Dues nits d’estrenes consecutives

Lucifer

Antena 3 ha tret la seva artilleria i aquesta setmana ha començat a emetre algunes de les seves estrenes més esperades. Els dilluns a la nit, Lucifer arriba per amenitzar el prime time amb el seu estil més “gamberro”. Però els dimarts, cal posar-se una mica més seriosos, Blindspot i la seva amnésica protagonista ens porten per enrevessats complots i trames policíacas.

Per si voleu saber una mica més, aquí us deixem un resum del nostre anàlisi sobre aquestes dues estrenes d’estiu.

El Dimoni arriba a Los Angeles

Durant la dècada dels 90, Vertigo de DC Comics va publicar The Sandman, una novel·la gràfica creada per Neil Gaiman que es va convertir en tot un clàssic. Gaiman, que també participa en el guió d’aquesta sèrie, va incloure a un personatge secundari que va protagonitzar el seu propi spin-off i, ara, ja té la seva pròpia ficció televisiva: Lucifer.

L’equip de guionistes de la sèrie també inclou a dos dels dibuixants que van acompanyar a Gaiman en la seva aventura de The Sandman: Mike Dringenberg i Sam Kieth. I, per a aquesta ocasió, han triat la comèdia com a vehicle d’expressió i representació del Senyor de les Ombres. D’aquesta forma, Lucifer s’allunya d’altres plantejaments més foscos com a Sobrenatural i s’apropa a títols com Reaper, però amb un to més sofisticat.

Amb algun centelleig de lucidesa en la seva proposta, Lucifer és una opció que utilitza el suggeriment, l’humor, una certa elegància i l’atracció dels pols oposats per narrar una història sense complicacions i sense l’ambició d’arribar a ser la sèrie de l’any.

Amb la memòria tatuada

Un inici que suscita moltes preguntes. Uns personatges que prometen molts traumes. I unes primeres seqüències que auguren molta acció. Amb aquests tres elements comença una sèrie d’aquestes on el que s’esbrina en cada capítol és poc comparat amb el dèficit d’informació que queda pendent.

Martin Gero és el creador d’aquesta ficció on no falten els ingredients clàssics d’un thriller canònic i dinàmic, on el trauma personal i la conspiració político-social van de la mà, sense oblidar el toc romàntic i les personalitats que desvetllen les seves capes a comptagotes.

D’aquesta manera, en aquesta producció, es poden donar dues experiències. D’una banda, la d’un espectador menys llaurat en aquest tipus de sèries. Això li permetrà viure amb més sorpresa i intensitat els girs i canvis, les revelacions i els continus cimbells (o pistes falses) que sembra el guió per dinamitzar i moure les trames. I per un altre, la d’un públic expert i habitual de títols d’aquest calibre. En aquest cas, tot el conjunt de virus, bombes, personatges parany, comptes enrere, complots entre agències governamentals, programes secrets i frases una mica reiteratives sobre el drama de no tenir memòria li resultaran previsibles, però potser tolerables per passar una estona sense moltes complicacions.


Deixa un comentari