Els famosos rars: una nova víctima mediàtica

L’origen i els personatges d’aquesta tribu els podem trobar molt lluny o molt prop. Si ens apartem de la televisió descobrim que qualsevol poble ha tingut sempre el seu ximplet, que era la rialla de la canalla i blanc de les bromes més cruels. Si ens acostem a les fires d’antany i els mateixos circs no tan llunyans comprovarem que, en cada cas, trobem una dona barbuda, un contrafet, uns nans deformes que provoquen la hilaritat amb la seva sola presència.

I quan els trobem a aquests, a la televisió? Per trobar aquests personatges cal anar als programes del cor. Abans del monopoli de les revistes, amb l’arribada de les cadenes privades, la televisió incorpora els continguts, anomenats roses. Són productes atractius, generen expectació, alimenten la curiositat i l’esperit tafaner que tots portem dins. Però aquests continguts no eren suficients per atreure massivament l’audiència. La batalla campal per la victòria en el “share” (quota de pantalla) amb l’esmentada arribada de les televisions privades, iniciada en els anys noranta, podia anar més lluny.

Aquesta lluita desaforada pel màxim benefici i la mínima inversió, a la que es va apuntar des dels inicis la televisió pública en el seu primer canal, “va aguditzar” l’enginy i va assolir que els famosos ja no fossin només els de les revistes, sinó que s’inventessin uns nous famosos: els famosos rars. Com seran aquests nous famosos: seran d’entrada rars, còmics, estranys, ridículs, molt sovint ingenus, o molt innocents.

Aquests rars es reclutaran, encara que sembli mentida, fins i tot entre els malalts mentals que no tenen objecció a exhibir les seves fabulacions delirants. No importa: es tracta de riure i d’enganxar a l’audiència. Aquí estan, i els cito una única vegada, Tamara, Paco Porras, Dinio, Yola Berrocal, Núria Bermúdez. Els inicis podrien trobar-los en el programa d’Alfonso Arús “Força Barça”. Era un programa de la cadena autonòmica TV3: allí Javier Cárdenas entrevistava a gent estranya, a gent malalta, a visionaris i toreros innocents amb un fi molt precís: riure’s d’ells. Aquest era un objectiu que sovint aquests entrevistats ignoraven. I aquí radicava el truc. Els personatges en qüestió es deixaven entrevistar una vegada i una altra i Alfonso Arús i Javier Cárdenas els ridiculizatven fins a l’extenuació.

Després va arribar el programa “Moros y Cristianos” de Javier Sardà, a Tele-5. Aquest intel·ligent home de la ràdio i la televisió que ha optat pels programes de la més ínfima qualitat, va inventar més rars, va promocionar els primers famosos “cutres” (em dol utilitzar aquest ofensiu adjectiu, però és el que s’utilitza per entendre’ns). Uns aportaven el seu testimoni des d’una tribuna o des de les primeres files. Uns altres eren convidats com a contertulis. L’objectiu era la morbositat de veure com els personatges més diversos es barallaven en escena. A aquest festival, a aquesta Cort dels Miracles, es va apuntar Pepe Navarro amb el seu “Hoy cruzamos el Mississipi” i després amb “La sonrisa del pelícano” (Antena-3). Allà van néixer els famosos més sòrdids que puguin imaginar-se.

Gent rara que, per unes monedes, eren capaç de mentir en qualsevol lloc, amb la condició d’aparèixer a la petita pantalla. Com a resposta a aquest late-show, l’altra gran cadena privada Tele-5 contraatacà amb Javier Sardá i la seva inefable “Crónicas Marcianas”. Recordi el lector que fa quatre o cinc anys existia un lloc comú a la comparança entre “La sonrisa..” i “Crónicas…”: Pepe Navarro era considerat un desaprensiu capaç de qualsevol cosa per mantenir la quota de pantalla, si no augmentar-la. En canvi, Javier Sardá caminava més preocupat per temes interessants, personatges de solidesa i diverses i atractives seccions que no recorrien a la morbositat per atrapar a l’espectador. Mirin avui “Crónicas…”. És el niu de totes les vulgaritats: la seva qualitat ha descendit a límits insospitats amb la condició de mantenir-se a flotació. I un dels seus agafalls són els famosos rars. Sardá els ha ovacionat, convidat, perseguit. Ha organitzat tertúlies absurdes per a parlar d’ells i els ha exaltat a una efímera popularitat per a després destrossar-los sense pietat de la mà de gent tan cruel com Boris Izaguirre.

