Cadena perpetua, un esclat recent de bon cinema clàssic

L’atenció de l’espectador és el que millor sap conservar aquesta imperible obra mestra de Frank Darabont. Això és degut principalment a la seva ferma pols narratiu, que no minora en tota la pel.lícula, i sobretot a la combinació entre el seu sorprenent director debut i dues estrelles per les quals el film ja val la pena sense pensar …

Estem parlant d’actors que es repten en una de les millors pel lícules i, gràcies a la qual, se situen en els annals de la història del cinema. Tim Robbins, que broda el seu complex i misteriós paper, al costat de Morgan Freeman, aquest actoràs tan polivalent que ens captivarà a tots per la seva també magistral interpretació. Davant tan igualat duel, serà el tema principal de la pel.lícula, basat en una novel.la de Stephen King que no té res a veure amb les terrorífiques peces que el van catapultar a l’èxit, el que atorga a Darabont un valor equiparable al deu en gimnàstica. I aquí ve l’especial menció d’aquest director, per ser el principal responsable de donar curs als dos pesos pesants del film, perquè ens expliquin una història de la millor manera que els permet el setè art, i assoleixin el seu sostre explicant-ho que en veritat vol dir la paraula amistat. Cal advertir que el visionat d’aquesta pel lícula ofereix, però, lectures molt diferents, ja que qualsevol podria contrastar fàcilment amb altres drames carceraris, i fins i tot criticar d’idealista i inversemblant. Però això ens desvia completament de la veritable i grandiosa intenció que va tenir el director a meitat del anys 90.

A diferència del desenfrenat Expreso de medianoche d’Alan Parker i de l’última entrega de Jacques Audiard, la rupturista “Un profeta”, Darabont no va pretendre fotografiar al mil.límetre la desesperació i la violència a manera de denúncia visual. En canvi, la seva pel.lícula despunta, d’entre les esmentades, per vessar d’humanisme i emmarcar els valors humans. Una cosa que, per ser francs, resultarà més agradable i no tan dolorós per a l’espectador. Bé, doncs és aquí precisament on rau la genialitat del film. En el comportament del jove Dufresne (Robbins), que per mitjà d’una logradísima interpretació de persona intrínseca i misteriosament astuta, rutilo per la seva gegantí altruisme. I tampoc oblidem Freeman, en el paper d’un mafiós de suborns que, en una altra pel lícula de tall més realista consideraríem un enemic de qui desconfiar, i no obstant això, resulta ser tot el contrari. La humilitat és un tret cada vegada més evident en ell i, paradoxalment, Red es distancia dels drames carcellers més crus des del moment en què entaula amistat amb Dufresne, amb el qual anirà formant la part més pura i perfecta de la qual gaudeix el film: aquesta preciosa i eterna relació.

Tots dos forjaran una amistat indestructible davant les circumstàncies més adverses que planteja la vida a la presó, i fins i tot ens remuntaran a l’antològica relació entre l’ermità Dersu Uzala i el capità Vladimir Arseniev, extraviats enmig del gèlid glacera de la tundra siberiana, immortalitzada per Kurosawa en el 75.

La referència a aquesta obra mestra del cinema nipó ens porta a altres llargmetratges amb què també s’identifica “Cadena perpetua”. No per l’analogia que pot observar entre la temàtica que toca Darabont i Kurosawa, sinó per escenes concretes de Cadena perpetua que probablement ens recordin glòries passades del cinema.

Pel lícules que no requereixen carta de presentació, com La gran evasión de Sturges i la Fuga de Alcatraz de Siegel, esdevenen un motiu d’homenatge. En primer lloc, quan, encara atònits per la fuga de Dufresne, descobrim com va aconseguir escapar. Ni més ni menys que rascant l’estucat de la seva habitació, com Eastwood tancat en aquell illot carcerari de San Francisco. I en segon, quan el protagonista deixa anar discretament per sota dels seus pantalons la terra extreta del túnel que està cavant a la seva habitació, el que es tradueix com un altre bonic gest cap a Steve McQueen i companyia tractant d’escapar d’aquell camp de concentració alemany.

Però els gestos de complicitat cinèfils no acaben aquí … atès que aquesta feliç Cadena perpetua ens delecta, a més, amb l’aparició de grans muses del cinema clàssic, com l’antològica Rita Hayworth, que el duo protagonista va anomenant al llarg del film i el nom figura en el títol del relat original (Rita Hayworth i la redención de Shawshank), així com a les arxiconegudes Marilyn Monroe i Raquel Welch. Aquest és, per tant, un altre element molt ben seleccionat per a la pel.lícula que, partint de tres pòsters de famoses que se succeeixen en la paret de la cel·la de Dufresne, ens mostra indirectament com de llarg és el temps transcorregut a la presó.

Per sobre de tot, però, aquesta pel lícula destaca per la seva profunda manifestació de valors humans, que tan gratament emocionaran l’espectador: personificant els bons, per mitjà de Robbins i Freeman, mentre es condemna la maldat mitjançant el paper de l’Alcaide i els carcellers , que fredament encarnen la crueltat i el materialisme més despietat. Què dir, doncs, de tan brillant film que-sense excedir-se en absolut-puc definir com “pur”, més que excel lent, pels blancs valors que abandera. Sens dubte, la cinta és tot un luxe. Tant per al públic, com per l’ull més crític que, tot esforçant-se per trobar pols en el seu aspecte més tècnic, no va a trobar més que la culminació de les relacions humanes feta cel.luloide, en aquesta satisfactòria proposta per a joves i adults.

Resumint, és per aquesta perfecta combinació d’elements: pel seu magnífic repartiment principal, que a més està secundat per un gran elenc actors, dels quals despunta un ancià James Whitmore, per la seva ramificada trama, amb tocs d’intriga i tensió, que es va focalitzant en diferents personatges al llarg d’ella i manté intacte l’interès de l’espectador, per la seva clímax final, que no deixa cap terme per lligar, i fins i tot per la no menys afinada fotografia, que sap despertar les sensacions idònies en cada moment, des els plans propers del principi-tan claustrofòbica lúgubres en certs moments-fins al gran angular de l’escena final, que ens omple d’alegria i tan simbòlicament expressa la llibertat dels dos protagonistes … Per tot això, puc afirmar amb total seguretat, que no hi ha res més perpetu en aquesta cinta que el desbordant estat de felicitat que desborda en l’espectador, un cop ha acabat. Un estat pel qual val la pena seure en una sala fosca durant poc menys de tres hores per presenciar la més magistral lliçó de valors, explicada des d’una atmosfera lírica i feliçment emotiva, que curiosament no va ser suficient al jurat dels Oscar l’any 1994 per emportar-se cap premi.

Probablement, Furrest Gump -la més guardonada d’aquella nit- ho havia guanyat a pols commovent a una nació sencera, però és indiscutible que la Cadena perpetua de Frank Darabont emana una sensació molt més saborosa i commovedora. Una sensació que, exceptuant l’optimisme que expressa la recent Invictus, poques vegades tenim avui l’oportunitat de gaudir en cartellera.


Firma:
Carles Martínez Asenjo