El fenomen selfie

selfie-artint2

Es diu que una imatge val més que mil paraules però, en aquesta era actual, quants selfies canviaríem per una veritable xerrada amb els amics o la família sobre els nostres viatges, festes, activitats o vacances? Sembla que els dispositius mòbils ens ajuden a compartir “vivències”, no obstant això no cal ser molt espavilat per adonar-se que la nostra imatge digital no transmet la nostra realitat interior i que, en moltes ocasions, perdem l’oportunitat de gaudir en temps real el que vivim, i ho canviem (sense dret a devolució perquè el temps no es recupera) per una necessitat, gairebé irracional, de registrar “aquest moment” –que en realitat no estem vivint en plenitud– en format digital.

Aquest hàbit (els precursors del qual van ser aquests “pesats”, aspirants a directors de cinema, que no deixaven de gravar amb la seva càmera i la sola presència de un objectiu ja ens molestava) és un fenomen que afecta, a nivell mundial, a totes les edats, sexes i estaments socials. El seu enorme calat i, especialment, les seves conseqüències són motiu suficient per dedicar un temps a pensar –en el cas dels especialistes, a estudiar– les causes i els efectes que aquesta activitat pot tenir en les persones i el seu entorn social.

Recentment els mitjans s’han fet ressò dels resultats d’un Estudi de la Universitat de Brunel (Londres) on s’analitza la personalitat de 555 usuaris de Facebook en funció de les seves actualitzacions d’“estat”. Els resultats obtinguts determinen que els usuaris més obsessionats amb compartir a les xarxes socials imatges d’ells mateixos en múltiples situacions podrien desenvolupar un problema psicològic.

Una altra de les conclusions de l’estudi és que projectar la felicitat en una xarxa social amaga escassa confiança en un mateix. D’aquesta manera, s’han detectat comportaments que denoten baixa autoestima, com el fet de compartir constantment fotos amb la parella, dels seus viatges i llocs visitats, a fi de mostrar als altres que “feliços” són. D’altra banda, els usuaris que comparteixen fotos seves fent esport, al gimnàs, exhibint la seva forma física o aptituds, són els que solen obtenir major feedback de la resta d’usuaris, per això la publicació d’aquest tipus de fotos, normalment, busca anar a la caça del major nombre possible de “M’agrada”. Sens dubte, aquest tipus de pràctiques ajuda a desenvolupar conductes narcisistes. En aquest sentit, és més freqüent que les noies recorrin a els típics posats a càmera posant “morritos”, mentre que els nois es decanten per lluir la seva musculatura, en qualsevol cas tots dos solen fer ús de retocs fotogràfics i filtres abans de publicar-les als seus perfils.

És un fet que els anomenats selfies (autofotos) s’han popularitzat enormement als últims temps i qui més qui menys s’ha fet algun. Mostra d’això és tot el fenomen que els envolta. Per exemple, resulta significatiu el fet que el monopod (més conegut com a pal selfie) sigui un dels productes que més creix en vendes a Amazon.

Les cadenes de televisió també s’han apuntat a explotar aquesta tendència i molts són els programes que cada vegada més animen als espectadors, especialment als menors, a participar a través de les seves xarxes socials, proposant alguna temàtica perquè l’audiència enviï els seus selfies, amb la finalitat d’aparèixer en pantalla i obtenir el seu “segon de glòria”.

A priori, ser adepte a aquesta pràctica no hauria de ser motiu d’alarma, encara que no és un hàbit desitjable, però quan aquesta tendència frega l’addicció caldria parar-se un moment i analitzar si les raons de la instantània van més enllà de tenir un record del moment o si, realment, es busca de forma sistemàtica la seva publicació en xarxes socials. Segons s’ha confirmat, l’excés d’exhibició denota la necessitat de cridar l’atenció, una baixa autoestima i la intenció de buscar l’acceptació dels altres. Sociòlegs i psiquiatres coincideixen que la gent exhibeix solament el que vol mostrar, i es construeix, així, una identitat que es posa a consideració dels altres per rebre retroalimentació i ser validada.

L’any passat la Universitat d’Ohio va realitzar un altre estudi amb 800 homes d’entre 18 i 40 anys on s’assegurava que els qui publiquen molts selfies en xarxes socials “són més propensos a mostrar signes de psicopatia”, un desordre de personalitat caracteritzat per un comportament antisocial. Els qui publiquen la foto immediatament després de ser presa, sense recórrer a cap tipus de filtre o edició prèvia, són els que mostren major tendència psicòpata. Un altre estudi, aquest realitzat per la Universitat Wageningen (Holanda), va determinar que fer-se molts autofotos és un símptoma que presenten les persones insegures, entre altres manques afectives.

Deixant de banda els estudis realitzats sobre el tema, cal destacar la falta de criteri que abunda en aquesta activitat moderna. Per adonar-se solament cal veure els nombrosos selfies que es realitzen en actituds que poden resultar perjudicials per a la nostra identitat digital i per tant, danyar la nostra imatge i ocasionar problemes en l’àmbit professional o familiar. I és que ha de remarcar-se la importància de publicar segons quines fotografies ja que, una vegada publicades, no es té control sobre elles, ni sobre la difusió que puguin fer tercers o, fins i tot, els possibles muntatges que, amb les nostres fotos, poden realitzar-se a fi de burla (són molts els casos que acaben per fer-se virals).

Un altre aspecte preocupant, és la perillositat que alguns estan disposats a assumir per fer-se el selfie més arriscat o original, ocasionant accidents (lamentablement són notícia alguns d’aquests “vídeo-selfies” presos al volant en actitud temerària). Però, més enllà del risc assumit de forma voluntària, està el que suposa estar absorbits en la pantalla i abstrets de l’entorn (no són pocs els ensopecs, caigudes i incidents per estar més pendents de la pantalla del mòbil que del que ens envolta). 

De fet, sens dubte, el selfie revela un problema més profund: aquesta tendència a veure i capturar el meu “jo” en la realitat ens la acaba fent opaca. És a dir, deixem de mirar el nostre entorn –espais, persones, paisatges– per centrar-nos en nosaltres mateixos. I amb això, ens perdem molts moments de felicitat i d’aprenentatge.

Signatura: Álex Estébanez