Sobre la naturalesa de la teleescombraries

I. SOBRE LA NATURALESA DE LA TELEESCOMBRARIES

1. La denominació de teleescombraries s’aplica ordinàriament a un conjunt variat de modalitats televisives i no només a un gènere televisiu específic. Per això, tot i que en general tothom interpreta adequadament l’expressió, no és fàcil proporcionar una definició del fenomen que sigui sintètica i precisa i que, a la vegada, reculli la complexitat.

2. La teleporqueria no és, doncs, un gènere televisiu específic, ni es limita sempre a l’entreteniment, encara que aquest sigui l’àmbit principal on es desenvulupen els seus excessos més característics.

3. El macrogènere que coneixem com a telerealitat, i els seus formats derivats, del talk show i el reality show als concursos de convivència enclaustrada sota vigilància, és la plataforma bàsica de desplec de les formes predominats de teleporqueria, però alguns dels seus procediments característics arriben a impregnar altres espais televisius que es presenten amb l’apariència de programes periodístics.

4. Quan alguns reality shows, programes del cor, infoshows, concursos o altres modalitats de programació, inclosos determinats teleinformatius, susciten la denominació de teleporqueria, el que es qualifica no és el gènere, sinó la degradació que es produeix en uns casos particulars i en unes programacions determinades.

5. Aquesta degradació ve donada per la convergència d’una sèrie de factors que conflueixen en la programació i que la caracteritzen com a teleporqueria. La majoria d’aquests factors estan relacionats amb la vulneració de drets fonamentals o amb la falta de consideració cap als valors democràtics o cívics, amb el menyspreu de la dignitat que tota persona mereix, amb el poc o cap respecte a la vida privada o a la intimitat de les persones o amb la utilització d’un llenguatge que crida l’atenció, de barriada o impúdic. Sovint, amb la intenció de convertir en espectacle la vida de determinats personatges que, generalment, es preseten a ser manipulats a canvi de la celebritat que els dóna la televisió  o un canvi de contraprestacions econòmiques.

6. Per tal d’obtenir una audiència elevada i immediata, amb continguts més barats i senzills de produir, alguns canals emeten programes que fàcilment conculquen el dret o la intimitat, utilitzen un llenguatge a generar un star system particular i immediat que colonitza tota la graella de programació, fet que propicia la hibridació de gèneres i de formats. Aquests continguts, llavors, es reprodueixen dins la programació televisiva i poden tenir un efecte inluent molt potent.

7. La teleporqueria pot debilitar les bases del respecte formal cap als altres, naturalitzar expressions i gestos elementals portadors de violència i alimentar en el públic el somni d’una fama fàcil, aconseguida sense eforç ni mèrit. Tot això és esencialment greu per la influència que pot tenir en l’audiència infantil, adolescent o juvenil, la personalitat de la qual està en fase de formació i desvinculació entre l’esforç i la obtenció de resultats, o a les ideologies associades a la frivolització i el facilisme.

8.Per altra banda, també es poden considerar propis de la teleporqueria altres formats televisius poc cuidadosos, capaços de perjudicar franges determinades de l’audiència, perquè exploten la seva credulitat, apel·len a la seva morbositat o poden suscitar comportaments imitatius o addictius.Aquest tipus de teleporqueria ha proliferat especialment en entorns que, com la televisió local, no ha disposat durant molt de temps d’un marc legal adequat que fixa les obligacions dels operadors televisius.

9. També s’ha de considerar com a elements de teleporqueria alguns espais o reportatges emesos en programes suposadament informatius, que amaguen publicitat encoberta, que busquen beneficiar interessos privats de determinats sectprs o grups de pressió mai explicitats, o que inciten a l’establiment de prejudicis de naturalesa xenòfoba i a la proliferació d’estereotips d’arrels i continguts fòbics.