En aquest capítol no hem de deixar d’esmentar els “famosos” de “Gran Hermano” de Tele-5. No són estrictament rars: però ningú em negarà que hem rigut, fins a la sacietat, d’algun d’ells encara que les seves vides i les seves històries familiars hagin estat destrossades per la maquinària de la tafaneria mediàtica.

L’actualitat dels programes sobre famosos rars

Quina ha estat la repercussió de l’aparició d’aquests primers famosos, dels quals ja hem intentat analitzar els possibles promotors, en la televisió d’avui? Doncs, sense anar més lluny, l’aparició d’un tipus de programa rosa que recorre a ells sense parar. Aquests famosos rars són un recurs baratísim, socorredor per a omplir hores de programació a baixíssim preu. Ells mateixos creen el guió, el personatge, la història. Només cal deixar-los parlar, només cal gravar-los a la seva salsa, assolir que facin declaracions. Per exemple: que es devorin entre ells. Que creuin les seves vides i després es barallin. Tot molt senzill. Tot molt cruel. A més hi ha un veritable exèrcit d’entusiastes candidats a famosos. Qualsevol està disposat avui a deixar anar o fer la barbaritat més extravagant per apareixer als mitjans. Només cal, des dels mitjans, parar-li esment i, ell mateix, és capaç de construir la seva pròpia absurda història. No obstant això, anem al fons de la qüestió.

Què hi ha darrere d’aquest tipus de programes roses que explota els famosos rars? Què hi ha darrere d’aquesta pobra gent que es lliura a la broma mediàtica per una efímera fama que en pocs mesos es convertirà en un record molt agre. Què hi ha darrere d’aquesta audiència que empassa aquest producte sense badar boca i que converteix a aquests desgraciats (dit sense ànim d’ofendre) en el centre de les seves converses, acudits, lectures, comentaris i temps real davant el receptor de televisió.

La televisió de qualitat i la televisió barata

Les audiències a Espanya semblen haver oblidat que el públic es mereix quelcom millor del que se’ls està donant. Com és possible que una cadena com Tele 5 només ofereixi programes roses, concursos, pel·lícules i poc més? La varietat, la diversitat, la creativitat, l’aposta arriscada per una televisió imaginativa no existeix a Tele 5. Abusa de l’aquiescència d’unes audiències conformistes que no es queixen. Tele 5 no innova, només imita, repeteix, reprodueix formats vistos i gastats: el mateix a tota hora.

L’exemple dels famosos rars és paradigmàtic. Surten a tot arreu, apareixen a tota hora. Si els espectadors riuen i entren a la dinàmica dels famosos, doncs molt senzill: famosos i freakys a tota hora. Una televisió molt poc professional, carregada de presses, sense capacitat d’arriscar, sense capacitat de respondre als reptes del ciutadà del segle XXI que necessita saber realment què passa en aquest món accelerat, més enllà dels interessos del benefici immediat dels accionistes de torn.

I la informació dinàmica, i els programes de ficció atractius, i els reportatges, la música, la cultura? La resposta apareix des de les televisions privades: això no ven. Bé el resultat és l’espectador adotzenat, sense perspectives, sense referències, amb el paladar cansat de tant repetir els mateixos gustos. Un espectador que s’homogeneïtza per moments.

Algun dia el teleespectador d’aquest país haurà de despertar i exigir una televisió més variada, que atengui a les minories, que reflecteixi els seus gustos reals (no els del programador de torn), que aposti per continguts intel·ligents, estimulants, movilizadors i arriscats. Mentrestant assistim al sacrifici d’uns famosos rars que cremen en una televisió cega, sorda i muda, que només pensa en l’audiència.

