Perfil del teleaddicte

És ben cert que, fa alguns anys, parlar d’addicció a la televisió es solia prendre entre els pedagogs, psicòlegs i psiquiatres com una llicència verbal, pròpia del llenguatge col·loquial, sense major transcendència. Avui, la majoria d’especialistes de l’educació i de la salut mental creiem que poden qualificar-se a certes persones teleaddictes en sentit estricte, encara que siguin poques en nombre, ja que per a aquests casos determinats es poden aplicar amb exactitud els criteris utilitzats habitualment en la pràctica per a diagnosticar les conductes compulsives. És a dir, aquelles que no poden controlar-se voluntàriament.

Ja l’any 1990 es van realitzar diversos estudis als Estats Units que van arribar a la conclusió que l’hàbit de veure televisió, per als més assidus, tenia les característiques de la dependència a substàncies, com per exemple, l’alcoholisme. En realitat molts dels símptomes de la teleaddicció -encara que en menor grau- s’han detectat també en la majoria d’assidus teleespectadors, sense que els considerem plenament addictes.

Tot això es deu al fet que la televisió emet incentius bàsics que agraden a les persones, ja que aquesta permet satisfer necessitats humanes primordials com, per exemple, la curiositat (tots tenim una mica de “voyeurs” en potència), l’exploració, la novetat i les motivacions de caràcter social. També s’emprenen determinats sistemes neuronals (anomenats sistemes de gratificació cerebral) que ens ho fan passar bé i ens animen a repetir els mateixos comportaments gratificants.

Així mateix, la televisió produeix el que alguns autors denominen inherència de l’atenció. Estat que es caracteritza per una menor activitat en les zones del cervell encarregades de processar informacions complexes. Així, aquesta inherència de les neurones pot explicar el fet quotidià que alguns programes mediocres que s’emeten a continuació d’altres molt populars arribin a elevats índexs d’audiència. Es tracta de la socorreguda conducta de quedar-se assegut en el sofà i esperar “a veure què fan”.

Perfil del teleaddicte:

* Mira molta més televisió que el terme mitjà de teleespectadors.

* La utilitza com un sedant, no com un simple entreteniment.

* Selecciona poc o gens els programes (practica molt el zapping).

* Se sent incapaç de delimitar el temps de visió.

* Experimenta relaxació mentre la mira, però després se sent pitjor que abans d’haver començat.

* Està descontent amb si mateix per mirar tanta televisió.

* Se sent desgraciat quan està privat del televisor.