10. La televisió s’ha convertit en l’eix fonamental d’un sector industrial de pes creixent, els productes del qual no estan habitualment sotmesos a cap control de qualitat. Simultàniament, la televisió s’ha convertit en un espai central de construcció de l’opinió pública, instrument principal d’influència política i escenari dels contenciosos i les disputes per l’hegemonia social i cultural. És l’al·lusió al caràcter primordial de la llibertat d’expressió de quelcom que és enarborat per evitar els mecanismes de control que poden assegurar la qualitat o la pluralitat de les ofertes i la llibertat afectiva d’expressió i d’informació (d’emissió i de recepció) de la ciutadania.

II. EL VALOR DE LA LLIBERTAT I LA DIGNITAT DE LES PERSONES

1. Les persones que defensen o justifiquen aquest tipus de programes ho fan invocant la llibertat d’expressió i els desitjos o interessos de l’audiència. A més, qualsevol intent de denunciar la inoportunitat o la inacceptabilitat de la teleporqueria és presentat com a voluntat de censura i contrari als fonaments de l’Estat de dret.

2. La llibertat de la persona és efectivament el valor prioritari dels demòcrates. Però el dret a actuar lliurement té uns costos: existeix el risc d’abusar d’aquesta llibertat en perjudici dels drets de terceres persones. En aquest cas, l’abús de la llibertat no és moralment legítim. En nom del dret a la llibertat d’expressió no es pot dir qualsevol cosa. La llibertat d’expressió està limitada constitucionalment per les obligaicons de respectar la intimitat de les persones, el dret a l’honor i a la pròpia imatge i per la necessària protecció de la joventut i la infància. La intromissió no autoritzada ni consentida a la vida privada dels altres és justament una manera de minvar la seva llibertat.

3. A vegades, són els mateixos personatges, la intimitat dels quals és vulnerada, els que es presenten voluntàriament a ser objectes d’atenció d’un mitjà de comunicació. Hi ha celebritats que ho serien si no s’avinguessin de fer de la seva vida privada una mercaderia que pot ser comprada i venuda; i això facilita als mitjans de comunicació la conversió de la privacitat en espectacle.

4. Fins a quin punt es pot permetre o com es pot evitar que les persones abusin de la pròpia llibertat? Només trobem una resposta: la llibertat no és l’única valor que ha de ser respectat. A més de llibertat, els éssers humans tenim dignitat. I un aspecte bàsic de la dignitat es basa precisament en la preservació de la intimitat.

Quan les televisions fan un ús irrespectuós de la intimitat de determinats personatges, tant si aquestes persones ho han consentut com si no, és menysprear públicament el valor de la intimitat i de la dignitat de la persona. Es confon l’audiència sobre el valor que s’ha de donar a cada cosa i es degrada la protecció dels principis ètics i bàsics de la persona i de la seva dimensió social. A més, des d’un punt de vista legal, l’opció de fer públics aspectes de la pròpia vida privada, sigui un canvi de diners o no, no comporta la pèrdua del dret a la privacitat, que es pot tornar a exercir en qualsevol moment.

5. Tant la llibertat com la intimitat són valors fonamentals, establerts per la Declaració dels drets humans i per la Constitució, que els defineix com uns drets inalienables que formen part de l’essència de la persona. Renunciar a aquests és renunciar a la pròpia dignitat. L’exhibició impúdica de la pròpia intimitat no només perjudica a la dignitat de la persona que la realitza, sinó que afecta també l’entorn familiar i social de la persona exhibida, i molt especialment els menors que poden estar sota la seva tutela.

III. SOBRE EL DRET A REBRE I DONAR INFORMACIÓ

1. Un altre argument que sovint defensen les televisions que emeten continguts de teleporqueria i els seus defensors és el del dret fonamental de la ciutadania en ser informada. És cert que els personatges habituals d’aquests espais acaben sent personatges públics, tot i que només sigui per la seva presència continuada en els mitjans de comunicació. Ara bé, no es pot vincular mecànicament la provisió d’anecdotaris, de rumors o de tafaneries sobre les intimitats d’algunes persones famoses amb la satisfacció del dret a la informació.

