Els ídols mediàtics i l’espectador idòlatra

24 hores de programació en 6 cadenes de televisió, sense comptar les de nova aparició amb la TDT, durant 365 dies a l’any, donen molt de si. Encara que, el ritme frenètic en el que es veuen empresos els directius, programadors, productors i fins i tot presentadors i actors només es comprèn quan es constata que les audiències són les que marquen les tendències de les cadenes. La previsió es converteix en un bé desitjable però pràcticament impossible. Si un espai triomfa, multiplicarà el seu temps d’emissió. Si fracassa, s’ha de buscar un relleu d’immediat.

Aquest sistema tan aleatori i poc atractiu de dirigir una empresa comporta una sèrie de desafortunades conseqüències:

– L’espectador no ha d’ “enganxar-se” a cap sèrie, especialment si és de qualitat, ja que mai sap si s’emetrà la temporada completa, si s’acabarà al tercer capítol o si el producte navegarà a través de la graella buscant una nova i més productiva ubicació.

– Les revistes informatives no poden oferir informació veraç sobre l’emissió de programes en motiu de la seva estrena, i es retiren espais d’un dia per l’altre.

– Les cadenes es veuen abocades a estirar al màxim els seus èxits actuals, ja que no saben quan arribarà el següent.

– Els guionistes veuen coartada la seva creativitat, en haver d’imitar els espais que triomfen en altres cadens i aconseguir, d’aquesta forma, rascar alguns punts de share.

– Per últim, encara que es podria parlar d’altres moltes coses, la dictadura de les audiències fa fet de la televisió actual un mitjà homogeni, fals, poc original i massa vulgar per entretenir a una part de la població que no és, ni molt menys, una majoria.

No obstant això, coneixent tots aquests detalls, el que és més urgent d’aquesta situació són els nous models televisius que sorgeixen i els que s’esvaeixen entre tanta velocitat i impacte mediàtic.

En el conjunt de la fauna televisiva es reconeixen fàcilment diversos subjectes, molt diferenciats entre si. Enumerem, a continuació, alguns d’ells:

– Els presentadors de “tota la vida” que semblen romandre al marge del que ocorre als platós confrontants. Acostumen a ser els conductors de telediaris o alguns concursos de format “tradicional”.

– Els “personatgets” que volen obrir-se pas en l’espesa i traïdora jungla televisiva, pel qual no dubten en ser reporters impertinents o anunciar sorteigs i cotxes de regal en formats on el sms o la trucada d’alt cost s’amaga en lletra de cos mínim. Qualsevol reporter de “el tomàquet” serveix com exemple.

– Els “ningú”. Aquells que “pringuen” per vacances per a guanyar punts entre l’audiència i aconseguir algun dia un espai en els programes més vistos en alguna cadena estatal. Així ho intenta Ximo Rovira des de que se li va acabar la bona vida de Tómbola al Canal 9, per l’any 2004.

– Els que no encaixen en cap lloc. Són aquells que no poden treure endavant cap espai televisiu. Encara que també se’ls ha de reconèixer una gran perseverància perquè ho intenten una i altra vegada. Entre ells destaca el poc afortuntat Daniel Domenjó.

– Els ‘missing’ o desapareguts. Són aquells als que un dia la fama els va somriure i ara els gira la cara i busquen refugi als canals autonòmics o inclús locals. Què en va ser ser de Carlos Lozano?

– Per últim, els divos i marcadors de tendències, o almenys això es creuen ells. Formen part d’aquesta classe personatges com Ana Rosa Quintana, amb espai diari i revista mensual amb al seva foto en portada; Jesús Vázquez, presentador tot terreny de Telecinco que tant podria conduir amb èxit, per ara, la milèsima edició d’Operación Triunfo, que un espai tan poc atractiu com ¡Allá tú!; Jaime Cantizano, que explota el seuu físic a costa de deixar al descobert altres carències; Emma García, manipuladora de sentiments i tafanera impenitent o Jorge Javier Vázquez, l’home del “tomàquet”, que porta la seva mala bilis al programa de torn, que es digui com es digui, sempre té el mateix format.

Aquests subjectes tenen en comú diversos elements: utilitzen el seu espai com una tribuna personal pr a sentenciar, afirmar, opinar i “rumorejar” sobre qualsevol tema. I és que el seu gran ego i la seva visió de si mateixos en el mirall de la petita pantalla els porta a creure’s llicenciats en totes les matèries d’actualitat mediàtica, tant en medicina que en sociologia o política econòmica.

Darrere de la tribuna, o davant segons el cas, han construit una passarel·la on només ells tenen dret a lluir-se. El jo, l’ego, la vanitat i tots els seus sinònims són acompanyants inseparables del seu passeig televisiu i ningú, excepte ells mateixos, poden criticar la seva conducta.

Un altre fet consumat és la ¿intel·ligent? maniobra de rodejar-se de col·laboradors que en cap cas puguin fer-los ombra. Per això poden utilitzar dos procediments.

En primer lloc, escollir a personatges que dominen les males arts de la zitzània i que han venut la seva ànima per uns quants euros, uns minuts de fama passatgera i moltes nits de malsons i somnis interromputs. D’entre aquests ramats de submissos col·laboradors, de tant en tant, s’escapa una ovella. Acostuma a ser la més negra del ramat i aconsegueix un protagonisme una mica més durader. Però al final segueix sent el mateix: viure sota l’ombra de qui el va crear, ja sigui un presentador o una cadena.

En segon lloc, destaca la despreciable maniobra d’escollir persones amb alguna carència física, afectiva, educativa o intel·lectual. Són homes i dones que s’enlluernen davant l’aparell mediàtic i són ridiculitzats i utilitzats sense pietat per a despertar l’instint més antic de la humanitat: l’espant com a reclam de diversió i venda.

No obstant això, no assenyalarem només a una part dels responsables, ja que, com resa una cançó, “el just sap que la culpa és d’altres i també d’ell”. L’espectador que roman atent a aquestes demostraciones de falta d’humanitat, que aplaudeix el sufocant espectacle de bengales de falta de raó i de sobèrbia, que segueix amb més o menys vergonya, pròpia i/o aliena, els avatars d’aquests ‘personatgets’, és part del negoci que manté en apogeu aquesta endurida fàbrica de drames humans.

És necessària una revolució intel·lectual entre els que veiem televisió per a rebutjat aquest tipus de pràctiques que ens danyen, moltes vegades sense donar-nos-en compte, i per abogar per aquells professionals i treballs que posen l’accent en el que és verdaderament humà: aquells que ens informen sense convertir-se ells mateixos en protagonistes de la informació, aquells que ens entretenen amb ingeni i afany de superació, i aquells que formen en llibertat.

Fima: Mar Pons