L’imaginari de Tim Burton

Semblava que Avatar anava a monopolitzar el terreny dels efectes especials i la fantasia. Ni el costós remake de Furia de titanes, tan ple de trucs per ordinador, ha pogut equiparar-se a la superproducció de James Cameron. No obstant això, entre tant alien i astronauta, déus i monstres, meduses i na’vi, Tim Burton encara conservava una pel lícula en el tinter: la recentment estrenada Alicia en el país de las maravillas, una obra que no disposa de la milimètrica qualitat visual de què gaudeix Avatar -tampoc ho pretén-, ni inclou les pinzellades d’imaginació i creativitat que ha mostrat Burton en anteriors propostes. Però està clar que en el camp de la fantasia i el color supera amb escreix a l’imaginari extraterrestre i futurista de Cameron. Per aquest motiu, crec que val la pena aturar-se davant la trajectòria de Tim Burton, identificant els trets que defineixen les seves peculiars pel lícules.

Nascut a la Califòrnia de 1958, l’excèntric director s’ha erigit, a més, com un guionista i dissenyador d’èxit, amb pel lícules que ens traslladen a un món d’imaginació desbordant, del qual percebem certs elements gòtics i foscos, i on el protagonista sol ser algú bellament enigmàtic.

Aquest particular segell d’identitat es fa molt patent en dues pel.lícules que el van catapultar a l’èxit internacional. La primera, una adaptació del solitari justicier Batman (1989), que va comptar amb molt bones interpretacions que es van veure embolicades sota una estètica gòtica molt ben ornamentada, de la qual es van servir posteriorment els dibuixants de còmics. La segona, Pesadilla antes de Navidad (1993), concebuda primerament com un poema acompanyat d’imatges que es convertiria en relat infantil, però després de detectar el potencial que emanava, va esdevenir un genial llargmetratge animat.

Figuretes de plastilina en moviment sobre estranys i sinistres decorats configuren aquesta gran proesa de Tim Burton, rodada mitjançant la longeva tècnica del stop-motion, que abans va ser emprada per donar vida als petits monstres de Ray Harryhausen. Aquesta vegada, però, va servir per animar a una sèrie de caricaturescos personatges, que s’allunyen molt del gènere èpic en què situem Harryhausen. D’altra banda, cal esmentar que Burton no va dirigir aquesta pel lícula, ja que el rodatge de la seqüela de Batman li robava molt de temps. Tot i així, és ell i no a Henry Selick-el director substitut-a qui atribuïm la major part de la glòria, ja que aquesta Pesadilla nadalenca és potser l’obra clau per definir la idiosincràsia de Burton. Una obra, per cert, amb la qual ha recalcat la seva fama a nivell mundial.

Però, tornant ara a finals dels anys 80, per rescatar Bitelchús, aquella delirant pel·lícula amb la qual Burton va adquirir rellevància dins el panorama cinematogràfic, amb una història imaginativa i divertida que li va valer el seu primer Oscar en la categoria de ” Millor Maquillatge “. D’aquesta cinta destaquen uns efectes especials excel.lents per a l’època, tan fantasmagòricament esbojarrats, el disseny dels decorats-que deixen entreveure els fonaments de la seva estranya caligrafía visual-i també el paper que interpreta Michael Keaton, d’allò més excèntric, que acaba de arrodonir el producte. El que més tard encarnaria al cavaller fosc, es va convertir així en el primer actor fetitxe de Tim Burton, encara que no per molt temps. Al començament dels 90, el seu lloc va ser reemplaçat per un jove Johnny Depp, arran de la enlluernadora actuació que va dur a terme a Eduardo Manostijeras. Una pel.lícula que, en la seva estrena, no va ser rebuda com es mereix, però que a dia d’avui, es considera una obra mestra, no només d’entre totes les propostes de Burton, també del cinema modern en general. En ella, el particular estil d’aquest inclassificable director està molt més patent i s’anirà repetint en posteriors pel·lícules, també molt aclamades pel públic i la crítica, com la intrigant Sleepy Hollow, que fascina pels seus aconseguits efectes de clarobscurs, o Big fish, que s’allunya d’aquest obscurantisme burtonià, però igualment destaca per els seus recargolats paisatges i decorats.

Finalment, al final de la seva trajectòria, trobem produccions que tampoc baixen el llistó, des de La novia cadáver-que va tornar a rescatar el artesanal mètode de Harryhausen i l’esperit de Pesadilla antes de Navidad – i la ensucrada Charlie i la fábrica de chocolate , fins arribar a un esgarrifós musical novament ombrívol: Sweeney Todd . En els últims cinc anys, el senyor Burton ha sabut demostrar que encara li queda molt cromatisme de mostrar, com bé percebem en la seva primera adaptació de Roald Dahl, i que segueix apostant fort per la pinzellada fosca, tenebrosa i desgavellades original que envolta els decorats de la seva promesa d’ultratomba, així com als del “barber diabòlic del carrer Fleet”.

Amb tot, ens trobem davant d’un director portentós, detallista, amb una trajectòria d’autèntics èxits a l’esquena, que han deixat empremta en la història del cinema, de pel·lícules a cavall entre el terror i l’humor, la por i la rialla, els tons grisencs i els pastissos, amb les que han gaudit nens i adults. Propostes tan atractives com enigmàtiques, que progressivament han anat perfilant l’original estil de Burton, i que semblen fetes sobre tela, més que sobre cel.luloide. Pel lícules que se serveixen d’una estranya i bella composició visual, reflectida mitjançant portes i finestres irregulars, boscos i passadissos en els quals un no s’atreviria a entrar, o muntanyes i arbres que es mouen al compàs de la música. Tot això ens delecta amb inigualable poder visual, aprofundint en el pensament i influències d’un “rara avis” director. Un personatge influït per determinats moviments artístics, que ens porta ressons del mateix expressionisme alemany i, més concretament, de grans fites del cinema mut que el van marcar de jove, com Nosferatu i El gabinete del Dr Caligari de Murnau, a més d’altres cintes del terror més d’hora i de la discretita Sèrie B, per les quals el director va mostrar, també, una gran afició.

En definitiva, el que importa en qualsevol obra de l’aclamat Tim Burton és el que fa a l’irreal, el grau d’extremisme que això pugui assolir i -per sobre de tot- la implicació de l’espectador davant del que està veient, com si en una fosca galeria d’art es trobés.

Signatura: Carles Martínez