2. Tampoc no es pot equiparar frívolament l’activitat de les persones que acostumen a conduir o que participen en aquest tipus de programes amb la d’aquells altres que, tot i ser professionals del periodisme, es sotmeten als límits i a les exigències pròpies de la seva preceptiva i la seva deontologia. El Col·legi de Periodistes de Catalunya s’ha pronunciat desqualificant aquest tipus de pseudoperiodisme consistent en “perseguir, retenir i ridiculitzar persones suposadament cèlebres, invitant-les a explicar detalls de la seva vida privada”.

3. Les llibertats d’informació i d’expressió que reconeixen l’article 20 de la Constitució són pilars bàsics d’una democràcia que vol garantitzar ales persones la capacitat d’expressar les seves pròpies opinions i les seves pròpies idees; i als mitjans de comunicació i als professionals, la capacitat d’informar lliurement, assumint el compromís de fer-ho de forma veraç. Però és evident que aquests drets no són ilimitats quan afecten a l’àmbit de la privacitat de les persones, o els interessos generals, objecte de protecció especial.

4. La Constitució consagra com a fonamentals els drets de la persona d’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge. La tradició jurídica occidental estableix que ni la llibertat d’expressió ni el dret a informar poden emparar manifestacions calumnioses, injurioses o vexatòries. Ni tampoc intromissions a la privacitat, tot i que es tracta de personatges públics.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH 2004/45, del 24 de juny) ha considerat que la informació i divulgació de dades sobre la vida privada de personatges públics només és lícita si contribueixen a l’interès general de la societat. Aquest interès ha de ser seriós i objectiu, i resulta insuficient la intenció de satisfer la tafaneria o la curiositat morbosa de certes audiències sobre detalls de la vida privada de persones que gaudeixen de qualsevol tipus de notorietat.

IV. SOBRE LES OBLIGACIONS DE LES TELEVISIONS I L’INTERÈS GENERAL

1. El conjunt del marc legal derivat de la norma constitucional estableix, entre d’altres, les obligacions que afecten a les televisions en matèria de continguts. Segons la Llei de l’Estat 4/1980, que regula l’Estatut de la ràdio i la televisió, entre els principis que han d’insipirar l’actuació dels mitjans de comunicació social hi ha el “respecte a l’honor, la fama, la vida privada de les persones i el conjunt de drets i llibertats reconseguts per la Constitució (apartat 1 de l’article 1).

2. En el mateix sentit, la Llei de l’Estat 10/1988, de la televisió privada, estableix com infracció la violació de la “normativa vigent sobre el dret a l’honor, a la intimitat personal i a la pròpia imatge” (lletre c de l’apartat 1 de l’article 24), i determina que la gestió de les societats concessionàries s’ha d’insipirar en els mateixos principis que estableix l’anterior Llei 4/1980. Les televisions privades, en conseqüència, no poden quedar exemptes, en aquest àmbit, de les mateixes obligacions.

3. L’article 80 de la Lei 22/2005, de la comunicació audiovisual de Catalunya, estableix entre els “principis bàsics de la regulació dels continguts audiovisuals”, el de “respectar la dignitat, com un fonament de la personalitat humana” o el de “respectar els drets de les persones reconegudes per la Constitució espanyola, d’una manera particular els drets fonamentals a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge”.

També el de “fer una separació clara entre informacions i opinions, i respectar el principi de veracitat en la difusió de la informació”; considerant informació verç aquella que “és el resultat d’una comprobació diligent dels fets”.

4. La Comissió Europea, a la Comunicació sobre els serveis d’interès general (2001), s’expressava així: “Els mitjans de rediofusió desenvolupen un paper central en el funcionament de les societats democràtiques modernes, en especial en el desenvolupament i la transmissió dels valors socials. És per això que el sector de la radiofusió, des dels inicis, ha estat objecte d’una reglamentació específica a favor de l’interès general. Aquesta reglamentació s’ha basat en valors comuns, com són la llibertat d’expressió i el dret de rèplica, el pluralisme, la protecció dels drets d’autor, la promoció de la diversitat cultural i lingüística, la protecció dels menors i de la dignitat humana, i la protecció del consumidor”.

