El diario

Això és un talk show

Problemes de parella (infidelitats, amants, reconciliacions), venjances, alcoholisme, culte al cos (operacions d’estètica, dietes per aprimar-se), relacions pares-fills, amor a la xarxa, entre altres debilitats humanes, configuren la tarda d’Antena 3, amb El diario. En aquest sentit, les intimitats i confessions de joves, generalment provinents de sectors socioeconòmics i culturals baixos, s’exhibeixen públicament a través de la televisió, per a tractar de captar l’atenció de milers de persones.

El diario és un talk show juvenil, perquè els temes tractats, els convidats i, evidentment, el públic al que va dirigit, són joves, encara que últimament hi ha una tendència a presentar testimoniss d’adults. Aquesta és l’única diferència remarcable entre aquest talk show i d’altres.

Per altra banda, es ven com un espai divertit, fresc, atrevit i directe. Implica això tractar temes tan íntims i conflictius de forma banal? És transformar en entreteniment públic les revelacions personals dels adolescents?

Les temàtiques estan relacionades amb l’àmbit del que és privat, generalment amb els aspectes més íntims d’aquest i sempre buscant el conflicte. Gairebé mai s’expliquen històries positives. D’aquesta manera, ens trobem freqüentment amb problemes de parella i/o familiars, sexuals, econòmics, sentimentals i de convivència.

Durant una setmana analitzada, els temes tractats es van englobar en aquests tres blocs:

Conflictes de parella: “Kilos y pareja, ¿son compatibles?”, “Demuéstrame que me quieres”, “Me dejaste embarazada”, “Desde que somos padres mi pareja no me quiere”, “Soy virgen y quiero encontrar pareja”, “Pareja o amante, difícil elección”, “Problemas de pareja, no pienso volver a sufrir”, “Nos casamos y tienes que saber algo”, “Esa persona no te conviene”, “Ex parejas: hagamos las paces”, “Amor en la red”, “Deja de sufrir. ¡Me gusta tu cuerpo!”, “Infieles: ¿amor o puñalada trapera?”, “Empecemos de nuevo, por favor”, “Embarazada y abandonada”, “También nos casamos mañana”, “Aunque me engañaste, te sigo queriendo”, “Mi dolor está acabando con lo nuestro”, “Aclárate: ¿Aún hay una oportunidad para nosotros?”, “Latin@s y españoles, ¿amor o interés?”, “Este hijo no es mío” ,“Tu amor me cambió la vida”, “Mi marido no me hace feliz”.

Conflictes familiars: “¿Hermanos o enemigos?”, “Madre no hay más que una”, “Necesito saber quién tiene mi sangre”, “Mi hijo me está quitando la vida”, “Mis padres viven engañados; hoy les diré la verdad”, “¿Dónde están mis hermanos?”, “No es un monstruo, es mi madre”, “Soy homosexual… ¿qué pensará mi familia?”, “Vidas incompletas: quiero conocer a mi familia”, “Gemelos: quiero el divorcio”, “Necesito ver a mi hijo”.

Altres conflictes: “Hoy recibirás lo que te mereces”, “Ya no soy esa persona que conociste”, “Vidas rotas”, “Olvida el pasado, mereces ser feliz”, “Reconoce que tú eres el culpable”, “Latinos y españoles, ¿es posible una relación?”, “Mi mejor amigo me traicionó”, “El bisturí es mi dios”, “Lo quieras o no, hoy nos volvemos”, “Hoy es la última vez que te lo pido”, “Tienes que saberlo”, “Hay rumores que matan”, “Me dejaste en la estacada”, “Lavemos nuestros trapos sucios”, “Errores del pasado: siempre se pagan”, “Tienes el corazón de piedra: confiesa tu secreto”, “Ni te imaginas lo feliz que será”.

El control dels rols: factor clau del programa

En general, l’estructura d’aquests programes inclou els següents actors: un grup de convidats, els protagonistes del show, que exposen el seu testimoniatge, un conductor o conductora i el públic present en plató.