Els pobres famosos són la víctima propiciatòria d’aquest desert ple d’interessos foscos, carents d’iniciativa i valentia. Si les televisions públiques, tant les estatals com les autonòmiques, també juguen al joc de perseguir la llebre de l’audiència, què podem esperar?

Des d’un munt de països s’està investigant en la direcció de promoure una televisió de qualitat que militi a favor dels interessos reals dels espectadors. Aquí, en aquestes investigacions, destaquen les televisions públiques com les que poden permetre’s el risc de superar la tirania de les audiències darrere d’una programació més estimulant.

Sembla ser que són sobretot les televisions públiques les que han de trencar el cercle tancat (publicitat-audiències). Per aquesta raó caldrà exigir-li, ja, a les televisions públiques d’aquest país una programació rica, i, sobretot, diversa, variada, al servei de tots els gustos. En aquesta direcció apunten els estudis encarregats per televisions estatals com la britànica (BBC), o la nipona (NHK).

Les televisions barates ofereixen sempre el mateix: tendeixen sempre al camí fàcil, segur. Apel·len a les tendències més instintives de l’home. La televisió de qualitat és el contrari: apel·la a la intel·ligència, a la sutilitat, a la imaginació. És fàcil: inventar-se una tribu de freakys i posar-los en antena. Moure els fils perquè s’enfrontin, perquè diguin més i més bajanades. Aquest és un recurs que denota una baixíssima imaginació, intel·ligència nul·la, creativitat zero i, tenint en compte que tots ells surten en una infinitat de programes, sobretot a Tele 5 i també a Antena 3, és, en definitiva, una exaltació de l’absoluta falta de respecte per la diversitat, per la variada i múltiple oferta de continguts i programes televisius que ens mereixem els ciutadans.

A més, des del punt de vista humà i jurídic, ens trobem davant una lesió del dret a la intimitat i, sobretot, a la pròpia imatge. Però si ells juguen a aquest joc: venen la seva imatge!, se’m dirà. Bé, és cert: però aquests famosos rars, en la seva innocència, mai controlen, limiten, ni saben, realment, fins a on s’arriba amb l’ús de la seva intimitat i imatge. Ni per descomptat saben, ni toquen, els  dividends que produeixen. En una paraula: ens trobem en una manipulació despietada i sagnant de la imatge d’aquests personatges, autèntiques víctimes de l’insípid circ mediàtic de la televisió a l’Espanya d’avui.

APROFITAMENT DIDÀCTIC

Batxillerat (16-17 anys).

Assignatures: Llengua, Filosofia i Ètica

1. Definir què és famós rar. No cal enumerar-los, cal buscar la definició abstracta.

2. Investigar els orígens: en quins programes i revistes van sorgir.

3. Definir les genealogies amb serietat.

4. Rastrejar la seva presència omnipresent en una infinitat de programes.

5. Deduir les conseqüències d’una televisió tan vulgar.

6. Assenyalar quins drets poden ser conculcats encara que el freaky posi a la venda la seva pròpia imatge i intimitat.

FITXA DE PROGRAMA DE FICCIÓ

Valors: Cap.

Contravalors: Crueltat, vulgaritat, simplicitat, manca absoluta d’imaginació, repetició desconsiderada sempre del mateix, mandra mental i cobdícia immoderada. A més, aquest tipus de programes fomenta uns gustos en el teleespectador tan pobres com els propis contravalors que acabem d’esmentar.

Versemblança: Versemblant o inversemblant. Aquests personatges es veuen forçats a interpretar vides esperpèntiques i alhora patètiques. Són vides reals? O vides virtuals?

Guió: El guió no se sap si l’imposa el famós rar segons se’ls ocorre cada dia, o realment existeixen ocults instigadors de conflictes, frases o ocurrències.

Interpretació: Si és que realment són interpretacions, com ens temem, són patètiques. I per descomptat, donen més pena que riure.

Interès: Cap. Tret que sigui un tafaner compulsiu. En aquest últim cas estem davant una actuació gairebé malaltissa.

Ritme: Cap. No n’hi ha.

Escenaris: Irrellevant. Qualsevol decorat val.