En el mateix sentit, la Resolució del Parlament Europeu sobre la Comunicació (2001) considera que “els sectors audiovisuals, amb independència del tipus d’emissió audiovisual, ja sigui televisió pública, televisió privada, video streaming, etc., han de ser objecte d’un enfocament específic per aconseguir objectius com la protecció dels drets fonamentals i dels principis democràtics, el pluralisme, l’accés a la cultura per part de tothom i al progrés tecnològic, el dret de rèplica, la diversitat cultural i lingüística i la protecció dels usuaris, especialment, els menors”.

5. Ja és actualment admès de manera comú que el concepte de servei públic necessita ser revisat i l’assumpció per part dels operadors del respecte als valors cívics i als drets fonamentals definits.
Respecte a Catalunya, així ho ha fet la Llei de la comunicació audiovisual de desembre de 2005, delimitant les condicions i obligacions especials que regeixen l’activitat de les televisions públiques, diferents de les privades.
Però està clar que la comunicació constitueix un bé públic que afecta als interessats generals i que, per tant, el seu exercici s’ha de realitzar des del compromís i la responsabilitat. Aquesta responsabilitat requereix, per exemple, el dret a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge. A més, el fet de que una empresa de televisió obtingui una llicència li proporciona una situació singular: la d’emetre missatges per uns públics molt amplis i diversos. Això incrementa la seva responsabilitat d’oferir continugts dignes. En relació amb aquesta qüestió de la responsabilitat dels mitjans, s’ha de recordar la Declaració del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre l’exerecici dels drets a la llibertat d’informació i a la llibertat d’expressió en l’àmbit de la comunicació audiovisual, del 21 de desembre de 2005.

6. Sovint es vol identificar “el que demana i vol l’audiència” amb un suposat “interès del públic” que, immediatament, es vol confondre amb uns conceptes radicalment diferents.
Per servei públic s’ha d’entendre l’atenció a l’interès general o a l’obtenció d’objectius de caràcter social. Aquesta disposició no coincideix necessàriament ni exactament amb la que persegueix com a prioritat de la mera captació de l’atenció d’unes determinades audiències i els beneficis que se’n deriven.

7. Per altra banda, és poc rigurós per part dels programadors excusar-se en allò que l’audiència vol o demana. L’oferta televisiva ha condicionat històricament, i condiciona encara avui, la demanda i els hàbits de consum. La televisió no és un mitjà interactiu, sinó un mitjà originàriament i substancialment unidireccional, que no rep cap altre missatge de les persones teleespectadpres que allò que detecten els aparells que medeixen l’audiència o les participacions condicionades i predeterminades que les noves tecnologies han facilitat.

V. SOBRE LES REPERCUSSIONS SOCIALS DE LA TELEESCOMBRARIES

1. Hi ha dues maneres de jutjar o valorar èticament les accions humanes. La primera, per la seva adequació o coherència amb els principis o drets fonamentals. La segona, per les conseqüències derivables de les pròpies accions, que poden ser susceptibles d’ofendre, provocar malestar o perjudicar determinats sectors de la societat.

Els programes que caracteritzem com teleescombraries contradiuen claraments els drets fonamentals de respecte a la intimitat i a la dignitat de la persona, o freguen constantment els límits de la seva vulneració. Però també s’ha de considerar fins a quin punt aquests programes són susceptibles de perjudicar, ja no només als personatges que es veuen implicats, sinó a l’audiència.

2. És difícil demostrar que uns determinats programes televisius perjudiquen les persones. No acostumen a ser producten d’efectes tangibles i immediats. El mal que poden fer no serà físic, sinó psíquic o moral, i els efectes psíquics o morals són difícilment verificables, ja que es presten a apreciaciones més subjectives.

A més, els riscos que comporten aquests programes tenen a veure també amb el caràcter acumulatiu de la seva incidència i amb la seva capacitat per desplaçar parcel·les de la realitat que no tracten i que, per contrast amb l’univers reiteradament presentat, queden relegats, fora de l’abast del públic i, en conseqüència, fora del conjunt de materials amb els que construeixen la seva opinió.