La presentadora, confident i “enrotllada”, presenta els convidats i els “interroga”. Les relaciones que estableix amb ells són variades segons el testimoniatge, i va de “col·lega” (especialment amb els joves) fins a reprovar-los per la seva actitud i “donar-los canya”. La presentadora incita als convidats a revelar de manera imprudent les seves intimitats, sense importar-li gens ni mica les conseqüències que això pugui implicar. De fet, es plantegen moltes vegades problemàtiques complexes que, encara que requeririen una anàlisi més profunda, són abordades de manera superficial i no es reflexiona sobre elles.

A manera d’esquema el rol de la presentadora de El diario consisteix en:

– Formula preguntes insidioses i manipuladores que apunten a la revelació de la intimitat. També formula moltes preguntes directes. Ex.: A un adoptat: “Todos los hijos adoptados quieren conocer a su padres biológicos”. “Tu hijo ha flirteado con las drogas como muchísimos chicos de 18 años, ¿no?”, “¿Por qué crees que ese hijo no es tuyo? ¿Puede ser que tu novia se acostase con otros?”. “Cuéntalo, cuéntalo. No te cortes”, “Has tenido relaciones sexuales con tu pareja?”, “¿Cómo te sientes antes de decirle a tu hermana que fue arrebatada a vuestros padres (hace 20 años que no se veían)?”.

– Condueix sempre les respostes dels convidats perquè vagin dient allò que li interessa, el més sucós del testimoni. A més, des de realització van introduint rètols amb frases curtes i morboses, com si les haguessin dit explícitament els convidats. Per això és important el paper de la presentadora, d’anar conduint les respostes perquè el testimoniatge digui quelcom semblant al que s’ha preparat en el rètol, i aquest entri llavors i aparegui sobreimpressionat a pantalla. Ex.: “¿Por qué crees que vuestra relación no funciona?” Entra ròtul de “Las hijas de mi pareja no nos dejan vivir juntos.” L’ex-marit d’una dona bisexual creu que no es una bona mare i li va treure al seu fill fa 4 mesos. Quan la dona explica aquesta història i diu que està desesperada per veure al seu nen, entra ròtul de “¡Quiero que vuelva!”.

– Interromp constantment els relats dels testimoniatges, perquè quedin fragmentats, per a dur-los al tema concret que ella vol tractar, o per a tallar-los quan el testimoniatge ja no dóna més de si, és a dir, quan decau el sensacionalisme. Llavors, solen anar a publicitat.

– Utilitza amb freqüència la dinàmica de l’acarament. Consisteix a enfrontar a dues persones per sorpresa, duent-los a l’estudi enganyats o amb l’excusa que expliquin una altra història completament diferent a la que després han d’enfrontar-se. Per a captar l’atenció del públic utilitzen rètols informatius mentre parla el convidat que serà sorprès. Ex.: “No sabe que su novia tenía un novio de hace 8 años”, “Hoy se enterará de que su madre murió hace 7 años” , “Ignora que Carmen lleva una doble vida”, “Hoy le dirá a su madre que es homosexual”.

– Recorre a expressions afectuoses, paraules d’ànim cap als testimoniatges que es trenquen emocionalment i ploren però, mentrestant, segueix insistint a obtenir respostes sobre el més íntim del personatge.

Els testimoniatges que revelen la seva intimitat per televisió

Els convidats de El diario acostumen a ser joves. Però, com hem comentat al principi, cada vegada acudeixen més adults com a testimonis, encara que les seves històries van dirigides eminentment a un públic juvenil per la manera que s’expliquen i el to que li dóna la presentadora a la intervenció.

Característiques dels convidats:

– L’exposició de la seva problemàtica implica la revelació d’un secret. El que és íntim i personal queda exposat en públic.

– L’expressió dels seus sentiments, que generalment són negatius. Gairebé mai es tracten aspectes positius de la vida privada dels testimonis. Sempre es busca to el morbós i problemàtic, el que és extravagant i escandalós de la vida dels diferents convidats.

