Ensenyar a veure la televisió és cosa de tots

En aquest treball, es realitza una reflexió sobre la presència de la televisió en les vides de les persones i la necessitat de promoure la regularització dels programes televisius, així com l’alfabetització dels nostres nens i joves perquè adquireixin les competències necessàries per realitzar un consum del mitjà televisiu d’una forma intel·ligent, activa i crítica. També es destaca el paper de les administracions, les famílies, els educadors i els propis mitjans.

1. La TV: el mitjà per excel·lència

Encara que darrerament Interent s’està convertint en el mitjà que està revolucionant la informació i la comunicació en la societat actual, ja que una persona des de qualsevol part del món pot intercanviar informació i establir una comunicació instantània sobre qualsevol assumpte, el mitjà televisiu es constitueix encara en el de major impacte en la vida de les persones, capaç de canviar-los les idees, els valors i fins i tot les formes de vida de les persones. Un poder que resideix en la seva capacitat d’impacte, de penetració social, de persuasió, que produeix un efecte hipnotitzant.

La televisió forma part de la nostra existència, com ho corroboren dades recents (d’octubre de 2006 a maig de 2007) aportats per l’Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació (AIMC) que ens mostren que l’índex de penetració de la televisió es situa als voltants del 88,8% de la població espanyola, amb un consum de 222 minuts per persona i dia, xifra força alta, i que ens ha de fer reflexionar.

La seva presència és tan rellevant que la considerem com una més de la famíñia. Tant és així, que la televisió ens acompanya al llarg del dia, l’encenem i encara que no li prestem atenció, està condicionant, en ocasions, la comunicació humana.

Pensem per un moment en una escena habitual: tota la família al seu voltant, pendent de la pantalla; ens mirem poc, parlem menys i fins i tot discutim i ens enfadem per imposar les nostres preferències en l’elecció de programes. No és això un ús indiscriminat, inconscient i passiu del mitjà televisiu?

Però la televisió no sempre compleix amb la seva missió d’informar, entretenir i ‘formar’, sinó que també és utilitzada per a transmetre missatges, hàbits no saludables, patrons de comportament, models de vida a imitar, o ens inicia al consumisme, o fins i tot ens ‘deseduca’.

És per això que és necessari que promovem la reflexió sobre la nostra relació amb el mitjà televisiu, que coneguem quins són els nostres hàbits i gustos com a teleespectadors, que prenguem consciència dels codis i recursos del llenguatge audiovisual empleats per la televisió per a possibilitar la lectura crítica dels seus missatges i la desoberta dels mecanismes de manipulació emprats, que analitzem la influencia que exerceix la televisió a través del reconeixement dels valors i contravalors que ens transmet, contrastant-ho amb la realitat quotidiana. En defenitiva, començarem a aprendre a veure la televisió d’una forma racional i intel·ligent per a allunyar-nos de l’hàbit autòmata del visionat inconscient i de l’adicció a aquest mitjà com a únic i excloent recurs per a l’oci.

En definitiva, començarem a aprendre a veure la televisió d’una forma raciona i intel·ligent per a allunyar-nos de l’hàbit autòmata del visionat inconscient i de l’addicció a aquest mitjà com a únic i excloent recurs per a l’oci.

2. El panorama

Encara que la societat i la profusió de mitjans de comunicació actuals no tenen res a veure amb la situació de fa unes dècades, quan alguns grups de professors i periodistes començàrem a reivindicar l’educació en mitjans de comunicació com la millor manera de preparar als nostres nens i joves a enfrontar-se al consum de la matèria audiovisual, la realitat ens fa reflexionar que tot el nostre esforç en investigar, formar, publicar, comprometre a les Administracions, etc. ha de continuar, ja que, encara que s’han aconseguit moltes coses, no han donat tots els fruits que hauríem volgut.

En el context espanyol ens trobem en una cursa de fons, amb molts altibaixos, però que reclama compromís i aportacions de tots els estaments i agents implicats. N’hi ha prou amb un recorregut per les publicacions del Grup Comunicar des dels seus orígens fins als nostres dies per observar el lent procés que ha seguit la nostra societat per a donar-se compte de la necessitat d’aprendre a consumir els missatges audiovisuals de forma racional i crítica, davant del que és indubtable: convivència diària amb aquests.

