Harry Potter: una saga màgica

L’estrena de la pel·lícula Harry Potter i les relíquies de la mort. Part 2 posa fi a més de deu anys de treball fent realitat la màgia. Vuit pel·lícules en què s’han involucrat quatre directors i han comptant amb moltes de les cares més conegudes de les taules angleses.

Els orígens

Tot va començar en un tren abarrotat de gent. Durant les quatre hores que va durar el trajecte de Manchester a Londres, a una jove desitjosa d’escriure se li va ocórrer una idea. Anys després, Joanne Kathleen Rowling va plasmar nit rere nit aquesta idea en paper en un càlid cafè d’Edimburg pròxim a l’apartament en el que vivia amb la seva filla. Van ser temps difícils, Joanne estava sense feina i l’únic que li quedava era l’esperança que un dia es publiqués el seu manuscrit.

Després de ser descartat per nombrosos agents, una petita editorial anglesa, Bloomsbury, va decidir publicar-lo. El juny de 1997 va aparèixer a les llibreries britàniques la primera novel·la de les set que conformen la saga del famós mag: Harry Potter i la pedra filosofal. Cinc mesos més tard, l’autora va guanyar el Premi de Llibres per a Nens Nestlé. Al febrer, va ser el prestigiós Premi del Llibre Britànic, en la categoria Llibre Infantil de l’Any, i més tard, el Premi al Millor Llibre Infantil.

La seva seqüela, Harry Potter i la cambra secreta, va ser publicada el juliol de 1998. A l’octubre d’aquest mateix any, la seva predecessora va arribar a Estats Units de la mà de l’editorial Scholastic. Des de llavors, ja res va poder aturar el fenomen: dels set llibres que van aparèixer entre 1997 i 2007 de la saga de Harry Potter creada per Rowling s’han venut 350 milions d’exemplars en 200 països i han estat traduïts a 65 idiomes. El mag s’ha convertit en un dels grans fenòmens literaris de la història.

Del paper a la pantalla

Quatre anys després de la publicació del primer llibre, el 2001 Chris Columbus (Solo en casa, La Sra. Doubtfire) va portar a la gran pantalla de la mà del prestigiós guionista, Steve Kloves, l’adaptació d’aquest. Per descomptat, sota l’atenta mirada i supervisió de Rowling, que no permetria un sol canvi que perjudiqués la imatge de la seva obra ni la decepció dels fans.

Per això, director i autora van decidir de mutu acord que el repartiment d’actors estigués format per anglesos. Amb prou feines hi ha intèrprets britànics de renom que no hagin rodat alguna escena. Albus Dumbledore, el director de l’escola de màgia i fetilleria Hogwarts, va ser interpretat pel mort Richard Harris (al qual va substituir Michael Gambon en la tercera adaptació), la professora McGonagall per la coneguda Maggie Smith, Severus Snape per Alan Rickman i Rubeus Hagrid per Robbie Coltrane. Però la gran pregunta era: qui interpretaria al trio protagonista?

Després de superar onze proves de càsting, Emma Watson va ser la nena de 10 anys escollida per interpretar l’empollona però fidel amiga de Harry Potter i Ron Weasley, Hermione Granger. Pel que fa al rol del company pèl-roig, l’esmentat Ron, Rupert Grint, que comptava amb 12 anys d’edat, es va fer amb el paper. No és difícil imaginar que el càsting més difícil de superar requeia en el personatge de Harry, ja que ell és la pedra angular de tota la saga. Daniel Radcliffe es va assabentar que ell era l’elegit en el bany.

Harry Potter i la pedra filosofal va recaptar 974 milions de dòlars (670 milions d’euros) i es va situar com la segona pel.lícula més taquillera de la història en aquell moment, després de Titanic.

