Les associacions de teleespectadors i la seva influència a la societat

Resumim aquí la conferència que va pronunciar José Boza Osuna, President de l’Associació de Teleespectadors i Radioients d’Aragó a Zaragoza (ATRA) en el II Congré Hispano-lusità de Comunicació i Educació, celebrat a Huelva a finals del 2005. En aquestes línies José Boza analitza la missió de les associacions de teleespectadors.

Les associacions de teleespectadores afronten un producte molt complex; en un àmbit social de difícil anàlisi, i representant a un consumidor que ni tan sols sap que ho és. La televisió és el més poderós element socialitzador i exigeix per tant un tractament social, educatiu i jurídic completament diferenciat per a la consecució del bé comú.

El nostre consumidor no consumeix una cadena determinada, ni un determinat programa, ni uns continguts concrets, sinó que afronta una activitat quotidiana, domèstica, propera i generalment familiar que consisteix a connectar i accedir a mirar un camí ple d’electrònica, un mosaic, un continu divers i ininterromput de publicitat, pel·lícules, publicitat, retransmissions esportives, publicitat altra vegada, documentals, més publicitat, autopromocions, informatius, publicitat, concursos, publicitat, docudrames, publicitat, talk-shows, publicitat… televisió, en fi. Un conglomerat que amb la intermediació del comandament a distància i del zapping que comporta, fa molt difícil, fins i tot per al propi consumidor, objectivar -valgui la redundància- l’objecte de consum.

Després d’aquesta variada formigonera d’imatges i sons que es llança sobre el teleespectador hi ha una complexa xarxa de persones i empreses de cadenes de televisió, empreses que els fabriquen, els ordenen i els fan arribar al teleespectador i són les qui d’alguna manera es responsabilitzen del producte al mateix temps que dilueïxen entre totes la seva responsabilitat. Al seu torn, els processos de concentració empresarial, dificulten encara més el saber exactament qui o quines persones estan darrere de la producció del material audiovisual. I cada cadena és per al teleespectador només un lloc diferent del mateix lloc únic: la tele. De fet, salvant els dels actors i els noms comercials de les cadenes, escassos consumidors coneixen els noms dels guionistes, realitzadors, productors dels continguts televisius.

El producte audiovisual, per altra banda, pertany a l’àmbit del cultural, del creatiu, pel que té una propietat intel·lectual que li fa estar protegit per les lleis que pertoquen a la llibertat d’expressió, un dels pilars en el qual es sustenta el sistema democràtic i que, encara que a la pràctica suposi per a molts un còmode “calaix de sastre”, després del qual es poden realitzar tot tipus d’agressions al consumidor, és en realitat una riquesa imprescindible que cal tractar amb delicadesa exquisida per a no caure en la censura ideològica. El televisor domèstic és un aparell que s’interposa -de manera interessada i gens innocent- entre la mirada humana i la societat. La televisió és una potent màquina socialitzadora. Tot el que produeix educa. I no sempre ho fa en la direcció adequada sinó que, sovint, contradiu obertament els valors socials i familiars o va directament contra la dignitat de les persones.

Després de l’etiqueta de la diversió aparentment gratuïta i sense contrapartides, la realitat ofereix una lluita econòmica feroç per fer-se amb els milers de milions que mou la televisió. Així, mentre que en tots els temes que afecten a la salut social és l’Estat el que actua a través de les lleis (per exemple en l’educació ningú ens deixaria produir “educació-escombraries”), en aquest tema dels mitjans tot es deixa a les fredes regles de la rentabilitat i de la competència, i se’ns exigeix als individus i/o a les famílies que siguem nosaltres l’únic control escudant-se, a manera de justificació, en una falsa confrontació amb la llibertat d’expressió.

La televisió que se’ns imposa no com una alternativa més d’oci, sinó com l’escola no reglada i quotidiana, en la que assisteixen, confiats en l’embolcall de la ficció i l’entreteniment, milions d’alumnes de totes les edats; que està a casa imposant la dictadura dels seus continguts unidireccionals expressats en un llenguatge visual que no passa pel filtre del pensament i la racionalitat, sinó que s’imposa emocional i visceralment.

Llibertat d’expressió sí, però amb el joc net que el consumidor final d’aquest producte sàpiga exactament el que està fent. D’aquesta manera, quin és, en definitiva, el nostre paper?, què podem aportar les associacions de teleespectadors en aquest procés cap a una televisió de qualitat?

Les antigues associacions de teleespectadores hem de convertir-nos  definitivament en associacions d’usuaris de la comunicació, en associacions de consumidors. El consum de televisió és, sens dubte, un assumpte de salut pública de primer ordre i cal estendre aquesta sensibilitat a tota la societat; junts, volem contribuir al seu millor ús, distribució i producció; volem ser considerats automàtica i justament com d’utilitat pública perquè estem millorant amb les nostres iniciatives la vida psíquica i física dels ciutadans.

Un dels nostres primers camps de treball és influir en els hàbits socials de consum audiovisual. Treure el teleespectador de la televisió per a introduir-lo en el seu ús selectiu: que no vegi televisió, que vegi programes. Exigir que l’escola introdueixi l’educació per al consum audiovisual en els continguts educatius.

Hem de proporcionar informació i instruments que permetin al consumidor conèixer i interpretar l’embull corporatiu d’empreses i fonts de finançament i negoci responsables de la producció i/o emissió audiovisual, treure de l’anonimat els seus accionistes, controlar el seu poder de convocatòria, lluitar contra els monopolis… Sense aquesta informació no hi ha, no pot haver-hi consum responsable.

En els continguts, no es tracta tant de censurar com de desemmascarar, analitzar. No establir la bondat o maldat moral d’un programa sinó fer saber al consumidor què hi ha exactament darrere de l’etiqueta de l’entreteniment, què s’amaga sota l’embolcall del show o de l’informatiu perquè sigui ell qui realitzi la seva classificació. Evitar el frau que és donar gat per llebre, és a dir, ideologia per entreteniment, contravalors en lloc de valors. I, per descomptat, denunciar quan es produeixi un cas clar d’envilir-se, d’atac a la dignitat de les persones, de falta de respecte a les creences religioses, de manipulació informativa, d’abús en l’ús de la imatge o la paraula, d’excés en definitiva en la lliure expressió de les idees.

A la pregunta de quina seria la televisió que ens faria desaparèixer com associacions, podríem contestar ara que el que realment ens faria prescindibles, no seria la qualitat tècnica i l’alt nivell de la programació de la televisió, sinó la qualitat de l’acte de consum, és a dir, el domini del mitjà per part del consumidor, de manera que ja no sigui consumidor sinó usuari o, el que és el mateix, que ja no sigui un consumidor consumit passivament per l’existència del mitjà, sinó que exerceixi intensa i veritablement l’acte lliure d’escollir, usant enriquidorament l’enorme cabal educatiu i lúdic dels mitjans. Col·laborar des de la societat civil a la construcció d’aquesta ciutadania és la nostra tasca.