Infància, televisió i família 2

La televisió és un mitjà de comunicació de masses, vertebral en la nostra societat, amb la qual s’ha de conviure i és una obligació dels pares aprendre a dominar-la i situar-la en la vida familiar. Cal conviure amb la televisió, i també preparar els fills perquè guanyin en el seu desenvolupament la suficient autonomia i iniciativa que els permeti prescindir de la televisió quan calgui.

Una televisió utilitzada en excés és un impediment per al desenvolupament i la maduració del nen. Les investigacions no confirmen una estreta relació causa-efecte entre televisió i fracàs en la maduració i el desenvolupament evolutiu del nen. Però són bastants les variables que cal tenir en compte: si estem en un mitjà rural o urbà, les creences de la família, el tipus de societat o civilització en el qual la família es veu immersa.

Un excés de televisió en general en edats primerenques (entre l’any i els 10 anys) lògicament també influeixen en cert grau: però no d’una manera absoluta. Un excés de televisió pot ser un agreujant o un refugi per al mal estudiant.

Els pares han de saber que només controlar i orientar el visionat de la teelevisió no serveix de gairebé res si els pares no fan res més a la resta del temps. Part del buit deixat per la televisió, els pares ho han d’omplir d’un món ric i alternatiu. A més, han de donar exemple de tot allò que se’ls exigeix als fills, si el pare no vol que el seu fill vegi la televisió, ell l’ha de veure molt poc.

El que està clar és que tot això serà així de la mà d’uns pares emprenedors i amb imaginació, amb el joc entusiasta amb els fills. El joc orientat i estimulat en aquestes edats és molt oportú per a la seva criança.

L’ús indiscriminat de la televisió és un resistent enemic dels jocs infantils. Amb un excés de televisió patiran el diàleg familiar, el desenvolupament psicomotriu, el progrés lingüístic, el creixement de la curiositat, de la voluntat, de la creativitat, de l’esforç, de l’autoestima i de la socialització del nen d’ 1 a 10 anys fan que es ressentin d’una manera molt aguda en el llenguatge, la tan necessària lectura i la imaginació.

Si la televisió substitueix totalment el món del joc, els nostres fills podrien tenir alguna dificultat en el seu coneixement de la realitat i el món que els envolta. L’excés de televisió es fa incompatible amb el joc en la mesura que suposa quietud gairebé hipnòtica. En aquesta quietud el nen queda bloquejat, és a dir, no respon a un altre estímul que no sigui la televisió.

L’autoritat paterna queda minvada davant els dictats televisius. Arriba un moment en què la televisió vista molt en excés pot apartar el nen de la realitat viscuda i crear en el nen un món de irrealitats i dimensions fictícies, i desorientats.

Firma: Ignasi Bofarull