Conscienciar a les diferents Administracions de que havien d’establir els mecanismes precisos, tant a nivell de matèria educativa per a promoure la inclusió curricular de l’educació en mitjans com des dels propis mitjans mitjançant l’establiment de normes que regulessin la programació televisiva, no ha estat una tasca fàcil i ha reclamat un període de molts anys, però considerem que anem pel bon camí.

Aquest procés, que es fonamenta en la pròpia Constitució espanyola, en particular en el seu article 39.4, pel que s’estableix una protecció específica pels drets de la infància, es consolida posteriorment amb la ratificació per part d’Espanya, el novembre del 1990, del Conveni de l’Organització de Nacions Unides del 20 de novembre de 1989 sobre els drets del nen.

La nostra entrada a la Comunitat Europea accelera el compromís de l’Administració, i fruit d’això es firma el Conveni sobre els principis per l’autorregulació de les cadenes de televisió en relació amb determinats continguts de la seva programació referits a la protecció de la infància i la joventut formulat pel Ministeri d’Educació i Ciència, les Conselleries d’Educació de les Comunitats Autònomes i les Cadenes de Televisió, firmat el març de 1993.

Amb l’aparició de la Llei 25/1994, del 12 de juliol, d’Activitats de Radiofusió Televisiva s’omple de  contingut el buit legal que existia a Espanya sobre protecció dels menors en la programació televisiva.

Així, en el Capítol IV de la citada Llei 25/94, sota l’epígraf «de la protecció dels menors» s’observa una especial preocupació per la protecció de la infància i la joventut davant la programació televisiva, de tal manera que es disposa que les emissiones de televisió no inclouran programes ni escenes o missatges de qualsevol tipus que puguin perjudicar seriament el desenvolupament físic, mental o moral dels menors, ni programes que fomentin l’odi, el despreci o la discriminació per motius de naixement, raça, sexe, religió, nacionalitat, opinió o qualsevol altra circumstància personal o social, pel que s’estableix una franja horària de protecció entre les 6:00 i les 22:00 hores, en la que no es podran inserir programes susceptibles de provocar tal perjudici.

Així mateix, s’estableix com obligatòria la senyalització mitjançant una qualificació orientativa que informarà als teleespectadors sobre la seva major o menor idoneïtat pels menors. La Disposició Addicional Tercera de la Llei 25/1994, amb l’epígraf de «promoció de l’autoregulació», assenyalava el camí que havia de seguir segons el previst en el Capítol IV d’aquesta Llei, en proclamar que “els poders públics promouran el desenvolupament d’organitzacions d’autorregulació del sector, podent acudir, també, a elles, qualssevol persones o entitats que es considerin perjudicades».

Posteriorment, el Real Decret 410/2002, del 3 de maig, desenvolupà l’apartat 3 de l’article 17 de la Llei 25/1994, del 12 de juliol, modificada per la Llei 22/1999, del 7 de juny, pel que s’establiren els criteris uniformes de classificació i senyalització per als programes de televisió en funció del seu grau d’idoneïtat per als menors.

3. La labor educadora

El mateix Codi d’Autoregulació, en l’apartat VI sobre Mesures addicionals, aboga per l’alfabetització mediàtica tant pels nens com pels seus pares o tutors, amb la finalitat de que aprenguin a utilitzar els mitjans audiovisuals d’una forma més eficaç. Per això, s’insta a que els propis operadors firmants del Codi col·laborin amb les autoritats públiques i amb les entitats privades interessades en fomentar l’ús responsable dels mitjans audiovisuals, en concret, del mitjà televisiu en totes les seves formes de difusió.

Per fi hi ha un reconeixement explïcit a la labor que hem anat realitzant des de fa ja dues dècades en la necessitat d’educar en mitjans com la millor manera d’afrontar el seu consum amb èxit. No podem oblidar que els nostres nens i joves estan sotmesos diàriament a l’aclaparador bombardeig audiovisual, que els va marcant i condicionant la seva existència, fet pel que es fa imprescindible la seva presència a l’aula, sigui ja com a recurs per l’aprenentatge, com a objecte d’estudi o com a tècnica de treball.

