Juegos ¿free?-to-play

Free-to-play-ArtInt2

Descarregar presentació en PPT sobre Jocs “free-to-play”

Amb l’arribada dels smartphones i les apps s’ha instaurat una nova era per als jocs portàtils. Si fa anys havíem de recórrer a consoles com Game Boy o Game Gear, recentment a la PSP o Nintendo DS, ara, amb una tablet o un mòbil és fàcil accedir a innombrables jocs que podem descarregar i que se’ns ofereixen, en la seva majoria, de forma gratuïta o a preus reduïts. Però, realment aquests jocs són gratuïts? O simplement ha canviat la manera en què es lucren els desenvolupadors? Una pista que demostra la realitat d’aquesta nova forma de fer negoci és que el model de micropagaments també ha fet el salt a les consoles, incorporant subscripcions als jocs online.

No és un secret que companyies com King.com o Rovio s’han fet d’or amb jocs com Candy Crush o Angry Birds, respectivament. Però, com ho aconsegueixen si ens ofereixen els seus jocs gratuïtament? Aquí és on entra en joc (i mai millor dit) l’anomenat model Freemium, que comunament s’utilitza per als jocs “gratuïts” free-to-play, en els quals s’incorporen sistemàticament compres online, integrades en forma de micropagaments, també anomenades “compres in-app”.

Aquest tipus d’ofertes es basen en els següents 5 punts clau:

1. Persuadir el jugador de què es descarregui el joc
2. Felicitar-lo i fer-lo sentir bé sobre si mateix
3. Entrenar el jugador perquè faci servir diners ficticis
4. Oferir al jugador poder canviar diners reals per virtuals
5. Fer que el jugador pagui per no esperar, adquirir millores o personalitzacions

Fins i tot, com a exemple, la sèrie South Park ha dedicat un capítol complet sobre el tema a “Freemium is not free” (Temporada 18, Episodi 6). Malgrat l’alt contingut groller i carregat de vocabulari inadequat, il·lustren de forma original la manera en què aquestes companyies es lucren amb aquest tipus de jocs i es fa referència a la seva “adicció” com si d’una droga es tractés. De fet, s’esmenta un detall que resulta especialment cridaner: “Els jocs no han de ser especialment divertits amb la finalitat que, si l’usuari paga, la seva diversió augmenti”.

Amb aquesta premissa observem que, en la seva majoria, aquests jocs presenten personatges i ambients amb un grafisme bastant infantil. Solen estar qualificats com a aptes per a menors quan, en realitat, requereixen vincular un compte de Facebook o Google+. S’afegeixen, per cridar l’atenció dels joves, components socials i la seva principal comesa és aconseguir que l’usuari pagui. En molts d’ells és pràcticament impossible avançar sense realitzar alguna compra dins del joc. Posar una advertència de que el joc inclou compres integrades no és suficient. Per això, alguns jocs ja incorporen el seu propi sistema de control parental, a fi de bloquejar les compres online i la connexió amb xarxes socials quan l’usuari sigui un menor. Malgrat que aquests requeriments comencen a ser notoris i rellevants, no es compleixen en la majoria dels casos.

La falta de mesures de control en la compra de continguts dins de les aplicacions ha portat diverses demandes contra Google i Apple, els dos principals proveïdors de continguts a les seves plataformes, amb polèmiques sonades en els últims anys (a EUA la FTC va sancionar Google i Apple, que van haver de retornar 19 i 32,5 milions de dòlars, respectivament, en compres realitzades per menors sense permís dels pares). Una d’elles va ser la d’un nen de 5 anys que va gastar 2.000€ en compres in-app per al videojoc Zombies vs Ninjas a l’App Store, joc que es descarrega completament gratuït però que incorpora micropagaments.

En aquest sentit, la Comissió Europea va pressionar tant a Google com a Apple per evitar la “persuasió directa a menors” i, en conseqüència, ambdues companyies van accedir finalment a retirar la paraula “Gratuït” en aquest tipus de jocs. Google ha iniciat algunes accions en aquesta línia, com establir uns requeriments específics als desenvolupadors perquè les Apps figurin en la seva botiga per a menors “Google Play Designed for Families”. Per la seva banda, Apple s’encomana a eines com “Ask to Buy” per impedir que els menors puguin realitzar compres online. Android, per la seva banda, també disposa de protecció amb autenticació per evitar pagaments indesitjats, accedint a la configuració de Google Play amb l’opció “Filtre de contingut” i “Contrasenya” al menú “Control d’Usuari”.

Els pares i professors han de conèixer aquests riscos a fi de prevenir i actuar en conseqüència, ja que no són pocs els pares que s’han trobat amb una factura enorme perquè li han instal·lat al seu fill una app “gratuïta”, i aquest ha comprat elements del joc indiscriminadament i amb molta facilitat, en tenir la seva targeta bancària ja assignada a l’usuari.

Firma: Álex Estébanez