La faula de la televisió

Hi havia una vegada un pastor molt entremaliat a qui sempre li agradava fer bromes als seus veïns del poble. Una tarda, quan ja es feia fosc, la gent del poble, que descansava plàcidament als porxos de les seves cases, va sentir com el pastor cridava:

– Que ve el llop, que ve el llop! Socors, socors, ajudeu-me! Està atacant les meves ovelles!

Ràpidament, els veïns es proveïren dels seus pots i de pals ben gruixuts per a fer front a l’animal. Més d’una vintena d’homes es va posar en marxa, però no obstant això, quan estaven arribant on es trobava l’entremaliat pastoret, aquest es va posar a riure:

Jajaja!, us ho heu tornat a creure!

Els veïns, cansats d’escoltar una vegada i una altra la mateixa broma dels llavis del pastoret, li advertiren que, si seguia enganyant-los, arribaria el dia en què no confiarien en ell.

Tots recordem el final d’aquesta faula. Molts ho haurem escoltat una tarda d’estiu de boca dels nostres pares o avis. No obstant això, avui en dia és molt més corrent que la reunió familiar es mantingui al voltant de la televisió: els nens gaudeixen de temps lliure en aquesta època d’estiu i es confia la seva cura a la televisió.

Fa poc més de cinc anys, exactament el 9 de desembre de 2004, les televisions generalistes i autonòmiques del nostre país es van comprometre a complir i cuidar, en horari de protecció al menor (06.00h a 22.00h.), un Codi d’Autoregulació que, a grans traços, els obligava a:

* No incloure escenes o missatges que puguessin perjudicar el desenvolupament físic, mental o moral dels menors.

* Mostrar un comportament social adequat (eliminar escenes o missatges de racisme, consum de drogues, culte al cos, violència, llenguatge groller…).

* Utilitzar i mostrar una imatge digna i respectuosa del menor (no mostrar-lo en situacions de crisi, no utilitzar-ñp per a imitacions vexatòries…), a la vegada que es promoguin els valors del menor.

* Evitar escenes de sexe implícit o explícit, així com demostracions de ciències ocultes o la banalització i frovolització de conflictes personals.

* Senyalitzar els programes (+7, +13, +18).

A més, dins d’aquest horari protegit, existeix una franja de super protecció al menor, entre les 17.00h i les 20.00.h, on està prohibit:

* Emetre violència de manera gratuïta

* La representació de comportaments perjudicials o perillosos per la salut

* Mostrar escenes de sexe explícit

* Mostrar comportaments que ataquin la dignitat de la persona o els seus drets

Com aquest pastoret que promet no tornar a mentir, però que només espera la pròxima oportunitat per divertir-se a costa dels que en ell confien, les cadenes van prometre complir una sèrie d’aspectes i condicions per a protegir al menor en l’horari en què més consumeix televisió. No obstant això, són poques, per no dir cap d’elles, les que mantenen aquest compromís.

En passejar-nos per la graella televisiva en horari de superprotecció, podem trobar grans dosis de sensacionalisme, frivolitat i conductes gens exemplars. Detenim-nos a Antena 3, per exemple. A les 16.00h comença un programa magazine que porta el títol de Tal Cual Verano. El temps dedicat es reparteix entre la crònica rosa i la de successos, a més, per suposat, de la publicitat. El Diario, presentat per Sandra Daviú, omple l’espai fins a les 20.00h.

Els desafortunats que s’hagin trobat davant de la televisió a aquestes hores, hauran pogut observar escenes tan indignes com:

* Les suposades amenaces a una de les col·laboradores de Tal Cual Verano. El programa va emetre en determinades ocasions una trucada que va rebre, on clarament se sentia: “Com et pilli a l’AVe et partiré les cames”.

* “Avui a El Diario parlem de sexe. Que difícil és per a moltes parelles entrendre’s tant dins como fora del llit! Els nostres convidats d’avui tenen problemes en la intimitat: alguns per l’excés, i d’altres per la falta”. Aquesta va ser la presentació de El Diario el divendre 2 de juliol de 2009. Va ser líder d’audiència.

* Tal Cual Verano va ser l’encarregat de retransmetre el funeral de Michael Jackson el dia 7 de juliol: ni tan sols pel “Rei del Pop” mostraren una actitud de respecte:

(Josemi, un dels col·laboradors del programa, en entrar a plató i veure que el públic l’aplaudeix, comenta:) “Si us plau, que estem en dol, el mort no està aquí davant, però com si ho estés, imagina’t que aquestes boles de vidre són el mort, no poden aplaudir! Només espero que vingui la ploracossos”.

“Per què volia una casa tan gran si no tenia ni promesa ni res, estava allà més sol que…”

“Al final semblava una mescla entre un extraterrestre i un bambi”

* Les discussions i faltes de respecte entre col·laboradors i convidats són més que comunes:

– “Però arranca, si us plau!”- Li diu la convidada a un col·laborador quan està fent un comentari, al que el col·laborador respon cridant:
– “Mira nena, mira nena, mira nena, no sé si has deixat de ser verge o no, però sóc bastant més gran que tu (mentre, la convidad diu, també cridant: “i tu ho has deixat de ser? Precisament tu no pots parlar d’això”) Penso de vosaltres el pitjor, i perdona’m nena, però jo no he necessitat ni he tingut un mare ni un pare que hagin anat per les televisions a insultar als seus fills i res de tot això. Compte amb el tema, perquè et poso una denúncia…” (la convidada riu).

Què hem de fer davant d’aquest panorama? Quan una persona és conscient de la vulneració que les cadenes estan duent a terme del Codi d’Autoregulació i, per tant, dels drets dels més petits, sent irritació i impotència: constata que les audiències prevalen per sobre de la formació que haurien de rebre els menors. Com convèncer a les cadenes d’invertir en joventut per aconseguir una millor societat? Com demostrar que és una inversió més que rentable per a tots? Per suposat que apostar-hi comportaria una gran transformació de les nostres pantalles i major exigència pels creadors de televisió.

Però a la vegada, comporta també un esforç per part del teleespectador. S’ha de saber canalitzar aquesta impotència perquè es transformi en un element efectiu. Hauríem de començar per canviar de canal o apagar la televisió quan emetessin aquests programes. Tots ens queixem, qui actua? Demostrem-los que no ens interessen els seus sensacionalismes i frivolitats i que no hem deixat de ser intel·ligents.

Per altra part, és interessant denunciar i participar en les campanyes que diferents associacions proposen per a lluitar contra aquesta degradació televisiva. No n’hi ha prou amb què alguns alcin la veu: quant més cor hi hagi, abans es veuran obligats a claudicar i a millorar els continguts pels horaris de protecció infantil.

Per últim, hem de protegir-nos i protegir als nostres menors davant la falta de sensibilitat dels continguts de les cadenes. “L’home s’acostuma a tot” o “una mentida repetida cent vegades es converteix en veritat” són cites que en aquestes circumstàncies es compleixen més que mai. Si no advertim, i no ens esforcem per a fer-ho, el to tòrrid d’un petó entre dos adolescents o el dia en què ens presentin un trio sexual, amb prou feines ens donarem compte del seu més que potencial efecte nociu en els nostres joves.

La televisió ha hipnotitzat a molts però, per sort, altres tants han perdut la confiança que els mereixia. Tans sols uns anys abans la televisió semblava ser la màxima autoritat:

Com ho saps?

Ho ha dit la televisió!

Quina confiança ens mereix la televisió avui en dia?

Firma: Aurora Oliva