A l’any següent, Chris Columbus va adaptar Harry Potter i la cambra secreta. Molt més fosca i interessant per dos motius. El primer perquè podíem veure al jove Voldemort i segon, perquè s’introduïen elements i trames que es desenvoluparien en els següents lliuraments. També noves cares: l’incompetent professor de Defensa contra les arts fosques, Gilderoy Lockhart, amb el rostre de Kenneth Branagh i Lucius Malfoy (Jason Isaacs), el malvat pare d’en Draco, l’enemic de Harry. No es pot deixar de mencionar l’adorable elf domèstic Dobby.

El 2004 va arribar a les sales de cinema l’adaptació que, per a molts crítics, és la millor de tota la saga: Harry Potter i el presoner d’Azkaban. Els nens ja no eren tan nens i la trama s’enfosquia amb nous i esgarrifosos personatges. A partir d’aquí, ja no hi haurà ‘happy end’. Per això, el productor, David Heymann, va pensar en un encertat canvi en la direcció. Alfonso Cuarón acabava de dirigir Y tu mamá también (2001) quan va acceptar el projecte sense haver vist o llegit res del món Potterià.

Les incorporacions més importants vénen de la mà de Sirius Black (Gary Oldman), padrí de Harry i pròfug de la presó d’Azkaban, Remus Lupin (David Thewlis), amic de Sirius i del pare de Harry, Peter Pettigrew (Timothy Spall) i la professora d’Endevinació Sybil Trelawney (Emma Thompson).

Mike Newell (Cuatro bodas y un funeral) va prendre el relleu a Cuarón a la cinta en què, per fi, podem veure el rostre i el cos de l’archivilà, un Lord Voldemort interpretat per Ralph Fiennes que, juntament amb tots els seus sequaços, es cobra la primera víctima: Cedric Diggory. En Harry Potter i el calze de foc, Robert Pattinson (Crepúsculo) va participar com a contrincant de Harry al Torneig dels Tres Mags, i això li va costar la vida al seu personatge. Definitivament, ja no estem davant una cinta infantil.

A partir d’aquí, el nou director de la franquícia, el gairebé debutant David Yates, és l’encarregat d’adaptar fins a l’última novel·la. La seva primera incursió és amb Harry Potter i l’ordre del fènix, una pel·lícula interessant per l’aparició de nous i essencials personatges. És a dir, Bellatrix Lestrange (Helena Bonham Carter), cosina de Sirius Black i una de les més fidels seguidores de Voldermort; Dolors Umbridge (Imelda Staunton) l’odiosa professora de Defensa contra les Arts Fosques i Lluna Lovegood (Evanna Lynch), l’extravagant i adorable nova amiga dels protagonistes.

L’argument aprofundeix molt més en la connexió mental entre Harry i Voldemort i en la importància del suport dels amics per superar situacions realment difícils, entre elles, la mort d’un ésser molt estimat. D’altra banda, se’ns adverteix de la profecia: “L’únic amb poder per derrotar al Senyor Tenebrós s’acosta (…) I el Senyor Tenebrós l’assenyalarà com el seu igual, doncs tindrà un poder el qual el Senyor Tenebrós desconeix. I un els dos haurà de morir a mans de l’altre, doncs cap dels dos poden viure mentre l’altre segueixi amb vida (…)”

A Harry Potter i el misteri del príncep, la història es revela com el preludi al gran final. Es revelen moltes incògnites (entre elles amoroses), encara que la més important sigui el descobriment de com acabar amb Voldemort: destruint els seus set horrocruxis, uns objectes que contenen part de l’ànima d’una persona. Quan una persona mata a algú, el creador de l’horrocrux no pot morir perquè part de la seva ànima segueix en aquest objecte. És màgia altament fosca i perillosa.

Per acabar, una pel·lícula i dues estrenes. L’adaptació del setè i últim llibre, Harry Potter i les relíquies de la mort, es tracta d’un mateix film rodat d’una tirada que s’ha dividit en dues parts. La segona és la única cinta en 3D i suposa el punt final a més de deu anys de treball, il·lusions i màgia. Harry haurà d’enfrontar-se a Hogwarts cara a cara amb Voldemort. Com indica la profecia, només un pot viure.

