Per un teleespectador exigent

La teleescombraries és el resultat de la producció d’una televisió d’ínfima qualitat combinada amb una audiència poc exigent. La teleescombraries busca resultats ràpids amb poca sutilitat: recorre a l’acudit fàcil o apel·la a la curiositat morbosa de la vida aliena, per posar alguns exemples. Però hem de parlar també dels teleespectadors: els teleespectadors accepten aquest tipus de televisió amb la seva fidelitat. Si no tinguessin èxit, aquests programes no funcionarien.

El que succeïx és que l’audiència progressivament es torna cada vegada menys sensible a la qualitat dels productes que visiona. Si s’entreté, és suficient. La seva preocupació no va molt lluny: “Ric, em diverteixo, m’oblido de la jornada de cada dia: doncs amb això tinc suficient”.

Des de les associacions de teleespectadors, com TAC, s’apel·la que els espectadors siguin més crítics, més preocupats per valors com la qualitat dels programes, l’elegància de les teleseries, la creativitat de les pel·lícules, la veracitat dels informatius…

Des de les associacions, s’aspira a un tipus de teleespectador que procura –a tots ens costa- visionar els continguts televisius amb esperit exigent, constructiu i, alhora, intel·ligent. Aspira a que les famílies no es conformin amb la teleescombraries i lluitin per una televisió millor. Que els professionals dels mitjans siguin respectuosos amb els teleespectadors i, en lloc d’oferir una dieta de programes morbosos, malaltissos, procurin una dieta de programes bé equilibrada amb tots els matisos, valors, vitamines i elements que siguin necessaris.

I és que el problema és el negoci. La teleescombraries és el resultat d’oferir el producte més arrebatador –entesa aquesta paraula en la seva accepció negativa- pel mínim cost perquè suposi el màxim de benefici. Doncs bé, des de les associacions de teleespectadors, creiem que no és acceptable que les productores, els canals de televisió, facin negocis tan poc defensables amb les nostres famílies i amb els ciutadans en general.

Cal dir-ho en una paraula: la televisió de qualitat no és només una petició, és també un dret. De l’Estatut de la Ràdio i la Televisió (Llei 4/1980) es desprèn que els teleespectadors, tant dels canals públics com privats, tenim dret que ens entretinguin, però també que ens formin i ens informin. I aquesta formació i informació a la que tenim dret està en joc amb la televisió escombraries.