La imatge dels joves a la televisió

A continuació, us deixem amb un extracte de l’estudi d’Alejandro Perales Albert, President de l’Asociación de Usuarios de la Comunicación, sobre la construcció de la identitat infantil i adolescent en l’entorn audiovisual. Si vols conèixer més, aquí està el seu treball complet.

“Els mitjans de comunicació es caracteritzen per construir perfils d’identitat que, al seu torn, provoquen en les audiències respostes d’identificació, projecció o rebuig en relació als grups socials representats. Òbviament, els receptors del missatge no exerceixen un paper purament passiu, i en funció de la seva experiència, coneixements i actituds elaboren aquestes propostes d’estereotip que arriben a través dels mitjans.

En tot cas, és important conèixer el que podríem anomenar les “propostes mediàtiques de sentit”, ja que en la nostra societat les visions de l’entorn, dels altres i de nosaltres mateixos no poden explicar-se sense tenir en compte la influència dels mitjans de comunicació. Una influència que serà més gran, com menor sigui l’experiència directa i la maduresa interpretativa del receptor i més gran sigui, per tant, la seva experiència vicària a través de la premsa, la ràdio, la televisió o altres canals o sistemes de comunicació.

L’anàlisi d’un ampli repertori de productes televisius amb presència de menors (infantesa i adolescència) i potencialment visionat per aquests, posa en relleu determinades recurrències sobre què menors veuen els menors en aquest mitjà. O, dit d’una altra manera, quins són els estereotips de la infància i l’adolescència que majoritàriament ofereix la programació televisiva.

En termes generals, es pot afirmar el següent:

– En el cas de la infància, la imatge que ofereixen els mitjans poden apropar-se més al realisme o la fantasia, però sol caracteritzar-se per una visió excessivament autònoma, introvertida en què els menors es relacionen només amb menors i en què adolescents i adults no tenen cabuda sinó com a agents amenaçadors del seu món arcàdic.

– En la programació no estrictament infantil, el menor és en molts casos una figura purament retòrica, una simple coartada per oferir als adults una certa visió de la societat des d’una mirada pretesament ingènua.

Es tracta del menor com a mascota de meravella, com a narrador omniscient, i fins i tot com “bon salvatge”. Hi ha sèries i programes emesos en horari de protecció legal, i per descomptat fora d’aquest horari, que incideixen en aquesta visió adulta dels menors, posant a aquests en contacte amb temes clarament perjudicials per al seu desenvolupament, sense que es tinguin en compte les conseqüències que aquesta imatge (en molts casos enormement descarnada i sarcàstica) pot tenir en la formació dels més petits.

– En el cas de la representació dels adolescents, les sèries i espais televisius ofereixen un perfil d’aquests bastant convencional pel que fa als rols de gènere i pel que fa a les claus romàntiques de les relacions, la qual cosa contrasta amb una estètica i un llenguatge transgressor, a la recerca del reflex de les tendències més actuals (claus de pertinença, grups tribals recognoscibles, etc.).

– Hi ha també una visió majoritàriament progressista al abordament ideològic dels problemes socials integrats en les trames (discriminació  medi ambient  homosexualitat , pacifisme, altruisme), que es fa compatible amb una defensa de l’individualisme a ultrança en la quotidianitat (tensió entre l’autenticitat personal i la pressió dels amics o del grup, recerca de la “pròpia via” per evolucionar, etc.).

– Destaca així mateix una visió clarament normalitzadora en el tractament d’aspectes com les relacions sexuals o el consum de drogues, especialment de begudes alcohòliques. Això es converteix en un tret imprescindible de les relacions entre iguals, encara que s’han trobat molt poques referències a les conseqüències que poden derivar-se de tals pràctiques.

– S’observa en general, tant en la programació infantil com en la juvenil, un qüestionament de les figures paternes i dels adults quan aquests apareixen, especialment de les figures masculines. Molts pares representats són immadurs, egoistes, ignorants. Aquesta deslegitimació de l’autoritat fa que els límits imposats pels adults no es presentin com a normes fonamentades, sinó a regles més o menys arbitràries que poden i han transgredir. En el cas dels nens, la por, la visió amenaçant del món adolescent i adult , suposa un fre per a aquesta transgressió. Però no passa el mateix amb els adolescents, la imatge construïda es caracteritza pel narcisisme i l’omnipotència: la deslegitimació dels adults condueix en bona mesura a qüestionar la possibilitat d’evolució i maduració (els adults com “adolescents anyencs”) i explica perquè la norma de relació dels adolescents amb ells és horitzontal, no jeràrquica, promíscua fins i tot en el terreny sexual.

– En la programació per a menors la violència es sanciona negativament des del punt de vista ideològic, però en els relats és omnipresent i tractada d’una manera atractiva, sense recollir ni mostrar les seves conseqüències negatives. Això és especialment clar en les sèries d’animació infantils, en què el tractament humorístic de la violència no només banalitza aquest tractament, sinó que a més s’aborda des del punt de vista de l’agressor (que s’identifica amb el menor) i sense empatia cap la víctima.

De tot l’anterior es pot deduir que la imatge que els menors reben de si mateixos a través dels relats televisius està clarament condicionada pels interessos el mercat audiovisual, i no s’inscriu generalment en models pedagògics ni es compadeix amb els estadis de l’evolució psicològica en els diferents segments d’edat. Clar exemple d’això és la varietat de targets barrejats als quals es dirigeixen la majoria dels canals temàtics suposadament infantils.

Tampoc sol proveir als menors, d’habilitats per a la recepció de continguts audiovisuals. No s’observa l’assumpció, per part dels operadors televisius, dels principis de l’alfabetització mediàtica i ús i consum crític dels mitjans. Això fa difícil deixar de situar-se davant els mitjans d’una posició purament defensiva o reactiva (la protecció del menor davant continguts inadequats) per passar a una posició proactiva (la utilització adequada dels mitjans i dels beneficis que poden aportar).

Els poders públics tenen, en aquest sentit, l’obligació de fer viable la generació d’ofertes audiovisuals de qualitat i valor pedagògic dirigides als menors, variades pel que fa a gèneres i continguts, atractives per als seus potencials i positives des del punt de vista axiològic. Cal crear sinergies per potenciar aquesta oferta, amb suports a la indústria audiovisual, programes que facilitin l’intercanvi geogràfic de productes, etc. I és necessària també una estratègia política, des de les institucions i des de la societat civil, que asseguri l’accés universal dels menors, especialment de la infància, a continguts audiovisuals de qualitat i amb valors positius independentment de la seva zona de residència o capacitat adquisitiva familiar.

Tot això, és clar, per tal d’aprofitar les indubtables avantatges que els mitjans de comunicació i les noves tecnologies ofereixen per a la informació, formació i entreteniment dels menors (funcions que es donen d’una forma simultània i no successiva) minimitzant al màxim els possibles efectes negatius”.