Màgia i mite

Potser, una de les preguntes més formulades és: a què es deu l’èxit de Harry Potter? Les dades ho confirmen: més de 450 milions d’exemplars venuts a tot el món dels set volums publicats i més de 6.370 milions de dòlars en entrades fins a dia d’avui.

La incursió d’aquest jove mag en la vida de milions de persones ha provocat una allau de fílies i fòbies, sobretot entre el públic adolescent, que s’ha bolcat tots aquests anys a llegir, rellegir i visionar tots i cadascun dels productes referents a Harry. La Pottermanía ha arribat fins a tal punt que J.K.Rowling ha presentat “Pottermore”, una pàgina web en la que apareixerà material inèdit de Harry Potter i que permetrà als seguidors de l’obra participar en una aventura virtual. L’autora ha declarat en moltes ocasions que no hi haurà més llibres ni pel·lícules, però mitjançant aquesta web la màgia es podrà mantenir viva.

D’altra banda, diverses empreses turístiques britàniques han aprofitat el fenomen fan per programar rutes pels escenaris on es van filmar algunes escenes de les pel.lícules. L’andana 9 i ¾ a l’estació de King Cross o la catedral de Gloucester són només uns exemples.

Literàriament, J.K. Rowling ha sabut dirigir-se al públic infantil-adolescent amb uns relats on la màgia i la fantasia cobren tota la importància. No obstant això, les seves criatures màgiques beuen directament de les cultures mitològiques europees més importants, des de la grega fins a la nòrdica. El mestratge de l’autora per utilitzar clixés o, fins i tot, adaptar relats llegendaris sense perdre la seva essència (vegeu el paral·lelisme entre la recerca del Sant Grial pels Cavallers de la Taula rodona amb el Torneig dels Tres Mags) és del tot sabuda.

La riquesa mitològica de Rowling fa que els seus llibres, a part de ser entretinguts, siguin educatius i fidedignes als corrents culturals als què fa referència. Fluffy, el gos de tres caps, és el clar Can Cervero guardià de l’Hades, només ensinistrat per la música d’Orfeu, la pedra filosofal no és altra cosa que la quimera dels alquimistes de l’Edat Mitjana, per no parlar de l’au fènix, els ogres, els follets, centaures…

A més dels mites, l’autora ha desenvolupat amb destresa un argument que ha donat per set llibres. En ells, es pot veure l’evolució d’uns personatges que van començar en el món màgic als onze anys i van acabar amb disset. Però el destacable de la saga són els temes que es tracten, però sobretot, la forma de com Rowling els aborda. La màgia, la fantasia, la mort, la pèrdua, l’amor o l’amistat són sentiments molt difícils d’expressar amb paraules, i més encara quan el destinatari és un nen/a.

Ja des de la primera novel.la, Rowling va utilitzar metàfores (el mirall d’Oesed, el Bosc Prohibit, etc.) per expressar amb imatges un rerefons moral adequat pel públic juvenil, i per què no, també l’adult. Així, la visió madura de la mort i la responsabilitat del poder (per citar només dos dels temes més importants de les obres) entren dins els esquemes de l’imaginari ‘infantil’.

La lluita entre el bé i el mal pot representar-se de moltes formes lícites, una d’elles és mitjançant la màgia. Un món pel qual la majoria de les persones sent atracció, i més si en aquest món tenen cabuda els éssers més sorprenents i culturalment propers a nosaltres. És innegable que J.K. Rowling ha sabut dirigir-se a tots els públics creant un univers propi, a més d’incentivar el plaer de la lectura a milions de nens… i adults.

La dualitat heroica i la fi d’un cicle

Tot bon relat com cal necessita dues forces antagonistes amb prou personalitat per crear conflicte i fer una història interessant que capti l’atenció dels receptors.