Ensenyar a consumir-los, a entrendre’ls, a conviure amb ells des d’un posicionament racional, crític i creatiu són demandats des dels fòrums intel·lectuals que reflexionen seriament sobre les raons que justifiquen la integració curricular dels mitjans de comunicació en els sistemes educatius. Fem nostra les propostes de Len Masterman (1993: 15-38), expert en l’ús dels mitjans de comunicació a l’aula, quan estableix set raons per a considerar l’educació en mitjans de comunicació com un assumpte prioritari:

  • L’elevat ús de consum dels mitjans i la seva saturació en la societat contemporània.
  • La importància ideològica dels mitjans i la seva influència com empresa de concienciació.
  • L’augment de la manipulació i fabricació de la informació, i la seva propagació pels mitjans.
  • La creixent penetració dels mitjans en els processos democràtics fonamentals.
  • La creixent importància de la comunicació i informació visuals en totes les àrees.
  • La importància d’educar als alumnes perquè facin front a les exigències del futur.
  • El vertiginós increment de les pressions nacionals i internacionals per a privatitzar la informació.

Per tot això, es fa del tot necessari establir propostes didàctiques dirigides no només a l’alumnat sinó també a les pròpies famílies que els ensenyin a entendre el món televisiu des d’una posició crítica, que els permetrà enfrontar-se al desafiament de la comunicació televisiva amb possibilitat d’èxit, i que possibilitarà un consum intel·ligent dels mitjans, racionalitzant el seu consum i preparant per saber llegir, desxifrar i fins i tot enfrontar-se davant la ingent quantitat i varietat de missatges que rebran diàriament, amb els que s’evitarà la manipulació, la transmissió d’ideologies o estils de vida, l’adopció de contravalors, i en definitiva, l’anul·lació de les seves pròpies iniciatvies, de les seves consciències i de la seva llibertat.

Existeixen molts materials didàctics contrastats per ensenyar a aprendre a veure la tele (en recollim alguns com a referències bibliogràfiques), però tots han de recollir, almenys, activitats de coneixement sobre el mitjà televisiu, d’investigació, de reflexió i de compromís de canvi.

Com bé ja exposàvem a la Otra mirada a la tele (1997, 222-224), cada sector de la comunitat educativa té encomenat un paper en l’educació de mitjans. En l’àmbit dels docents, el professorat ha d’estar sensibilitzat i format, per a generar una dinàmica d’aprenentatge efectiu a les aules que propiciï l’alfabetització en el llenguatge televisiu i la formació requerida per a saber utilitzar i consumir adequadament aquest mitjà.

En conseqüència, suggerim que dins del pla d’acció tutorial i, en consonància amb les activitats de formació previstes ens plans anuals de cada centre, s’han d’incloure propostes d’actuació prenent en consideració referències bàsiques com les que s’indiquen a continuació:

  • Avaluació de necessitats formatives de l’equip docent, obtingudes a partir de debats i reflexió col·lectiva sobre el fenomen de la televisió i la seva influència en la infància, adolescència i joventut.
  • Formació específica en educació del consumidor, a través de cursos, conferències, jornades… en col·laboració amb institucions o grups especialitzats en la temàtica. S’aprofitaran les convocatòries de les administracions i entitats privades i sempre que sigui possible s’implicarà a tots el professorat del centre.
  • Participació en la detecció de necessitats de l’alumnat i les seves famílies.
  • Col·laboració en equip per al disseny de programes d’orientació i sessions de tutories a aplicar.
  • Implicació responsable en la posada en pràctica i en l’avaluació de les actuacions desenvolupades.

En l’àmbito familiar, les famílies juguen el paper més decisiu en la formació de teleespectadors i consumidors actius. És en l’espai familiar on les persones «aprenen» a veure i a consumir la televisió, donat que és a la llar on es produeix el contacte diari amb aquest mitjà, d’aquí la responsabilitat màxima dels progenitors. No obstant això, el treball, les ocupacions davant l’escassa o nul·la preparació per a veure i ensenyar a veure televisió impedeixen que els pares puguin col·laborar en la formació dels seus fills a utilitzar críticament la televisió.

