El negoci del crim

Des de fa uns anys, probablement, des de que C.S.I. (2000) va començar a triomfar entre l’audiència estatunidenca, les sèries de crims han proliferat fins a límits increïbles. Però la credibilitat, en l’univers audiovisual, depèn de la presentació coherent dels fets i d’uns personatges convincents. En la ficció tot és possible i, mentre que l’espectador es submergeix amb tots els seus sentits en un món surrealista, els guionistes carreguen les plomes i van donant voltes a una rosca que no sembla tenir fi.
Com exemple pot ser il·lustratiu enumerar la quantitat de sèries forenses que s’han emès el 2009, amb major o menor èxit, a la nostra petita pantalla. En primer lloc, les que procedeixen de la indústria americana, començant per CSI i les seves delegacions a Miami i Nova York, Life, Sin rastro, Mentes criminales, El menalista, Bones, Caso abierto, La hora 11 i acabant, potser, per les que es programen en un horari menys afortunat com Numb3rs, Navy Investigación Criminal, JAG: Alerta roja o Crossing Jordan.

Entre la ficció espanyola, ha tingut bona acollida entre la crític l’spin off de Desaparecida, Unidad Central Operativa, però cap altra sèrie aborda el crim de la forma que ho fan les sèries americanes.

Un capítol a part mereixeria l’estudi de Los hombre de Paco. Una producció de Globomedia que, iniciant la seva marxa el 2005, ha evolucionat fins a incorporar en les seves absurdes trames policíaques recursos narratius de sèries americanes tan aclamades com 24. En els últims episodis, emesos el juny de 2009, aquesta ficció innova amb l’ús de la multipantalla i el compte enrere. No obstant això, com que parteix de la idiosincràsia d’aquesta sèrie, aquestes aplicacions es duen a terme amb el toc irònic i burlesc que li és propi.

No obstant això, lluny de menyscabar la qualitat de la sèrie, aquestes estratèfies reforcen la idea creativa dels seus guionistes, encara que la seva aplicació pugui arribar a efectes molt diversos dels espactadors. Segurament, qui tingui una mica d’experiència en matèria cinematogràfica o simplement vegi la sèrie de forma prudent, des de la perspectiva que dóna el fet de saber allunyar-se emocionalment, valorarà el cantó còmic i mimètic de la utilització d’aquests recursos i el seu propòsit de transmetre angoixa, acció trepidant, renovació visual i altres conseqüències. Per altra banda, l’espectador que se submergeixi emocionalment en les trames, sofrirà amb intensitat els efectes buscats en les esmentades eines.

Arribats a aquest punt, cal destacar la importància de veure la televisió des del sofà de casa, és a dir, mantenint les distàncies; la televisió està allí, i jo aquí. És necessari que l’espectador sigui capaç de salvaguardar en certa forma les sevs emocions, no involucrar-se al cent per cent en el que està veient. I això no només és vàlid i útil en la ficció, sinó que cobra més interès quan es veu el telediari o es consumeix publicitat, per no citar els espais dedicats al xafardeig, a les discussions i rumors varis.

En el cas de la ficció que ens ocupa, no és només interessant saber prendre distància adequada, sinó que es converteix en una necessitat peremptòria. Els crims més sanguinaris es duen a terme sota l’emparament d’un guió cinematogràfic i, si el públic consumeix aquests productes al ritme proposat per la petita pantalla, la insensibilització al dolor, a l’horrir, a la sang i al crim arriba de forma pausada, però constant i demolidora.

El llenguatge visual permet oferir escenaris mortuoris molt més impactants que el llenguatge escrit. Per norma general, quan en una novela es llegeix un passatge en el que es descriu l’escena d’un crim, a la vegada que s’intercalen els sentiments que produeix en el protagonista, el lector, que manté aplicats tots els seus sentits en aquesta imatge gràfica que el seu cervell la relata/dicta, pateix amb major o menor intensitat el mateix que el protagonista i ho fa de forma progressiva, a mesura que avança en el relat, podent deixar-ho quan ho consideri oportú.

