Física o química

Aquesta sèrie de ficció que gira al voltant del món de l’ensenyament es relata des del punt de vista d’uns  professors inexperts. El grup de nous docents acaba d’arribar a un institut d’ensenyament secundari. Allà protagonitzaran un món de conflictes, amors i desamors, il·lusions i decepcions enfront a un conjunt d’adolescents pels que han de servir de guia.

La sèrie està produïda per Ida y Vuelta (Motivos personales i Círculo rojo) per la cadena del grup Planeta i interpretada per una dotzena d’actors, alguns ja molt vistos a la petita pantalla, i d’altres com a noves apostes.

Antena3 TV va estrenar el dilluns 4 de febrer de 2008, en prime time, les 22 hores, l’amorfa i insulsa sèrie titulada Física o Química. Aquesta producció va competir, en el seu primer dia, amb CSI (T5), Herederos (TV1), i Tienes talento (Cuatro), al mateix temps que substituïa a El síndrome de Ulises.

Després d’una acció de màrketing, propagandística fins a la sacietat i l’avorriment, va arribar el moment de posar-se davant del televisor per veure aquesta nova oferta “juvenil”; “juvenil” més pel repertori que pels temes que es tracten. El desengany no es va fer esperar. La primera escena va ser d’aquest calibre: una parella, Isaac i Irene, es desperten junts després d’una nit de festa i de moltes copes. El moment fou adornat amb un diàleg previsible -estil que es manté durant tot l’episodi- i amb tot un luxe de detalls. El fastig es va tornar insofrible quan, en poc temps, es descobreix que la mencionada parella estava formada per un menor i una noia de 27 anys que, casualitats de la vida (o recurs fàcil de guió bàsic), acaba sent la professora de filosofia (¿?) a l’institut en el que estudia Isaac, de qui -vaja amb el destí!-, serà la tutora.

La trama general es centra en els desvaris, fonamentalment hormonals, d’un grup d’adolescents i un equip de professors, gairebé pitjors que els seus alumnes. L’excusa de l’educació cedeix a l’impuls moralitzador dels guionistes que només “s’atreveixen” amb els temes políticament correctes. Les drogues estan mal vistes, però es parla d’elles amb total normalitat entre mares i fills. A mode d’exemple, es destaca una frase: “¡Joder mamá, que si quieres china yo te la compro, pero no pilles de lo mío!”. Resposta de la mare: “¡Qué morro tienes, hijo!”.

Es posen sobre el tapís temes com el racisme, l’autoritat del professorat, els motius dels joves per a superar-se a la vida, el suïcidi, l’homosexualitat, les relacions de parella i un immens etcètera que resulta tan ampli com impossible d’abarcar amb rigor i maduresa. Ni es donen punts de vista diversos, ni es mostren algunes conseqüències imporescindibles, ni hi ha lloc per a la reflexió. Així, el tapís es converteix en un abocador de tòpics intoxicats pel mitjà i la moda.

La sèrie incorpora uns tocs de “romanticisme”, alguna al·lusió als “rebels sense causa” i als “professors-col·legues”, un parell d’episodis dramàtics mal portats, una atenció irreprimible al grup de “matons” i als incompresos i sobretot inclou sexe, molt sexe: parlat, pensat, executat, implícit i explícit. Més que una sèrie per a adolescents, sembla la revenja d’alguns adults que no portaren bé el seu aprenentatge sobre el tema sexual i, ara, confonen als joves i proposen models de conducta tan censurables com patètics.

La interpretació no pot lluïr-se en un guió de principiants i, encara que es compta amb un repartiment acceptable (en especial en cas dels adults), la trama impedeix que es pugui veure en la sèrie més enllà d’un anunci de l’última campanya antitabac o contra la sida.

Els personatges són patrons del que sembla estar de moda. Física o química compta amb la profe dolenta i la bona, l’alumne tímid i el líder de la classe, el profe col·lega que s’implica en la vida dels alumnes, el grup d’inconformistes progres i qualsevol altre model que se’ns pugui ocórrer. En el conjunt del professorat es troba el flegmàtic director d’estudis, l’artista inconformista que aporta “altres punts de vista”, la tímida i superada per les circumstàncies professora de literatura, la sergent i autoritària professora d’anglès, el despistat professor de dibuix tècnic, el guapo i forçut que ensenya gimnàsia i una directora eixelebrada i estrafolària.

En conjunt, i de fons, es posa de manifest que el títol diu més del que a simple vista sembla. Física: res a veure amb l’assignatura. És factible que faci referència a tot allò que es pot veure i palpar, la importància que es dóna al físic, a les sensacions, als sentiments, al plaer o al dolor i l’absència de tot allò que no tingui manifestacions empíriques. Química: atracció que exerceixen els objectes entre si (encara que en aquest cas siguin persones, mai se les tracta com a tals), ja siguin de diferent o del mateix sexe.

Física o química és un producte ideat per a captar a l’audiència juvenil i algun adult incaut i poc reflexiu. No cal menysprear el poder de la televisió, ni ignorar que la sèrie compta amb els trucs necessaris per a enlluernar a aquells que busquen entreteniment a qualsevol preu. En aquest cas, el preu és tragar quelcom que és un insult a la intel·ligència humana i un furt metafísica a totes aquelles persones que, en ser privades del nom específic que tenen, canvien la seva realitat.