a aquella “escala gens científica” que utilitza Allan Hunter per mesurar el caràcter clàssic d’un film, que és “l’afecte del públic”. Hi ha, efectivament, en aquesta classificació, un deute amb tots aquells autors i títols que en el seu moment van contribuir a crear un imaginari cinematogràfic que ha perdurat durant generacions; i, fins i tot, poden pesar sobre ella els efectes de l’aclaparadora maquinària mediàtica del Hollywood del star-system. Però no pot negar-se que també s’adapta a criteris d’excel·lència, al que -recuperant a Pollit- pot entendre’s com una “autoritat superior” en les manifestacions derivades de la creació dels germans Lumière.

És ingenu pensar, però, que aquesta perfecció qualitativa sigui monopoli del cinema de Hollywood d’aquestes dècades. Hi ha mostres excel·lents de cinema abans (Murnau, Lang, Keaton, Chaplin), durant (el cinema europeu de Bergman i Rossellini; el japonès d’Ozu i Kurosawa; o l’anglès, i més clasicista, de Lean) i després (Visconti, Truffaut, Kubrick, Coppola, Scorsese, Malick) dels temps i maneres de Casablanca, Ben-Hur o Lo que el viento se llevó. És més, tots aquests autors i les seves obres podrien respondre a algun dels significats de clàssic tractats fins ara; doncs, o bé s’han convertit en models i paradigmes d’èpoques, gèneres i corrents concrets, o la seva repercussió crítica o popular els ha consolidat com a obres de referència per a l’espectador.

No obstant això, si ha quedat aquella com l’època clàssica per excel·lència del setè art ha estat per la preponderància del cinema americà a nivell global, així com per suposar el moment en el qual aquest va adquirir alguns dels principis que definirien un arquetip estès al llarg de les dècades i, també, algunes de les bases que determinen el cinema fins i tot en els nostres dies. Aquests fonaments constituirien el que podria rebre el nom d’estil clàssic o, almenys, del període clàssic al cinema, la qual cosa permet recuperar, ja a través del cel·luloide, el sentit estilístic de la paraula clàssic.

David Bordwell introdueix l’expressió “estil col·lectiu” per definir el conjunt de preceptes que converteixen en quelcom “definit, homogeni i amb principis constants” una manifestació artística desenvolupada en un específic context històric, geogràfic i cultural. No sense les reserves degudes l’amplitud de la fase clàssica (que ell situa entre 1917 i 1960), el teòric nord-americà proposa una recopilació de valors comuns en l’estil i manera de producció d’aquesta etapa, paràmetres que s’ajustarien a raons estètiques, tècniques, narratives, temàtiques, ètiques i ideals.

En tots aquests àmbits, diu Bordwell, el cinema clàssic respondria a pautes determinades per un caràcter realista, unitari i artesanal; que reclamen equilibri, coherència, elegància i racionalitat; i amb una inclinació evident cap a l’ordre, l’harmonia, la tradició i la universalitat, no solament en les seves formes i el seu fons, sinó també en la relació que els associa. Per la seva banda, raons properes havien portat al sempre citat André Bazin a detectar “una certa comunitat d’expressió en el llenguatge cinematogràfic” resultant de la dècada dels 30 i mantinguda al llarg dels anys següents, reconeixent en algunes obres del moment “el sentiment d’un art que ha trobat el seu perfecte equilibri, la seva forma ideal d’expressió […] totes les característiques d’un art clàssic”.