– Els convidats són, en general, gent de baix nivell intel·lectual i cultural, que amb ganes de sortir per la tele, o enganyats pels responsables del programa, es converteixen en éssers molt manipulables per la presentadora. Fàcilment pot fer-los dir el que vol que diguin, dur-los a un terreny on els sentiments afloren amb major facilitat.

– El programa es fa servir de la gent més feble, amb escassa formació cultural o pocs recursos econòmics. De vegades, són persones marginals de la societat.

– Augment dels convidats immigrants. Per què? Perquè són un públic fàcil per als redactors: vénen a Espanya amb pocs recursos econòmics i és fàcil convèncer-los perquè vagin al programa a explicar les seves desgràcies.

– Els testimonis que passen pel programa a explicar els seus secrets tenen treballs diversos, generalment són gent molt humil econòmicament: ‘alguacil’, mecànic, administrativa, cuinera, mestressa de casa, paleta, cambrera, operari, transportista, secretària.

– Els redactors del programa, una vegada han aconseguit convèncer al convidat perquè vagi al programa a explicar la seva problemàtica, aprofiten la seva superioritat sociocultural i intel·lectual i el seu consegüent poder de persuasió per a convèncer-los que facin i diguin el que s’espera d’ells. Han vingut al programa perquè les seves històries personals o familiars conflictives enganxin a l’audiència, no? De fet, les persones que van al programa han estat testades prèviament, escoltades i observades. Quan els participants arriben al plató, saben el que vénen a dir, diuen allò pel que han estat convidats.

El públic ensinistrat

A El diario es pot assistir com a públic, escrivint un correu electrònic al programa. El rol del públic és molt important, fins a tal punt que existeix una persona únicament dedicada a controlar-lo. Se la sol anomenar el/la animador/a i la seva funció és la de parlar amb les persones que s’asseuran a les graderies del plató i mantenir-los sempre molt animats, també durant les pauses publicitàries. Així, l’animador s’encarrega que el públic aplaudeixi d’allò més en la intervenció d’una jove que vol ser stripper o la d’una mare que pretén sortir de marxa amb el seu fill i els seus amics. També que xiulin a un pare o mare “massa exigent” amb els seus fills, i que tirin”floretes” a cada convidada.

Com aconsegueix una persona mobilitzar a tantes altres? Doncs mitjançant gestos, consignes prèvies, i entusiasmant als adolescents que ocupen les graderies perquè no es tallin i reaccionin en cada intervenció. Cal afegir, però, que el/la animador/a compta amb l’ajuda del regidor/a, la missió del qual també és donar instruccions al públic.

En un talk show, i especialment en aquest, el paper del públic és clau, perquè crea un clima al voltant de cada convidat i contribueix a que l’espai quedi més atrevit i no tan poc angelical. A més, amb els seus aplaudiments o xiulades, s’erigeixen en jutges de les històries personals que revelen els testimoniatges. L’animador ha de procurar que el públic passi una bona estona durant el programa i li doni ambient.

A la caça i captura del testimoni

Per assistir com a convidat a El diaro, hi ha dues opcions: 1- A través d’un telèfon 902 (la trucada és de major cost). El nombre apareix a la pantalla diverses vegades durant l’emissió de l’espai, i en la seva pàgina web. 2- Omplint un formulari que apareix a la web del programa.

Existeixen uns blocs temàtics perquè el convidat assenyali al que li interessa assistir. Ex.: relacions, segona oportunitat; culte al cos; busco parella; amor en la xarxa; confessions, ultimatums, revenges; pares-fills. A partir d’aquí, algun redactor del programa es posa en contacte per a convidar a explicar el testimoni, un dia que es tracti aquest tema.

