Infància, televisió i família 1

Des de diverses instàncies (pedagògica, pediàtrica, la societat civil, la política…) se sol afirmar que la televisió en excés d’uns determinats continguts pot arribar a tenir repercussions negatives en el desenvolupament de la infància. La televisió fa dels nens éssers passius, sedentaris, mandrosos, precoços i manipulats. Assenyalen aquests treballs que el nen pot arribar a rebre tal quantitat de violència inútil i sexe explícit, tal quantitat de materialisme i de continguts deformants que fa necessari que la ciutadania es posi en guàrdia. La televisió pot entorpir, en un cert grau, el desenvolupament evolutiu i el procés d’ensenyament-aprenentatge, que pot acabar amb la comunicació familiar, dificultar la interiorització de valors de convivència i facilitar la insensibilitat social i política.

A les escoles falta una àrea que s’ocupi d’ensenyar quin és el llenguatge de la televisió i quines són les seves conseqüències. Una àrea que s’ocupi d’orientar al nen en la capacitat de veure televisió amb esperit crític. Des del món pediàtric potser falta algun manual de divulgació que ensenyi a les famílies i a les escoles quines són les patologies més usuals quan es veu televisió en excés i com lluitar contra elles: insomni, malsons, cansament visual, obesitat, descompensacions neuròtiques, bloqueig psicològic, addicció a la televisió, entre d’altres (R. Tojo, 1990, pp. 188-196).

A la societat civil se li han de demanar associacions fortes que mobilitzin a la ciutadania per tal de millorar la televisió. Associacions capaces de presentar-se com a defensores dels teleespectadors per a una millora dels continguts. Associacions encarregades d’apel·lar a qui correspongui (directius, patrocinadors, productors, guionista i periodistes de televisió…) perquè, respecte a l’Estatut de la Ràdio i la Televisió (Llei 4 / 1980 del 10 de gener), augmentin més el seu sentit ètic i estètic davant d’aquests problemes on el més perjudicat és el més feble: el nen.

Als polítics potser se’ls hauria d’exigir que empenyin a les televisions públiques a complir la seva comesa (informar, entretenir i educar), no vulnerar els seus principis. L’article 4t dels Estatuts de la Ràdio i la Televisió conté sis apartats molt clars. En l’apartat cinquè es parla de la protecció de la infància i de la joventut. En general l’Estatut recull, des de la perspectiva en què l’afecten, els preceptes de la Constitució espanyola que no ofereixen cap mena de dubte. En aquesta direcció cal Aquàrides: exigint a les diverses televisions el compliment de les lleis que les regulen.

No obstant això, des d’aquestes línies la intenció és concretar un acostament a una de les immediates solucions que ha de partir de les famílies davant les limitacions de la televisió. En principi podria parlar de dos plans d’actuació dins de la llar: un seria l’acció familiar dirigida a aconseguir que els seus membres sàpiguen veure selectiva i críticament televisió; l’altre consistiria a aconseguir ocupar el temps lliure de la família més enllà de la televisió. Un altre capítol és el que pot apropar la família de cara a l’exterior, de cara a l’acció de la societat.

Abans de concretar quina ha de ser aquesta activitat familiar a l’interior de la llar caldrà valorar l’opinió de les famílies espanyoles. El 97,6% dels nens veuen la televisió davant d’un 0,8% que no la veu. Entre els que la veuen, el 80% la veuen cada dia, i més del 52% la veuen més de tres hores diàries. La conclusió és clara: els pares estan poc temps al costat dels seus fills d’una manera activa. La interacció pares-fills és mínima. Es recomana que els nens vegin menys televisió i que la televisió que vegin sigui de forma orientada: amb els pares. També s’assenyala que el nen ha de realitzar activitats apropiades per al seu desenvolupament.

Ja se sap que els nens, per regla general, s’inclinen per la televisió davant la manca d’alternatives. La televisió és l’espectacle permanent, assequible i ininterromput. El problema està plantejat: els pares semblen aspirar a menys televisió i a més joc ric amb més amics en llocs adequats. Aquesta és una aspiració, sovint inabastable, donades les actuals condicions de treball dels pares i el tipus d’habitatge urbà de la família. Un altre punt de partida és que els fills difícilment són capaços d’adonar-se -per regla general- que el joc en espais oberts amb amics és quelcom més convenient per a ells.

Firma: Ignasi Bofarull