Atenent a aquestes consideracions, la connotació estilística de clàssic en el seu sentit estricte pot il·lustrar-se a partir d’un model que va començar a gestar-se en els anys finals del cinema mut (amb pioners com el David W. Griffith de El nacimiento de una nación o Intolerancia); i que amb l’aparició del so va viure una consolidació definitiva de la mà dels ja citats Ford, Capra, Wyler, Hawks, Curtiz o DeMille, però també de mestres com Raoul Walsh (Murieron con las botas puestas), George Cukor (Historias de Filadelfia) o, més tard, Anthony Mann (Colorado Jim), entre d’altres. Juntament amb ells, els Welles, Hitchcock, Wilder, Mankiewicz, Huston i companyia van alimentar en bona part aquest estil col·lectiu del període clàssic i van engrossir la llista de referents per a les futures generacions, encara que tots ells posseeixen suficients variables en la seva expressió com per plantejar-se desmarcar certes tendències en la seva obra del classicisme formal més genuí.

El valor dels clàssics

Una cop desenvolupats els valors (rigorosos) pels quals podria aplicar-se, a nivell general, el qualificatiu “clàssic” a una manifestació cinematogràfica, sembla aquest un bon moment per rescatar la capacitat que permet a la paraula ajustar-se a quantes subdivisions puguin fer-se d’un art. Les aplicacions pràctiques de clàssic poden acomodar el terme a mesures suscitades per criteris de tot tipus, des del gènere o el format, a perioditzacions a petita escala o (per què no) a escala global.

D’aquesta manera, pot parlar-se de l’existència de clàssics de l’animació (Blancanieves y los siete enanitos), del terror (La semilla del diablo), de la ciència ficció (Blade Runner); de clàssics moderns (El Padrino), de clàssics dels setanta (Tiburón) o dels vuitanta (Indiana Jones). Fins i tot, l’extensió semàntica del concepte permetria vincular-ho a exponents avantguardistes quan aquests estableixen una norma o repercuteixen de manera important en les dinàmiques de l’art o en la memòria de l’espectador, malgrat que, paradoxalment, les avantguardes adquireixen bona part del seu sentit en la ruptura amb allò establert, és a dir, amb allò clàssic.

Per la mateixa regla, s’entendria una categoria de clàssics del cinema, una distinció oberta a centenars de títols i autors de tots els temps, regions i corrents (és fàcil obrir una llista d’exemples que ho il·lustrin, però és molt difícil tancar-la) i que, aquí, ja no implicaria de manera exclusiva el classicisme cinematogràfic.

Arribats a aquest punt, un pot plantejar-se la diferència entre “allò clàssic” i “el clàssic”, entre el que implica “ser clàssic” o “ser un clàssic”. El primer troba el seu lloc en certes raons objectives definides per propietats de caire històric, estilístic o qualitatiu concretes; mentre que és possible entendre el segon de manera més oberta, com una condició que adquireix l’obra d’art quan representa una manifestació perfecta i paradigmàtica segons el judici col·lectiu o personal.

“El clàssic” recupera llavors, com a expressió definitiva, aquesta naturalesa referencial, estable i permanent que tan bé defineix a “allò que és clàssic”, perquè no mor. Es converteix en una font a la qual es torna constantment, en quelcom que desperta i predisposa l’esperit per a l’experiència artística en el seu sentit més elevat: aquell procés pel qual l’home accedeix, a través de l’obra d’art, a la manifestació del món i de la realitat, a allò transcendent, a la bellesa, a la idea eterna i inesgotable, a la veritat.

Firma: Juan Xipell

Bibliografía:

BAZIN, André; ¿Qué es el cine?; Rialp; Madrid 2001
BORDWELL, David, STEIGER, Janet, THOMPSON, Kristin; El cine clásico de Hollywood; Editorial Paidós; Barcelona 1997
CALVINO, Italo; Por qué leer los clásicos; Siruela; Madrid 2009
CAPARRÓS LERA, José María; 100 grandes directores de cine; Alianza editorial; Madrid 1995
HUNTER, Alan; Los clásicos del cine; Alianza editorial; Madrid 2001
POLLITT, J.J.; Arte y experiencia en la Grecia Clásica; Xarait Libros; Madrid 1984
ZUBIAUR CARREÑO, Francisco Javier; Historia del cine y de otros medios audiovisuales; Eunsa; Pamplona 1999