Així és com un conjunt de productores, entre les quals es troba Boomerang TV, confeccionen una base de dades amb el perfil dels testimonis, per si després fan un programa de temàtica similar en una altra cadena o, fins i tot, en la mateixa, tornar a comptar amb el convidat perquè expliqui de nou el seu testimoni. En tot moment s’adona que es poden cancel·lar les dades dels fitxers, complint així amb la normativa vigent, però la qüestió és que només pel fet d’haver participat en un programa, ja entres en un base de dades comuna de diverses productores, ansiosos per trobar aquest perfil.

Talk shows com El diario, n’hi ha en totes les cadenes (segons el moment i la moda es vesteixen d’un o un altre format), i les productores s’uneixen per a compartir fitxers de persones que han assistit a un programa, per a avisar-los per a un altre. És molt més barat. En ambdós casos es demanen una sèrie de dades de caràcter personal, i s’avisa que aquests s’incorporaran als fitxers de diverses productores.

En resum i parlant clar: totes les productores tenen el que es diu un banc de dades. En què consisteix? Doncs cadascuna de les persones que assisteix com a convidat al talk show, compta amb una fitxa de producció, amb les seves dades personals, les seves batalles privades i els seus detalls íntims. Aquesta fitxa s’uneix a les altres i configura la base de dades per a ús de la redacció. A més, les fitxes amb els perfils dels testimonis circulen d’una productora a una altra.

Una altre forma que tenen els redactors de buscar testimons per al programa és a través dels fòrums i xats d’internet. Aquests són alguns dels exemples que trobem a la xarxa: “Hola a tod@s, Mi nombre es Elena y os escribo de Antena 3 TV, del programa El Diario. Estamos preparando para la semana que viene un tema que se va a llamar Quiero ser como Ana Obregón, va a ser en tono divertido y lo que buscamos es gente que se parezca a ella físicamente o quiera parecerse, alguien que quiera llevar el tipo de vida que lleva ella, o que la admire, alguien que la imite o cualquier otra cosa que se os ocurra. Si os apetece vivir una experiencia divertida con todos los gastos pagados, escribidme un mail al correo elenadiario@yahoo.es, con la manera de contactar con vosotros o llamad a los números 9162346XX (Elena) o 9162347XX (Berta) y os daremos más información. El programa es para el miércoles 11 de junio.”

“Hola, mi nombre es Berta y soy redactora de El diario de pPtricia. Buscamos chicos y chicas jóvenes para un programa titulado Terror en la red. Y como su propio nombre indica, necesitamos personas que no hayan tenido una buena experiencia en los contactos por internet (porque les hayan engañado en el físico, en el sexo, porque se quieran vengar de un ex…), o gente cuyos amigos o familiares estén super-enganchados a la red y quieran darle un ultimátum para que dejen de estarlo. Pagamos alojamiento y transporte. El programa es mañana jueves en Madrid. Si te animas, o conoces a alguien a quien le pueda interesar, llama al 91 623 48 XX o 91 623 24 XX y manda e-mail con una foto tuya a: eldiariodepatricia2003@yahoo.es o eldiariodepatricia@antena3tv.es a la atención de Berta o Marta. Muchas gracias y animaos!!!!!!!! por favor sólo gente residente en España.“

“Tema: eres una madurita sexy? Hola, mi nombre es Berta y soy redactora del diario de patricia. Buscamos mujeres maduritas muy animadas y cañeras para un programa titulado La rebelión de las maduritas. Necesitamos mujeres que pasen de los 30 y pico y que no por eso hayan perdido su sex-appeal, que se atrevan a ser stripers o go-go’s, a posar desnuda en una revista o que simplemente quieran demostrar lo sexy que se puede ser pasada una edad. También buscamos madres e hijas donde la madre sea mucho más lanzada y atrevida que su retoña, o mujeres cuyas parejas sean menores en edad. Será un programa divertido…”

Com aquests exemples, n’hi ha molts a internet. Només és qüestió de navegar per alguns fòrums. Però el quid de la qüestió és, com convencen als possibles testimonis perquè vagin al programa a explicar el seu problema íntim? Per respondre a aquesta pregunta és necessari apuntar els motius que duen a una persona a desvetllar els seus conflictes sentimentals, familiars o de qualsevol altre tipus per televisió.

