Una aventura colossal

lastguardian_blogvj0901

La crítica del principiant

El joc està protagonitzat per un nen que desperta en un niu en una vall lúgubre. Al costat d’ell trobem encadenat a Trico, una bèstia mig au, mig gat. Junts hauran d’escapar d’aquest inhòspit lloc al llarg d’una aventura única.

Però el millor del joc no són ni les seves gràfiques ni les seves mecàniques jugables, sinó l’amistat que es crea entre el jove i la criatura. Des del primer minut, estem davant d’un títol que desprèn una aroma única. Ni hi ha odi ni violència ni rancor. Aquí brilla l’amistat, la cooperació i l’amor. Un amor entre el jove i el monstre que ens farà emocionar.

Puzles i plataformes

I com es plasma aquesta temàtica en un joc? Doncs estem davant d’un plataformes amb puzles. Recorda molt a aquelles aventures de PS2 en les quals no tot era acció directa. Cada escenari és un trencaclosques en què la lògica i l’habilitat són essencials. D’una banda, perquè hem de descobrir quin és la ruta a seguir per arribar al següent escenari. Per un altre, perquè per aconseguir-ho haurem de saber què fer i com interactuar tant l’entorn i amb Trico –i no és senzill, perquè requereix paciència en l’aprenentatge, com si fos la nostra mascota-.

Respecte a l’acció, és bastant escassa. Com som un nen i estem indefensos, hem de ser enginyosos per enfrontar-nos als enemics que apareguin de tant en tant. Per a això, o bé tenim a Trico a prop, o haurem de fugir com puguem. Repetim, no hi ha violència significativa.

Conclusions:

The Last Guardian és un d’aquests videojocs únics que rebem amb comptagotes. Estem farts de títols d’acció gratuïta amb l’excusa que és el que ven. Aquest videojoc és un exemple de què es poden fomentar bons valors i resultar divertit i desafiant a parts iguals. Gran opció encara que la gaudiran més els joves i adults. El grau de dificultat la limita als més petits.


Deixa un comentari