Ensenyar a veure la TV: una assignatura pendent

Des de 1999, Teleespectadors Associats de Catalunya (TAC) està treballant la influència de les pantalles en el món educatiu. Donant respostes i solucions que es troben en la necessitat de plantar cara als efectes negatius de la televisió en els alumnes.

Per això, TAC ha posat en marxa un Projecte d’Educació Audiovisual que consisteix bàsicament en oferir a les institucions educatives instruments que contribueixin a minimitzar aquests efectes negatius de la televisió en tots els nivells de l’escola: pares, professors i alumnes. Al mateix temps contribueix a treure partit positiu d’aquest mitjà de comunicació tan important, per la seva presència i ús en les llars.

Els nostres fills aprenen moltes coses al llarg del dia a l’escola: matemàtiques, llengua, naturals… No obstant això, les majors decisions de la seva vida no les prendran amb els paràmetres exactes de la ciència. Quant pesen els seus somnis?, de quin color són les seves il·lusions?

Educar per a la vida és una assignatura d’assignatures. No té temari curricular ni s’ensenya en cap acadèmia. La família és la que imparteix aquesta lliçó. El dia a dia d’una llar, l’exemple dels pares, és la més poderosa escola de valors. No obstant això, els pares no sempre tenen temps per “ésser allí” i és la televisió la que educa o «deseduca» als nens.

La UNESCO porta temps alertant que en els països desenvolupats els majors consumidors de televisió són els nens, les mestresses i els ancians. Com que la influència sobre els nens està en funció del temps que passen veient-la i de l’efecte acumulatiu del que veuen, resultarà que, quan siguin adults, la televisió haurà estat una experiència més activa i variada, de forma que el món exposat a la pantalla es converteix per a molts en l’ambient natural, en una nova realitat, en el seu món real.

Un estudi dirigit per un equip de la Universitat de Barcelona, realitzat el 2004, va establir unes condicions alarmants: els dinars familiars, segons demostrava l’estudi, estan en desús i els nous hàbitats alimentaris passen pel fet que cada membre de la unitat familiar menja sol i quan li va bé. Això sí, si és possible, davant del televisor.

És, sens dubte un tema per a reflexionar. Quan parla la família?, com s’estableix la comunicació entre pares i fills?, pot recaure tot el que considerem educació sobre les espatlles dels mestres, que, a més, els manquen eines per a marcar unes pautes d’actuació correctes?

TAC, conscient d’aquesta falta d’«eines» que tenen els educadors, fomenta la formació en aquests camps perquè aixi aquesta falta de capacitat educacional deixi d’excusar-se en, per exemple, els horaris laborals que, si bé sí que és cert que en molts casos dificulten una mínima comunicació en la família, en molts altres casos el verdader problema és la falta d’eines pedagògiques.

L’objectiu d’aquest article és arrollar una mica de llum sobre l’educació en hàbits televisius. La televisió, l’ordinador, el mòbil… En definitiva, les pantalles, són avenços tecnològics que ens permeten comunicar-nos com mai abans ningú s’havia pogut imaginar. No obstant això, aquestes pantalles també son la causa d’aïllaments, pèrdua d’amistats, ruptures familiars… Com en la majoria dels casos el bon ús que fem de la tecnologia ens evitarà possibles problemes.

El major instrument socialitzador que mai hagi existit, és la televisió. Té moltes coses bones, però ja és hora de desmitificar-la. La majoria de les cases té el saló orientat a la tele. Els sofàs i les butaques no es miren entre si, per a facilitar la comunicació dels que s’hi assentin, sinó que estan orientats cap a aquest altar sobre el que hem posat la caixa màgica. No és dolenta en si mateixa, però un mal consum televisiu pot provocar trastorns en la socialització d’un individu. En definitiva, en la seva salut mental. Com més jove sigui sigui el teleespectador, i més exposat estigui a determinats missatges, més vulnerable serà.

Cada dia és més freqüent que els nostres menors s’apuntin abans a la finestra virtual de la televisió que a la de la seva habitació, i, si aquests menors consumeixen productes audiovisuals sense control, arribarà un dia en el que ens donarem compte que els seus paràmetres de referència són els patrons de conducta que han vist més cops, curiosament mentre pintaven o, suposadament, feien els deures davant la tele.

És sorprenent el nombre de pares que acudeixen alarmats a les consultes dels psiquiatres infantils perquè els seus fills mostren pautes de conducta agressives, fracàs escolar i baixa autoestima. No és propi que una de les primeres coses que es controla en aquests casos sigui el consum televisiu del menor. Ja que podria dir-se que aquests nens han aplicat les pautes de conducta del món virtual al real, i no raonen com ho faria una persona normal, sinó com ho farien els protagonistes de les seves sèries o  pel·lícules preferides.

Si educar és preparar per a la vida, no és possible una bona vida sense una bona educació. Però el fracàs escolar creix a Espanya, i aquesta situació és més preocupant si se la considera com a abonament perfecte del fracàs existencial entre la gent jove.

Diversos poden ser els remeis eficaços, però coincideixo amb José Ramón Ayllón en pensar que tots han de tenir en comú una condició imprescindible: arribar a temps. Els mitjans de comunicació i les noves tecnologies exerceixen una creixent influència sobre els nens, els més indefensos davant de les pantalles, i s’ha «d’arribar a temps» per a protegir a aquests petits, i evitar mals comportaments futurs (violència, agressivitat, anorèxia, consum compulsiu….), conseqüències de la mala «socialització» que reben en consumir aquests continguts que no són adequats a la seva edat.

La televisió ocupa molt de temps, i moltes vegades actua comptetitivament contra l’escola i el treball dels profesors. Per a contrarestar o minimitzar els efectes negatius de la televisió, dotem d’eines que faciliten la formació audiovisual en els centres educatius que col·laboren en aquest projecte, el “projecte educatiu”.

Firma: Luis Boza

Referències

AGUADED, J.I. (Ed.) (2003): Luces en el laberinto audiovisual. Edu-comunicación en un mundo global. I Congreso Iberoamericano de Comunicación y Educación. Huelva.
AZNAR, H. (1999): Comunicación responsable, deontología y autorregulación de los medios.
CASTELLS, P. y de BOFARULL, I. (2002): Enganchados a las pantallas.
CASTELLS, P. (2007): Víctimas y matones, claves para afrontar la violencia en niños y jóvenes.