En primer lloc, existeixen les persones que acudeixen al programa per complir el seu somni de sortir per la tele. El que abans estava reservat als periodistes o als famosos, ara és un espai que també dóna cabuda a la gent del carrer, anònima. I aquesta és una motivació molt forta per a algunes persones. A això se li suma que alguns ansien conèixer a la presentadora, aquesta presentadora tan simpàtica i desenfadada que cada tarda treu el cap per les seves cases a través de la petita pantalla. (Ex.: una convidada li diu a la presentadora només asseure’s a la butaca: Os veo todas las tardes. ¡Enhorabuena por el programa! Me gusta mucho. Estoy encantada de estar aquí.)

En canvi, hi ha moltes persones reticents a contar la seva vida privada davant de milers de persones i airejar els seus problemes en públic. Però si la història és interessant no es pot deixar escapar. Aquí és on radica la importància dels redactors. Han de convèncer costi el que costi a aquestes persones perquè acudeixin al programa. Per això, com hem dit, s’aprofiten del seu poder de persuasió i el seu major nivell sociocultural.

Molts dels convidats acudeixen enganyats amb falses promeses (Ex. Una mare immigrant li retreu a la presentadora que li havien promès que podia demanar unes coses quan acabés la seva intervenció. La presentadora li permet, i ella demana treball per a la seva filla. Quan vol demanar una més, la presentadora la talla: Bueno. Ya vale, ¡que no tendremos tiempo de hablar con nuestra siguiente invitada! Es que quieres pedir muchas cosas.)

A uns altres se’ls enganya en anar al programa animant-los a explicar el seu testimoni, amb la falsa premissa que contant el seu cas poden ajudar a altres persones que passen per la mateixa situació problemàtica. Com si, en exposar els conflictes en públic, sense cap reflexió posterior sobre ells, fregant el to més escandalós i morbós de la història del testimoni, pogués ajudar a altres persones, en comptes de confondre-les. Qualsevol argument, per molt que s’enganyi o s’esmenta, és bo si aconsegueix dur a aquesta persona al programa.

En alguna ocasió es paga als convidats, quan el testimoni és molt impactant i pot contribuir a pujar la corba d’audiència. Però en principi, la política del programa és pagar les despeses de viatge i allotjament.

Algunes conclusions

Tots aquestes dades condueixen, directament, a algunes reflexions i conclusions:

  • El diario és un espai que comet excessos, arribant a degradar la dignitat de les persones, per a convertir-les en pura mercaderia de consum mediàtic. El testimoni d’algú, una vegada explicat al plató (amb tot el circ que es munta al seu voltant) ja no serveix per a res. Darrere seu hi va un altre, i després un altre. I si a sobre no dóna joc, és a dir, no és estrafolari i polèmic, se li talla i… a per un altre.
  • És un programa que, sota l’aparença hipòcrita de preocupació i denúncia, es complau amb l’exhibició gratuïta de sentiments i comportaments íntims.
  • S’ha de tenir en compte que els temes relacionats amb la vida privada quan surten a la palestra d’un debat públic i superficial queden pervertits i és impossible arribar a una conclusió sòlida, sense danyar la integritat de les persones que desvetllen la seva intimitat.
  • Amb la recerca de personatges estrafolaris i estranys, es pretén provocar la curiositat i hilaritat en l’espectador. Res més.
  • El programa no busca resoldre els problemes dels testimonis, sinó que se serveix d’ells per a fer un espai barat i sensacionalista que capti l’audiència, apel·lant als baixos instints.
  • I tot això s’emet en horari de protecció al menor, segons la legislació vigent (Directiva Europea de TV Sense Fronteres).

Bibliografia: ¡Mírame, tonto!, Mariola Cubells, Ed. Robinbook (España), Trabajo exploratorio acerca de la temática de los talk-show, Publicaciones Digitales COMFER (Argentina)