La gran aventura de Tintín: Tintín al cinema

Per fi! Han hagut de passar 30 anys perquè Steven Spielberg pogués complir un somni: portar a la gran pantalla per primera vegada a l’intrèpid periodista creat per Hergé, des que el 1981 es conegués la seva existència.

Tot va començar amb una crítica d’Indiana Jones. En busca del arca perdida en una revista francesa. Encara que no entenia l’idioma, va poder distingir amb claredat al llarg de la ressenya un nom: Tintín. Amb gran curiositat, Spielberg va demanar una traducció del text i va poder comprovar el que deia. Bàsicament, donava per fet que el director havia d’haver llegit els còmics d’Hergé perquè amb la pel·lícula se li estava fent un homenatge.

El següent pas va ser descobrir en què consistien aquests còmics. El primer que va llegir va ser Tintín i les set boles de cristall. Així va començar l’idil·li. “Des que vaig llegir el meu primer llibre de la sèrie, Tintín mai es va allunyar dels meus pensaments i el meu cor. Vaig saber que Tintín i jo estàvem destinats a col·laborar d’alguna manera… i en un viatge de descobriment”. Aquesta forma de col·laboració s’ha convertit en una pel·lícula: Las aventuras de Tintín: el secreto del Unicornio.

Argument

El curiós i insaciable periodista Tintín i el seu lleial gos Milú descobreixen que la maqueta d’un vaixell conté un secret. Arrossegat pel misteri, Tintín es troba en el punt de mira d’Ivan Ivanovitch Sakharine, un diabòlic personatge que creu que Tintín ha robat un valuós tresor vinculat a un cruel pirata anomenat Rackham el Roig. Però amb l’ajuda del seu gos Milú, el mordaç i rondinaire capità Haddock i els maldestres detectius Hernández i Fernández, Tintín viatjarà per mig món, sempre anant un pas per davant i sent més astut que els seus enemics en una persecució per trobar el lloc on finalment descansa “L’Unicorn”, un navili enfonsat que pot contenir la clau d’una quantiosa fortuna … i d’una antiga maledicció.

Amb permís… som-hi

La primera vegada que Spielberg i Hergé van tenir contacte va ser via telefònica el 1983. L’autor belga havia vist En busca del arca perdida i li havia agradat. Tal com ha comentat la productora, Kathleen Kennedy, en una roda de premsa: “Hergé em va dir que si algú convertiria Tintín en cinema, Steven era l’únic que podia fer-ho”.

Tot i tenir el beneplàcit directe d’Hergé, la seva mort el 3 de març del mateix any no va posar les coses fàcils. En primer lloc, la seva vídua, Fanny Rodwell, va cedir els drets i Spielberg va donar llum verda als esbossos del guió. No obstant això, els drets van tornar als hereus familiars perquè no estaven molt convençuts de la transacció. Spielberg va haver d’esperar fins al 2002 per veure com DreamWorks recuperava els drets del còmic.

Steven Spielberg es va convèncer de seguida que el seu company ideal per aventurar-se en aquesta pel·lícula seria Peter Jackson. L’aclamat director de la trilogia El senyor dels anells és un embadalit seguidor de Tintín des de la seva infància a Nova Zelanda, i no va dubtar ni un segon en acceptar la proposta, encara que fos en la producció. No obstant això, el mateix Spielberg li ha atorgat la batuta per dirigir la segona entrega ja en ment.

Amb la total cooperació amb la Fundació Hergé a Brussel·les, tots dos genis van fitxar als guionistes Steven Moffat i l’equip format per Edgar Wright i Joe Cornish per donar-li forma a l’adaptació.

Per  tal de presentar al gran públic coneixedor o no del món de Tintín, els realitzadors van optar per combinar els seus tres llibres preferits: El cranc amb les pinces d’or, El secret de l’Unicorn i El tresor de Rackham el Roig. Una decisió motivada per la necessitat d’introduir els personatges clau en un sol argument.