Considerant aquestes circumstàncies, s’ha d’abordar el tema de la preparació de les famílies mitjançant els programes formatius i campanyes de sensibilització i conscienciació. Com a suggerències pràctiques, incloem una sèrie de consells dirigits a la família per a comprometre-les en l’educació racional de la televisió:

  • Habituar-se a veure la televisió en família.
  • Exercir una preparació intencional des del naixement.
  • No utilitzar la televisió com a «mainadera».
  • Comentar i debatre els continguts i els programes visionats.
  • Planificar un horari raonable de consum televisiu, evitant així l’ús rutinari i mecànic.
  • Detectar conjuntament i evitar la manipulació del mitjà.
  • Distingir entre realitat i ficció, necessari i innecesari…
  • Evitar el seu consum durant els àpats i en les reunions familiars o d’amics.
  • Analitzar les diferents programacions de les cadenes i seleccionar atenent a la qualitat.
  • Connectar només per veure el que interessa i convé.
  • Descobrir els possibles enganys i manipulacions dels missatges publicitaris.
  • Localitzar i destacar els aspectes positius dels diferents programes.

En l’àmbit de l’alumnat, els nostres nens i joves constitueixen la peça clau sobre la que recau l’efecte de totes les intervenciones fins ara exposades.

Serà competència dels equips docents el fet d’oferir el marc adequat on l’oferta d’iniciatives motivadores permeti entrar en acció, per aconseguir una autoformació que els prepari per a enfrontar-se al mitjà televisiu com a teleespectador crític i racional.

A continuació, donarem algunes pistes i orientacions que puguin ajudar al docent en la seva planificació i la seva posterior explotació didàctica. Alguns dels objetius que podrem prendre de referència per a guiar la nostra intervenció, podrien ser els següents:

– Analitzar i reflexionar, a partir dels missatges de la televisió, perquè els alumnes coneguin aquest mitjà i valorin la influència que té en les seves vides.

  • Promoure la lectura crítica dels missatges audiovisuals, reconeixent els seus codis i els mecanismes de manipulació que inciten al consum.
  • Descobrir valors i contravalors que es presenten en els diferents programes.
  • Diferenciar els elements de la realitat social, cultural i econòmica del seu entrn amb la que presenta la televisió.
  • Potenciar una actitud crítica davant la massiva oferta televisiva que les desborda, aprenent a autoprogramar-se per a consumir-la.
  • Trobar i valorar alternatives davant l’addicció televisiva que ocupen el seu temps d’oci.
  • Conèixer i utilitzar la televisió i els seus codis, no com a receptors passius sinó com a creadors actius.

Esperem que serveixin aquests objectius, per a reflexionar sobre la necessitat d’enseyar a aprendre a veure, a consumir la televisió i a aconseguir teleespectadors responsables i ?intel·ligentes, amb actituds i valors positius, suficientement capacitats per a moure’s àgilment en una societat immersa en un món consumista.

Referències
AGUADED, J.I. (1998): Descubriendo la caja mágica. Cuaderno de clase. Huelva, Grupo Comunicar.

MASTERMAN, L. (1993): La enseñanza de los medios de comunicación. Madrid, La Torre.

MÉNDEZ, J.M. (2001): Aprendamos a consumir mensajes. Televisión, publicidad, prensa, radio. Huelva, Grupo Comunicar.

MÉNDEZ, J.M. (2001): Orientación e intervención psicopedagógica en secundaria para un consumo racional de los medios: diseño, aplicación y evaluación de un programa de orientación educativa para aprender a consumir mensajes. Huelva, Universidad de Huelva.

MÉNDEZ, J.M. y MONESCILLO, M. (1994): «Orientación y Acción Tutorial con los medios», en Comunicar, 2; 71-75. 7; 54-59. 18; 148-152.

MÉNDEZ, J.M. y MONESCILLO, M. (1997): «Acción tutorial y orientación para consumir televisión», en AGUADED, J.I. (Dir.): La otra mirada a la tele. Pistas para un consumo inteligente de la televisión. Sevilla, Junta de Andalucía, Consejería de Trabajo e Industria; 217-225.

Firma: Juan Manuel Méndez Garrido