Shin Chan i els menors

shin-chan-08-04-15-blogtv2

Shin Chan va arribar a la televisió en 1992 de la mà de Yoshito Usui. El seu propi creador va declarar en una entrevista que la sèrie no estava pensada per al públic infantil, ja que l’origen d’aquestes històries provenia d’una tira còmica per a adults publicada amb èxit en un periòdic japonès.

Malgrat els seus orígens i continguts, l’any 2000, la cadena autonòmica catalana (TV3) va estrenar la sèrie a la franja dedicada als nens i, a més de moltes queixes, va obtenir un gran èxit d’audiència. Així va passar amb altres cadenes fins arribar a l’actualitat.

15 anys, molts capítols i diverses pel·lícules després, encara no hem après que Shin Chan mai va ser un espai infantil per molt que els agradés als nens. Així, Neox dedica part (més de dues hores) de la seva programació del contenidor Neox Kidz d’aquest estiu a reposar un capítol darrere l’altre.

L’arrel d’aquest fenomen el trobem en dues característiques fonamentals del producte: el seu baix cost de producció i el seu contingut provocador. No són menyspreables els ingressos que pot generar aquesta sèrie a una cadena de televisió, a les botigues de joguines, papereries, tendes de roba, etc. Una vegada més, el negoci està per sobre dels drets del menor.

No obstant això i per sort, hi ha encara qui defensa la necessitat d’aplicar una mica de sentit comú a la societat actual i dedica els seus treballs de recerca a analitzar els continguts que consumeixen els nens a través de Shin Chan.

Us deixem, a continuació, un estudi signat per Sara González Fernández i Julieti Sussi Oliveira i presentat a l’III Congrés Internacional d’Ètica i Comunicació de la Universitat de Sevilla, sota el títol: Anàlisi de les pràctiques televisives en horari de protecció infantil: el cas de Shin Chan.

Podeu accedir a l’estudi complet en PDF.