“Les històries d’Hergé et porten a un món vibrant de color i aventura, però són molt més que això: estan plenes de conceptes morals, de viatges i exotisme a la vegada que presenten la grandesa del món i les idees científiques del moment. Crec que aquesta és una de les raons per la qual és tan important en la imaginació de milions de nens, i volíem portar tot això al guió”, resumeix Cornish.

També els ha guiat la forma en què Hergé explicava les històries, com si cada vinyeta fos un storyboard. Això, unit a l’enfocament de Spielberg i Jackson sobre els còmics, ha potenciat els elements de cinema negre i el suspens hitchcoknià.

Modelant l’univers Tintín

Si per Tintín és la primera vegada que visita una sala de cinema, també ho és la col·laboració entre Steven Spielberg i Peter Jackson. A més, cap dels dos ha utilitzat abans l’art en l’animació en 3D. Una tècnica usada en la pel·lícula juntament, amb la captura de moviment per potenciar l’inimitable i etern estil visual d’Hergé. Un estil que els dissenyadors i animadors han tractat de captar fidelment.

“Volíem que la pel·lícula donés la sensació una mica retro i de tensió d’un drama policial. Aquest no és Tintín però sí el món en què Tintín habita. Hi havia tant suspens en la història que vam veure que podíem incorporar persones amb llargues gavardines, barrets sota la pluja i fanals nocturns que llancessin ombres a l’asfalt mullat: aquest és el món que hem creat perquè Tintín visqués en ell”, assegura Jackson.

Per traslladar la idea al 3D, els dissenyadors i animadors van començar a amarar dels dibuixos d’Hergé. Joe Letteri, supervisor d’efectes visuals, afirma que “no tractava de dibuixar exactament el que veia, i vam voler mantenir aquestes exagerades qualitats de la mateixa manera que Hergé. Una gran part del treball va consistir en l’estudi del disseny, mirar el que va fer i llavors imaginar-nos-ho des de diferents punts de vista. Això ens va permetre començar a construir un vocabulari de com volíem armar el seu món en un entorn completament d’animació 3D”.

Així mateix, Chris Guise, principal dissenyador conceptual, va acceptar la invitació de la Fundació Hergé per viatjar a Brussel·les i visitar la ciutat natal de Tintín. Una cosa molt lloada pel crític de cinema del diari De Standaard que ha arribat a dir que “les voreres i façanes de Brussel·les es poden reconèixer”.

No obstant això, la gran dificultat ha estat el disseny dels personatges per ajustar al màxim les il·lustracions d’Hergé. Aquí entra en acció l’art de la captura de moviment.

Actors o dibuixos? Les dues coses

Després de dos anys de preproducció i elaboració del guió, l’equip es va reunir als estudis de Platja Vista, Califòrnia, per començar el rodatge en un set totalment diferent al normal. El procés de captura de moviment es porta a terme en el que es coneix com Volum, un set en blanc i gris amb més de 100 càmeres muntades per capturar 360 º i reconduir les dades en un espai tridimensional. En el Volum, tots els actors porten punts reflectants que són percebuts per les càmeres.

Com a novetat, cal dir que Spielberg -de forma molt nova-, podia caminar pel set amb una càmera especial per poder aconseguir una relació més tradicional amb els actors. A Jackson la tècnica no li ve de nou. El director recorre al capture motion (com se li coneix en anglès) a l’hora de transmetre el realisme del personatge de Gollum de El senyor dels anells.

Per poder dur a terme la tasca, cal que els actors s’enfundin en un casc adossat amb una càmera diminuta que enfoca directament als rostres. Tot això, juntament amb els previs escàners de cara i cos coneguts com ‘gamma de moviment’ per a què els supervisors d’animació traslladen la interpretació capturada als models digitals construïts basats en els dibuixos d’Hergé.

Els personatges principals

Tintín és un jove i intrèpid periodista de professió, aventurer i detectiu. No sabem el seu nom però el distingim, entre altres coses, pel seu inconfusible tupè. El guionista Joe Cornish afirma que: “Pot fer coses fantàstiques però alhora manté la seva innocència i la seva insaciable curiositat pel món, així com la sensació que està en recerca del camí per fer el correcte en cada situació. Tens la sensació que qualsevol pot aspirar a ser Tintín perquè tot el que es necessita és el coneixement, l’interès i la puresa d’esperit que el condueix a través d’aquestes aventures”.