Harry Potter té les clàssiques qualitats heroiques inevitables per convertir-se en un heroi actual. Per començar, si ens remuntem a la primera novel·la, recordarem que Harry ignora les seves vinculacions amb la màgia, com ja li passava a l’heroi tràgic Èdip amb el seu llinatge. Aquest va ser desterrat el mateix dia que va néixer pel seu pare a causa de la profecia de l’oracle. Les coincidències no són casuals. Fins i tot té epítet com tot heroi grec: ‘el nen que va sobreviure’.

A més, el jove mag és un nen marcat al front (miasma o taca que ha de ser purificada) per una cicatriu que li recorda la seva tasca i un noi destinat a complir la seva comesa: derrotar Voldemort. Així ho indica la profecia. El fatum (destinació) sempre ha estat a la tragèdia grega un element decisiu per al desenvolupament de la trama. L’heroi no pot lluitar contra l’escrit, sinó deixar-se portar i acceptar les seves limitacions. En cas contrari, la desgràcia està assegurada.

A Harry Potter, és clar, no passa de manera tan radical com en qualsevol tragèdia grega. La modernitat de l’obra troba més paral.lelismes amb Shakespeare (no cal oblidar que l’autora és anglesa) i la forma en què els seus personatges es teixeixen la seva destinació a través de les decisions que prenen. El destí és una força poderosa a la qual un s’enfronta, però l’únic que no decideix i marca el camí és la persona. No obstant això, tot heroi-clàssic o modern- té la seva iniciació a través de les tasques, universals.

Segons Joseph Campbell, professor nord-americà erudit en el camp mitològic, en el seu llibre L’heroi de les mil cares: “Un heroi abandona el món de la quotidianitat per aventurar-se en una regió de prodigis sobrenaturals. Allà s’enfronta a forces fabuloses i obté una victòria decisiva. L’heroi torna d’aquesta misteriosa aventura amb el poder de beneficiar al seu proïsme”

El viatge de l’heroi es divideix en tres fases: partida, iniciació i retorn. La primera correspon a la fase on l’heroi s’assabenta d’alguna cosa nova, en altres paraules, el destí el crida. Harry s’adona que és mag per la visita de Hagrid, ell és qui el treu de la cruel casa dels seus oncles. La segona, és quan l’heroi ha de superar una sèrie de proves i enfrontar-se a allò desconegut (normalment són monstres que representen el mal). Pot fer-ho amb ajuda (Jasó i els argonautes; Hermione i Ron).

La maduració, la saviesa i l’autocontrol de les pors personals són la recompensa de les aventures, la meta per la qual tant es lluita. És per això que el retorn defineix el nou heroi. Òbviament, aquestes pautes apareixen en cadascun dels llibres i podríem trobar exemples concrets i detallats en totes les novel·les, però, Harry Potter i les relíquies de la mort suposa la culminació, la fi d’un cicle. La batalla final entre el bé i el mal. Els antagonistes cara a cara, com bé reflecteix la pel·lícula.

Res posa de manifest a un gran heroi com un gran vilà. Voldemort és la personificació de l’ànsia per la immortalitat, el més antinatural del món, però també és la representació d’una realitat històrica amb molts punts en comú amb el nazisme (els sang bruta, l’odi cap als muggles…). Si Voldemort és el Senyor Tenebrós, les proeses de Harry -un nen que s’enfronta al seu poder fins l’adolescència-, han de superar tota expectativa.

L’estrena de l’última pel·lícula, Harry Potter i les relíquies de la mort. Part II, plasma molt bé aquesta dualitat heroica i el procés catàrtic del personatge de Daniel Radcliffe, on el miasma del seu front (la cicatriu) desapareixerà quan pugui per fi fer front a la seva maledicció. A partir de l’alliberament es pot convertir en un autèntic heroi. Un heroi al que es podrà reviure en llibres i pel·lícules.

Firma: Andrea Rodríguez