Entrevista a Pedro García Aguado: “Alguna situació encara em sorprèn”

Pedro García Aguado és relativament nou en això de la televisió. Actualment presenta el programa coach a Cuatro que porta el títol  Hermano mayor. Va començar a despuntar aviat al waterpolo i va formar part de la selecció que va brillar a Barcelona 92. Però tota aquesta llum es va apagar a causa de la seva addicció a les drogues i a l’alcohol. Va passar un infern personal, basat en l’autodestrucció i la solitud, però va aconseguir deixar-ho enrere gràcies a un esforç sobrehumà i una ajuda professional. Va posar per escrit l’experiència i es va atrevir a explicar-la, sense por, als mitjans de comunicació. Amb la seva història de superació personal, Pedro vol alertar als joves del perill de les addiccions i de la possibilitat de canviar.

Com vas acabar al món de la televisió?

La directora del programa havia llegit la meva història al diari. Es va posar en contacte amb mi a través de la pàgina web i em va proposar participar al càsting. Al càsting, dos actors – jo pensava que es tractava d’un cas real- simulaven una situació problemàtica entre un fill i una mare i jo havia de solucionar-ho. Finalment, em van triar.

Per què creus que van apostar per tu?

Havia viscut com a víctima i estava treballant en tasques de confrontació en diferents àrees relacionades amb la malaltia de l’addicció i això li donava un valor afegit al programa. Encara que algunes situacions encara em sorprenen. Va ser una aposta arriscada, perquè jo no actuo. Per exemple, el conductor de Hermano mayor francès, que és el format original, tenia una forma de fer més macarra, en canvi jo tinc una manera de treballar més conciliadora.

El programa tracta temes complexos, situacions amb les quals és fàcil caure en el sensacionalisme.

Crec que el to del programa és respectuós i no busca la morbositat, s’intenta trobar un equilibri. Sí que en un dels capítols, una vegada es va mostrar durant gairebé 15 minuts com una nena maltractava a la seva àvia. Quan em vaig adonar d’això –ja que gravem al llarg de 10 o 12 dies, però després hi ha un treball d’edició en el qual jo no participo- em vaig posar en contacte amb els del programa per dir-los que abans de res estava ajudant a una persona i no fent un xou televisiu. Els vaig dir que si Hermano mayor havia d’acabar sent sensacionalista ho deixaria.

No existeix un pudor en les famílies a l’hora de mostrar els seus problemes?

Al primer programa va costar molt trobar els casos. Vam haver de buscar per Internet, posar-nos en contacte amb associacions… En molts casos, el programa es tracta de l’última alternativa per a molts pares, si no se soluciona amb els consells del nostre equip pensen a fer-los fora de casa. A la segona temporada vam rebre més de 100 casos. Ara estem realitzant un procés de selecció per veure quins són veritat i quins són els més complicats de resoldre.

Com és el teu mètode de treball?

Trasllado l’experiència del centre terapèutic. La majoria dels adolescents té una vida anodina, han deixat els estudis als 16 anys o fins i tot abans. Els pregunto què esperen de la vida, intento veure amb ells para què serveixen, els explico la meva experiència personal, els dono recursos que a mi em van servir… El més important és que es posin a pensar i després començar a treballar sobre això. Molts d’ells no pensen, perquè mai han tingut la necessitat. És important que vegin les conseqüències del seu comportament.

No et fa por que el mètode no funcioni o que un noi/a no respongui?

Nosaltres no fem miracles. Hi ha gent que vol canviar, una altra no. Han perdut el respecte als pares, però a mi no em veuen com una autoritat, sinó que saben que estic allí per ajudar-los. No em fa por fracassar, em fa por no connectar amb els nois, encara que de moment no m’ha passat. Segueixo en contacte amb ells i estem preparant un programa especial de seguiment.

Com descriuries als adolescents que han passat pel programa?

Es tracta de la generació de el “ni ni”, ni estudien ni treballen. Ara els joves ho tenen tot, no necessiten revelar-se com van fer altres generacions al Maig del 68, durant la Guerra del Vietnam o la dictadura Franquista. Com no tenen res pel que revelar-se, es revelen contra els seus pares, reclamen afecte, volen cridar l’atenció. Molts adolescents van de víctima i, encara que ho siguin, han de deixar de ser-ho. És molt còmode donar la culpa a un altre, ningú vol fer-se càrrec de la seva responsabilitat. La majoria ho han passat malament, tenen molt odi acumulat i tenen problemes d’adaptació.

Es tracta de classes d’un nivell social baix o amb famílies desestructurades?

Hi ha de tot. Persones amb diners o sense diners, casats o no casats. El consum de drogues tampoc està present en tots els casos.

Els pares també tenen part de culpa?

Els nens són el resultat del que fem o no fem, o del que no podem fer. En la majoria dels casos són nens molt consentits. Moltes vegades als pares no els ve de gust educar perquè és més fàcil que es quedin mirant la televisió o jugant a la playstation.

Algun consell per ser millors pares?

Els fills han de ser una prioritat i hem de passar més temps amb ells. Cal saber ser autoritari i flexible, que no significa permissiu. El filòsof José Antonio Marina diu que s’ha d’educar en el Principi de Realitat, hem d’ensenyar als nostres fills que molts dels seus desitjos no es faran realitat.

Autora: Montserrat Bros