L’espectador visual de la pantalla, ens arriba de cop, sense preparació prèvia.
L’espectador en pocs instants té una imatge mental que ha de desxifrar: un cadàver, ensangonat, al que li pot faltar algun òrgan o que pot haber sofert agressions sexuals… tot un univers d’horrors que, en un escàs lapsus de temps, hem d’assimilar. Segurament, ni tan sols som conscients de tot el que el nostre cervell ha captat de l’escena del crim. Però la imatge és allí, gravada a la nostra retina.

A mesura en què el capítol avança, es poden veure autòpsies, òrgans en descomposició, bales que travessen el cor, recreacions de l’assassinat, agressions i un llarg etcètera de seqüències, la cruesa de la qual dependrà de l’estil de la sèrie que estem veient.

El decorat, els personatges, l’humor, les llums i la música ho faran tot més suau, més suggestiu, més emocional i menys racional. D’aquesta forma, quan tots els nostres afectes han entrat en joc, les proves, les investigacions i els interrogatoris porten a descobrir l’assassí. Normalment és un personatge que ha sortit tan sols uns minuts abans durant el capítol, el que menys ens esperàvem, però no per falta de suspicàcia, sinó perquè no ens han donat claus per a descobrir-ho.

En poc temps, el culpable passa a primer pla, confessa el seu crim i les seves motivacions. A nosaltres, espectadors enutjats amb l’assassió, agraïts als detectius o a la policia per haver donat amb el criminal i tranquils perquè es farà justícia, no ens importa si les raons exposades són suficients per a justificar el crim comès. I en el fons, no ens importa massa, l’assassí és capturat i això és el que al final ens val. Una vegada més, la raó ha estat desbancada per l’emoció.

En general, existeix una gran desproporció entre l’acte criminal que comet una persona i el seu fonament. A poc que l’espectador es para a pensar,  no n’hi ha prou amb un atac de gelosia per a partir per la meitat amb una serra de jardí a una expromesa, per exemple. Però com s’ha dit abans, una vegada que el pres està entre reixes, quina importància tenen les raons?

Aquest fet es dóna de front amb la vida real, en la que l’ésser humà agrada d’indagar en les motivaciones i els perquès últims de les coses. També a la vida real, el sentiment deixa de buscar aquestes raons i dóna pas a l’acció i, els guionistes, coneixent aquest principi natural (de tot home) busca connectar amb el cantó més emocional perquè l’espectador no indagui massa en el seu treball, sinó que el contempli i el gaudeixi.

El cantó positiu d’aquestes produccions és que acostument a gaudir d’una bona factura visual i d’uns guions que probablement no sorprenen, però mantenen la nostra atenció fins al final i, sobretot, ofereixen un desenllaç gairebé sempre exitós. És anormal veure que un assassí se surti amb la seva. En general, impera el sentit de la justícia, i el crim sep el seu càstig.

Potser, el treball més important d’aquestes sèries és el que es duu a terme gràcies a/amb els personatges principals. Són protagonistes amb personalitat pròpia, amb els que l’espectador connecta ràpidament i seguirà els seus avatars gairebé amb més intensitat que els casos que investiga. I, pel contrari, la sèrie està condemnada al fracàs.

La conclusió d’aquest article no proposa a l’espectador que prescindeixi de veure aquests productes, en especial si ens agrada el gènere.
No obstant això, com en moltes altres coses, la mesura i la distància són la clau perquè una estona d’oci s’ompli de sentit, aporti entreteniment i, fins i tot, ens faci  amb històries realment increïbles. Sense oblidar que cada edat té el seu “tempo” i que no convé avançar els esdeveniments. Si es té en compte que aquests productes poden afectar a la percepció dels adults, què no faran en cervell en ple desenvolupament? Però això ja és un tema per tractar en una altra ocasió.

Firma: Mar Pons