L’actor que l’interpreta, Jamie Bell, assegura que l’esforç físic que li ha requerit el paper supera el que va haver de fer per posar-se en la pell de Billy Elliot. Bell és un gran seguidor del personatge des que era petit i sempre ha admirat la valentia i la puresa d’esperit de Tintín.

Però, què seria d’ell si no tingués al costat al seu fidel fox terrier blanc? Milú és la personificació del subconscient de Tintín, el salvador que sempre està quan més ho necessita seu amo. Tot i això, no perd la seva naturalesa animal quan se li creua el gat de Mrs Finch.

El Capità Archibaldo Haddock és un dels personatges més divertits dels còmics i un dels més estimats pels seguidors de Tintín. La seva primera aparició és en el llibre El cranc de les pinces d’or, quan Tintín és segrestat i portat al vaixell del capità sense que aquest ho sàpiga. A partir d’aquí, seran amics per a tota la vida.

El seu principal atractiu és la interminable llista d’enginyosos improperis dirigits a tot aquell que s’atreveixi a ficar-se en les seves aventures amb Tintín. Aquest llop de mar (descendent del gran enemic del pirata Rackham el Roig), li perd el whisky i simbolitza el contrapunt del jove amb la moral de ferro. L’interpreta l’actor anglès Andy Serkis, expert en la tècnica de captura de moviment, ja que és ell qui s’amaga darrere Gollum del Senyor dels Anells o del primat César a L’origen del planeta dels simis.

D’altra banda, Hernández i Fernández són dos maldestres detectius molt semblants entre si, exceptuant la forma dels seus bigotis, que sempre es veuen embolicats en els enrenous de Tintín. Més que investigadors semblen un duo còmic. Es posen a la seva pell els humoristes Simon Pegg i Nick Frost.

I qui és el malvat de la pel·lícula? Ivan Ivanovitch Sakharine o el que és el mateix, Daniel Craig (007: Casino royale). L’actor interpreta un irascible rus que farà tot el que estigui al seu abast per aconseguir que el tresor de “L’Unicorn” sigui seu.

Tampoc podien faltar els personatges mítics de l’univers Hergé: El carterista Aristides Silk, que roba perquè li agrada col·leccionar carteres de pell, el fidel majordom del castell de Moulinsart, el ric comerciant Ben Salaad, la diva de l’òpera Bianca Castafiore, o la casera de Tintín, Mrs Finch.

Hergé, l’autor

Amb només 21 anys, Georges Remi (el nom real de l’autor belga que es va batejar Hergé a partir d’un joc de síl·labes del seu nom real que posa del revés les inicials RE-GE), va crear el 1929 un nou còmic per a la publicació Le Petit Vingtième que va resultar un autèntic èxit. En ell, Tintín havia d’enfrontar-en blanc i negre-, als soviets.

Després de 23 publicacions i un munt de traduccions, el públic podrà gaudir de la primera adaptació al cinema del periodista amb el tupè que ha captivat milions de lectors arreu del món.

La màgia d’Hergé resideix en la multipolaritat dels personatges, hi ha bons i dolents però tots irradien humanitat, tots tenen febleses i l’amable cor de Tintín és el seu suport. Un altre element distintiu és la conjunció d’elements de thriller, suspens i humor, una de les claus imprescindibles de la seva obra. A més, els viatges a llocs meravellosos desperten l’afany aventurer.

Hergé va morir el 1983 deixant el 24è llibre per acabar, Tintín i l’Art-Alfa. Esperem que amb la pel·lícula de Steven Spielberg s’aconsegueixi el que es pretén. En paraules de la productora, Kathleen Kennedy: “Per a nosaltres és gratificant que tant la gent que la vegi per primera vegada com els amants apassionats de Les aventures de Tintín puguin viure una nova i completa experiència amb els personatges i la història”.

Autora: Andrea Rodríguez