Menors i usuaris

menors-usuaris-2-artint

És lògic preguntar-se quins són els interessos, inquietuds o necessitats que tenen els menors davant el devessall d’internet i l’omnipresència de les xarxes socials. La resposta a aquestes preguntes passa, lamentablement en moltes ocasions, per l’“adultocentrisme”. És a dir, els adults contestem el que ens sembla, imposem restriccions i transmetem la por a unes plataformes o eines que, en molts casos, desconeixem o ens semblen perilloses per a la seva seguretat o educació. En part, això es justifica per ser quelcom nou per a nosaltres, a diferència dels menors que han nascut ja immersos en aquest entorn i ho veuen com una cosa natural. I, en part, també tenim raó, doncs els adults som capaços de veure-hi més enllà i avançar-nos als riscos que comporta la xarxa.

Una mostra de que ens agrada més –o costa menys esforç– regular que educar és que el debat, que s’ha mantingut durant aquestes dates a Europa, s’ha centrat en si convé elevar l’edat mínima d’accés a xarxes socials de tretze anys a setze anys (recordem que Espanya “presumeix” de ser dels més restrictius, en tenir establerta en als catorze anys l’edat mínima). Finalment, l’aprovació de la nova Llei de Protecció de Dades ha determinat que deixarà llibertat de decisió als Estats membres sempre que es fixi entre els tretze i els setze anys. Aquesta mesura, una mica absurda afegeix, a més, complexitat a l’hora d’adaptar-se a les polítiques de cada país en comptes d’unificar criteris.

En qualsevol cas, l’accés a aquestes xarxes socials queda subjecte al consentiment patern sempre que es tracti d’un menor. No obstant això, en mancar de sistemes de verificació i control eficaços, trobem un volum enorme de menors campant a plaer, doncs simplement han de mentir sobre la seva edat al sistema de registre. Amb això, la regulació té un efecte nul a la pràctica, almenys fins avui. Estarem al cas de si les xarxes socials s’adapten al compliment d’aquest aspecte i, en aquest cas, com ho fan.
En aquest àmbit, la Fundació Aprendre a Mirar proposa solucions tècniques, que existeixen però no s’estan aplicant, a fi que les diverses plataformes puguin verificar l’edat de l’usuari i disposar així del corresponent consentiment patern quan es tracti d’un menor. Tot això la Fundació ho realitza en el marc del grup de treball públic-privat per a la protecció del menor a internet creat per Red.es.

menores-usurios-artint3

Sens dubte, els menors tenen necessitat de relacionar-se, comunicar-se i socialitzar-se a través d’Internet i privar-los d’això no soluciona els problemes intrínsecs al mitjà: publicitat no desitjada, perfils falsos, enganys, usurpació de la identitat, assetjament, ciberassetjament, etc. Els menors tenen dret a preguntar-se qui decideix sobre aquestes qüestions i per què no disposen d’espais que garanteixin la seva seguretat. I els adults tenim el deure respondre amb una legislació eficaç, però també amb un procediment real a la seva educació. I més encara quan els seus hàbits de consum audiovisual es donen principalment a través d’aquest entorn, inclosos els continguts televisius ja que poden accedir als programes i sèries que vulguin quan vulguin. A més, per a ells el consum de vídeos ve lligat als dispositius mòbils i gairebé mai a la pantalla del televisor. Precisament, diverses iniciatives que han comptat amb els menors com a protagonistes han reflectit que prefereixen xarxes socials més noves com Instagram, que s’adapten al seu llenguatge directe a través d’imatges, en detriment d’altres que es dirigeixen al món adult com Facebook i Twitter. Es comuniquen mitjançant missatgeria instantània (aquí l’edat mínima teòricament és de setze anys), principalment a través d’Snapchat amb els amics i WhatsApp amb el seu entorn més familiar.

No obstant, també existeixen propostes en la línia de cobrir les necessitats dels menors i oferir-los una experiència positiva en entorns adaptats i segurs per ells, com per exemple www.banana-connection.com, una xarxa social emergent pensada per i per a ells.

La falta de sensibilització i d’un projecte formatiu per a menors en l’entorn digital provoca que, per exemple, hi hagi nens i joves a Instagram dedicats a hackejar comptes com si d’un joc es tractés. I ocorren incidents com el de Justin Bieber i una jove d’Alacant de disset anys, quan ell va publicar una foto de la noia al seu perfil, amb el consegüent assetjament mediàtic, les Believers insultant-la i creant infinitat de perfils amb la seva imatge per suplantar la seva identitat. Per la seva banda, a Snapchat es comparteixen fotos pujades de to emparades amb suposada privadesa i seguretat del sistema d’acte-esborrat que, d’altra banda, pot ser fàcilment evitat. Es tracta de dos exemples clars que una vegada es prem el botó de “Publicar” o “Enviar” es perd el control sobre el que pot ocórrer, i deixem exposada la nostra empremta digital o la dels nostres amics i familiars. Aquests “accidents”, que sempre poden succeir, es poden evitar amb formació i prevenció.