Per què ens agraden tant les pantalles? Algunes raons científiques

cerebroypantallas_artint

Et proposem que t’imaginis, que et traslladis mentalment, a la classe d’uns nens de cinc o sis anys. O que recordis, si pots, la teva classe a aquesta edat. De sobte, algú obre la porta i, al mateix moment en el qual entra, pica de mans i crida: “Eh, eh!”. Probablement, tots els nens giraran el seu cap cap a la porta, miraran a la cara al personatge, es farà un silenci sobtat i l’intrús haurà aconseguit captar l’atenció de tots els cervellets que hi ha a l’habitació. Ara, el protagonista fa un pas enrere, surt, tanca la porta i, de sobte, la torna a obrir i torna a cridar: “Eh, eh!”. L’efecte tornarà a ser el mateix, tots mirant-li i, gairebé segur, que a més haurà provocat alguns somriures. Després ho repeteix una vegada i una altra. Com en el conte del pastoret que cridava “que ve el llop”, arribarà un moment que, si el nostre “artista” segueix obrint i tancant la porta, els nens s’hauran cansat i ja no li prestaran les més mínima atenció.

Si poguéssim encendre una llum vermella a la part interior del cervell que es va il·luminar quan el personatge va obrir la porta per primera vegada, es veuria activada una xarxa concreta de la part frontal esquerra del cervell, coneguda com l’escorça prefrontal dorsolateral. Hem de saber que aquesta zona és, exactament, la mateixa que s’activa quan t’enfrontes a una pantalla. És a dir, és l’àrea que s’engega quan la nostra atenció se centra en alguna cosa: és la zona que controla la nostra capacitat de prendre decisions i d’integrar o no una informació complexa. També controla el nostre procés mental d’integrar les sensacions i els pensaments, així com la memòria de treball que és la nostra capacitat de retenir informació a la ment durant un breu període de temps (només el bastant extens com per gestionar una cerca a Internet o per marcar un número de telèfon després d’haver-ho llegit a la guia) (1).

Fixa’t tu per on ens surt la neurociència: succeeix que les pantalles el primer que fan és “posar-nos en alerta”. Carai… Anem a pensar un segon en això: al mirar el mòbil o la tauleta, el primer que fa el cervell és “centrar l’atenció”. Doncs això està molt bé. Convé que els professors ho sapiguem al més aviat possible. Això vol dir que la nostra ment és molt sensible en enfrontar-se a una pantalla: s’activa, para esment i es concentra. Però llavors, què ocorre en el cervell d’un jove quan passa cinc o sis hores diàries davant l’ordinador, la tauleta o el mòbil?

Els estudis realitzats mitjançant imatges neuronals assenyalen que, quan aquesta zona del cervell s’encén, el fet d’estar atents al que pugui passar, el fet de posar-nos alerta és una realitat que nodreix el nostre ego i l’estima per nosaltres mateixos, una realitat que es torna irresistible (2). Ens sentim permanentment ocupats.

També sentim que tenim menys temps per reflexionar o per prendre decisions amb calma. Sembla que la tecnologia ens permet assumir més treball i també sembla que el treball, en realitat, és més abundant. Aquesta situació d’alerta permanent s’ha anomenat també l’estat d’atenció parcial continuada i, en alguns casos patològics, es pot convertir en una necessitat addictiva. Quan allarguem aquest procés mental és molt possible que posem el nostre cervell en un estat d’estrès permanent: estem atents a l’aparició d’un missatge, amb el sentit auditiu despert per si sona una indicació del mòbil, amb els sentits en alerta per si apareix la paraula que estem buscant o per si aconseguim matar al marcianet que toca, perquè ens donin un premi. Aquesta situació d’estrès indica instintivament a la glàndula adrenal que segregui cortisol i adrenalina. A curt termini, aquestes hormones de l’estrès augmenten els nivells d’energia i aguditzen la memòria (3).

A més, els estudis realitzats assenyalen que aquesta major valoració d’un mateix protegeix i augmenta la grandària de l’hipocamp. En aquest sentit, la doctora Sonia Lupien, de la Universitat McGill (3), afirma que com més alt grau d’autoestima té una persona, més convençuda està de que controla la seva vida i major és el seu hipocamp. Això ens fa estar més contents i satisfets; les pantalles ens agraden perquè ens sentim ocupats i importants. És a dir, acreixen el nostre ego i la nostra autoestima. Ni més ni menys.

Però arriba un punt en el qual la sensació de control i d’estima personal que experimentem quan mantenim una atenció parcial contínua tendeix a esfumar-se: el nostre cervell no es va construir per mantenir tal estat de seguiment durant períodes extensos. L’excés de cortisol i adrenalina acaba per trastornar la cognició, provocar l’esgotament tecnocerebral i fins i tot pot provocar una depressió (4).

És important destacar que les proves científiques i mediques indiquen que, en alguns casos, encara no se sap com pal·liar les conseqüències d’una exposició tecnològica perllongada. Les tecnoadiccions són una realitat que reconfiguren l’estructura cerebral.
Encara que sigui possible dirigir les alteracions cerebrals i que les pantalles millorin la nostra capacitat d’atenció, puguin augmentar la nostra visió perifèrica i desenvolupar la nostra habilitat de tamisar gran quantitat d’informació, convé ser prudents en els hàbits que adquirim i ensenyem als nens.

REFERENCIAS:

(1) Small, Gary. El cerebro Digital. Ed. Urano, 2008. Capítulo 1, Pág. 32.
(2) Small, Gary. El cerebro Digital. Capítulo 1, Pág. 34.
(3) Lupin, Sonia y Pressner, JC. “Locus of control hippocampal”. Neuroimage, 2005. Cap. 28. Pág. 815.
(4) Small, Gary. El cerebro Digital. Capítulo 1, Pág. 36.

Firma: Domingo Malmierca