3. Convé establir una clara distinció, com a mínim, entre una audiència adulta, majoritàriament madura i amb recursos que li permetin una recepció crítica de qualsevol tipus de contingut, i aquells segments de risc o potencialment més desprotegits. Entre aquests segments s’ha de destacar gent gran, especialment si viu sola, i, sobre tot, el públic infantil o adolescent, que es troba en un període de formació de la personalitat.

4. Per això, les directives europees i la lley prohibeixen la programació d’escenes o de missatges que poden perjudicar “seriosament” el desenvolupament físic, mental o moral dels menors. I per això imposen, en tot cas, l’obligació d’eliminar de l’horari protegit aquells programes que poden perjudicar “d’alguna manera” el desenvolupament dels menors.

5. Davant d’aquestes consideracions, no es pot accentuar d’estrictament subjectiva la conclusió que una programació que vulnera o està a punt de vulnerar, sistemàticament i reiteradament, els drets fonamentals, probablement perjudicarà la formació dels menors. Sobre tot si es caracteritza per recórrer a un llenguatge irrespectuós, groller o violent, y per banalitzar i naturalitzar la desatenció als valors de convivència i civisme que inspiren el mateix sistema educatiu.

6. Finalment, en general, i al marge de la capacitat específica de perjudicar que aquestes programacions poden tenir, el consell considera que no és raonable ni acceptable que un resultat de la capacitat assignada d’emetre televisió, resulti una oferta programàtica hegemònica direccionada a l’audiència que, per la seva capacitat movilitzadora d’atenció i dels seus rendiments cost/benefici, opti per contravenir explícitament les funcions prioritàries de la missió del servei públic i del servei a l’interès general.

RECOMANACIONS

A la línia de les consideracions anteriors, el consell de l’Audiovisual de Catalunya formula les següents recomanacions, especialment destinades als operadors i programadors televisius:

1. D’acord amb la legalitat vigent, els operadors de televisió, siguin públics o privats, s’han d’abstenir de programar tot allò que pugui vulnerar els drets fonamentals de les persones o que puguin perjudiar seriosament el desenvolupament físic, mental o moral dels menors.
La dificultat que, en cada circumstància particular, pot presentar l’establiment de límits precisos en la interpretació d’allò que és legalment admès i d’allò que no ho és, fa necessari que els operadors disposin d’assessorament qualificat i adoptin criteris professionals específics sobre aquesta qüestió, que permetin evitar qualsevol risc de conculcació de la normativa i proporcionin garanties suficients a les persones teleespectadores.

2. Fa falta que els operadors públics renuncïin completament i explícitament a la producció i a la programació del tipus d’espais que hem caracteritzat com a teleescombraries.

3. A més del compliment de la llei pel que respecta a l’honor, a la intimitat i a la privacitat, s’ha d’impulsar l’adopció d’acords d’autoregulació i de coregulació. Acords entre els diferents operadors, com a mecanisme efectiu per extremar el respecte a la legalitat i establir un marc de principis ètics de referència a partir dels quals es poden adoptar compromisos ferms entre ells, amb l’autoritat regulador i amb l’audiència.

4. La competència entre operadors ha resultat un factor insuficient per afavorir una programació digna i exempta de continguts nocius. Els operadors es veuen obligats a plantejar-se objectius de la qualitat i a formular-se la concreció ordinària mitjançant els compromisos adquirits en els respectius contractes-programa.

Amb respecte als operadors privats, conbé que facin públics els seus objectius de cara a l’audiència, per mitjà de la fórmula d’una carta pública de compromisos amb les persones teleespectadores o qualsevol equivalent; i que responguin periòdicament i facin balanços de compliment.

5. La figura del defensor o la defensora de les persones pot ser un instrument útil per introduir la cultura de la responsabilitat, la exigència i

6. Els programes de contingut informatiu, els que inclouen continguts informatius, o aquells que pel seu format, per la seva posada en escena, pel seu discurs o per qualsevol altre factor d’identificació poden suscitar en l’audiència la consideració de programes informatius, han d’assumir els requisits professionals i les garanties que són característiques de la deontologia periodística.

7. No són acceptables, doncs, aquells programes del cor o d’entreteniment que moltes vegades es presenten com a programes d’inforamció no atenen al principi de veracitat, recorrent a l’ús del rumor o de la difamació.

