Consells audiovisuals

Publiquem aquí un article de la redacció d’ATEA (Associación de Telespectadores de Andalucía) amb uns quants consells audiovisuals.

La gran repercussió social de la televisió, la seva influència en les conductes, en les maneres i les maneres, la converteixen en un agent social de primera magnitud. Però ara per ara, és un agent social absolutament descontrolat; és mes, és l’únic agent social descontrolat que es permet a la societat.

Les televisions funcionen avui sense atenir-se a cap codi de qualitat, obsessionades per l’audiència, a la qual sotmeten a un estres continu, amb la qual es comporten amb una desconsideració total. Per a les televisions els teleespectadors no som ciutadans, ni tan sols consumidors, som sol audiència, trossos de quota de pantalla, objectes, punts de share al cap i prou.

La seva tremenda responsabilitat social i la seva absoluta deriva cap a l’absurd, el grotesc, el morbós; el seu afany per la espectacularització dels continguts, que innunda tota la programació i que arriba fins i tot als informatius, l’acaben convertint en un enemic social, en un agent, que crea -en opinió de molts- un problema de “salut pública”, un agent que genera comportaments socials negatius que ens suposen a tots un elevat cost social.

Les maneres que propaga, les maneres que difon estan en general, lluny de la bona educació que una societat ha de demandar als mitjans de difusió. Les televisions, en el mes ampli sentit de la paraula, van per lliure; es mouen dintre d’un mercantilisme sense limitis on tot és vàlid amb la condició d’aconseguir el seu únic objectiu: l’audiència.

La qualitat de la programació no els preocupa i fan promeses de autocontrol que al minut següent ja estan oblidades. Davant aquesta situació, aquesta clara necessitat que alguna institució es pronunciï sobre els continguts. D’aquí la necessitat dels Consells Audiovisuals. Però a més de la necessitat, perquè les coses funcionin, cal fer-les bé. I fer-les bé en un organisme com aquest suposa sobretot fer-les amb objectivitat, amb absència de criteris partidistes, amb la presència de tots els agents que intervé en el mitjà, (empresaris, associacions d’usuaris, administració, etc). professionalitzant aquest organisme al màxim. En l’Associació de Telespectadores d’Andalusia, en les al·legacions al projecte de llei de constitució del Consell Audiovisual Andalús, al·legacions que posteriorment va fer seves la Plataforma per una Televisió de Qualitat, vam sol·licitar que els Consells Audiovisuals es constituïssin com entitat mixta; 50% Administració 50% Societat Civil, que donessin entrada en el mateix al món Universitari, als Empresaris i a les Associacions ciutadanes, particularment de Teleespectadors.

Que es constituïssin amb professionals de provada independència, allunyats ho mes possible de la política, i en el qual figurés com objectiu prioritari la consecució d’una televisió de qualitat, congruent amb la funció social que li és pròpia. Animàvem a més que tinguessin una participació activa en el sector, que no fossin solament un instrument d’intermediació com proclamen els seus estatuts, sinó que es pronunciessin sobre els continguts i que aquests pronunciaments a més, fossin vinculants.

Però la majoria dels Consells Audiovisuals s’estan constituint lluny d’aquestes premisses. Mana en gran manera el polític sobre el professional, s’actua d’esquena a la societat civil amb la qual no es conta o es conta en molt petita mesura. Així, un òrgan que ha de ser professional se sotmet als avatars de la política. En aquestes condicions és difícil que els Consells Audiovisuals aconsegueixin el suficient prestigi per a governar. Les qüestions polítiques són qüestions canviants; el consell se subjectés als polítics de torn i qualsevol qüestió que es presenti serà segurament desautoritzat pel partit al que li correspongui en aquest moment l’oposició. En aquesta situació, el Consell, que ha ignorat a la Societat Civil disposarà solament del suport polític per a defensar la seva posició.

Méss política en un tema tan sensible com la informació i la llibertat d’expressió, i a més amb els mitjans de comunicació, que temen que els Consells li suposin cortapisas, en contra i atents a qualsevol moviment per a desprestigiar al Consell. Difícil paper per a una institució necessària, però captiva de la síndrome del polític; polítics que pel que sembla, a força de que els voti el poble es consideren els únics i absoluts intèrprets del mateix, els seus salvadors sempre. Però són uns salvadors que es consideren així mateixos els únics salvadors, que pretenen estar presents en tot l’entramat social fins a l’última de les seves manifestacions, que en definitiva ofeguen a la Societat Civil, a la qual en frase del Principito, fa l’efecte que volen domesticar. Així, s’arriba a l’extrems en ocasions, que la absolutització del polític que patim, conculca la veritable llibertat.

Sorgeixin de baix per a dalt, que l’estat no ocupi el lloc que els ciutadans estem disposats ocupar, que funcionin amb criteris de subsidiarietat, cobrint buits on uns altres no arriben. La situació actual que els polítics de torn pretenen ocupar tot l’espai disponible, i convertir-se en els únics interpretis de la realitat solament conduïx que els ciutadans, esgotats a més de tanta controvèrsia entre Govern i oposició, mirin als polítics amb cert desdeny. Avui dia se de la paradoxa, que existint poques professions mes nobles que la política, la política i els polítics hagin perdut en bastants ocasions el respecte dels ciutadans.

Trist desenllaç per a una professió a la qual molts dediquen la seva vida. D’alguna manera els ocorre el mateix que a la televisió. Tot el món la veu, però tot el món la denigra. Els polítics igualment, tots els dias copen els mitjans de comunicació, tots els dias els veiem, però, una vegada vists, en menjars, en converses de saló, en la família, en l’autobús, els posem de tornada i mitja. Tornant als Consells, fem vots perquè funcionin.

Però cal exigir-los una major presència de la Societat Civil en els mateixos, un esforç major per deixar clara la seva independència política, la seva professionalitat per sobre d’ideologies i que d’una manera decidida, prestin el seu suport a les institucions ciutadanes que persegueixin objectius similars als del Consell. Mes que fer, dirigir o governar es tracta de traslladar aquestes funcions als ciutadans, -l’autoritat ve, en termes democràtics, del poble-, promovent mecanismes d’autorregulació en el sector, fomentant el tractament dels temes per la societat civil (tractament i recepció de suggeriments, queixes, seguiment de la programació, etc).

Amb aquestes premisses, els Consells guanyaran en prestigi, necessari sempre quan es vol governar, s’allunyessin de les qüestions polítiques, que són sempre qüestions canviants, estaran fora de les disputes partidistes, en les quals, sistemàticament l’oposició de torn és poc probable que vegi bé el que proposi l’equip de govern, i s’abrigallés amb altres entitats en un tema tan sensible com la informació i la llibertat d’expressió dels mitjans de comunicació, disposats sempre, com vèiem abans, a elevar la veu quan intuïxen que algun organisme o institució pugui minvar aquesta espècie d’irresponsable llibertat en la qual alguns, -particularment la televisió-, estan immersos. Raó de mes per a contemplar totes aquestes cauteles.


Deixa un comentari