8. Els programes informatius han d’evitar la sobrerepresentació dels temes i personatges característics de l’univers ordinàriament relacionat amb la nombrada teleescombraries.La seva atenció desproporcionada provoca la frivolització dels espais informatius i tendències a desdibuixar la diferència entre allò pròpiament informatiu, insipat pel rigor i la voluntat d’informar, i allò expressament marcat per l’espectacularització innecessària, l’exageració, la insinuació i aquells factors que, aliens a altres compromisos, procuren la simple maximització de l’audiència.

9. Per la trascendència pública de la seva funció i per nom limitat d’operadors existents, fa falta que els operadors privats compatibilitzin la seva rentabilitat econòmica amb l’assumpció d’objectius de responsabilitat social.

10. Els canals públics generalistes han d’emetre una oferta variada que atengui també, durant l’horari protegir, a les necessitats específiques d’infants i joves i, de manera general, a la diversitat d’audiències a les quals es dirigeixen. Especialment en els canals públics, no són acceptables els programes basats en el concurs de menors representant rol d’adults.

Tampoc no són acceptables les tècniques de programació basades en la colonització de la graella a partir d’un sol programa d’èxit o de l’atenció preferent a un sol segment de l’audiència, perquè suposen restringir la part de la realitat representada i provoquen la reducció objectiva del pluralisme.

11. S’ha de recordar que els operadors han d’adoptar sistemes de senyalització clarament identificables. La senyalització dels espais en directe ha de preveure la naturalesa dels continguts que es desenvolupen i, en qualsevol cas, la senyalització adoptada s’entendrà com l’indicador explícit del límit que l’operador imposa durant l’emissió d’aquell programa.

12. L’elecció de les persones conductores, presentadores, invitades i/o col·laboradors habituals o esporàdics d’un programa suposa un primer nivell d’expressió de l’orientació pretesa. En conseqüència, en els espais d’entreteniment i de participació, del cor, d’infoentreteniment o similars, més ennlà de la responsabilitat particular de les persones participants, l’operador ha d’assumir la responsabilitat de l’observació dels límits legals i ètics exigibles.

13. La franja horària de tard, més susceptible de tenir una audiència infantil i adolescent, ha de ser objecte d’una atenció i protecció especials que eviti continguts incompatibles amb les finalitats de formació de la persona pròpies del sistema educatiu, i contradictoris amb els seus principis. Més encara quan els mencionats continguts són presentats com una prova d’atreviment, d’irreverència i de llibertat de criteri. S’han d’eliminar aquells programes o aquelles situacions que:

– Utilitzin de manera instrumental conflictes familiars o conflictes d’altres tipus com un espectacle, creant desconcert en els menors

– Recorrin sistemàticament al llenguatge obscè i de barriada com un instrument de denigració de persones, col·lecttius o institucions

– Facin un ús exagerat i gratuït de la violència física, psíquica i verbal

– Difinguin rumors o falsedats

– Explotin impúdicament el dolor aliè davant l’adversitat

14. Els operadors han d’assegurar un filtre adequat dels missatges SMS i de qualsevol altre tipus de missatge visual o sonor que difongui, i assumir la responsabilitat davant l’audiència.

15. L’article 11 de la Instrucció general sobre la protecció de la infància i l’adolescència, senyalització orientativa i dret a la informació de les persones usuàries dels serveis de televisió (DOGC 4275, 7/12/2005) estableix que:

a. Les promocions de programes, amb imatges o amb textos sobreimpresos, han d’estar senyalitzats durant tot el període d’emissió d’acord amb la qualificació del programa promocional.

b. El contingut de les promocions de programes emesos entre les 6 hores i les 22 hores han de respectar la categoria d’edat per a tothom.
“Convé, en el mateix sentit, que aquesta norma de compliment obligat per a les promocions de programes en horari protegir es faci extensiva a les reemissions d’escenes o seqüències d’espais qualificats per a majors de 18 anys”.

Firma: CAC (Consell de l’audiovisual de Catalunya)