Els pirates al cinema

El retorn de Jack Sparrow i el recent debut en la interpretació de Pilar Rubio recuperen per a la ficció una figura gairebé oblidada pels autors i guionistes de la literatura i el cinema, però indubtablement present en la memòria col·lectiva: el pirata. I és que qualsevol persona seria capaç d’enumerar els trets que caracteritzarien un bon bucaner, i tothom guarda en el seu imaginari el referent d’algun capità de vaixell que conté tots aquests atributs, s’anomeni Garfio, Blood, Silver, Sparrow o Barbanegra. Les històries de pirates han format part de l’entreteniment popular des del seu naixement, han creat llegendes i estereotips, encimbellat a escriptors, atrapat a milers de lectors i elevat a la categoria de mites a intèrprets de cinema.

El gran moment d’aquest tipus de relats va arribar a la fi del segle XIX i inicis del XX, quan les novel·les juvenils i d’aventures es van omplir d’intrèpids corsaris i temibles mariners sortits de les plomes de Stevenson, Salgari, Verne, Cooper o Sabatini. El jove Hollywood no va trigar a adonar-se’n de l’èxit i les possibilitats d’aquests personatges i els va acollir amb els braços oberts cap als anys vint. Des de llavors, el cinema es va fer amb el timó del vaixell i va monopolitzar, pràcticament, les ficcions més importants sobre pirateria durant dècades fins a arribar, amb molt d’esforç, als nostres dies. Poc queda, però, de l’esperit d’aquelles produccions clàssiques a les modernes mostres d’un gènere que sobreviu, únicament, als prestatges dels cinèfils més nostàlgics i en periòdiques reposicions a la televisió, tot i que la Disney i Telecinco ens vulquin fer creure el contrari.

El cinema de pirates va néixer com una variant de les tradicionals aventures de capa i espasa. Com s’ha esmentat, el setè art va acudir a la literatura a la recerca d’inspiració. A Itàlia la van trobar fàcilment en el seu admirat Emilio Salgari (a qui van començar a adaptar als anys cinquanta) mentre que, d’altra banda, Hollywood va trobar històries entre els textos d’un altre novel·lista transalpí, Rafael Sabatini. D’aquesta manera, les primeres aventures marítimes de corsaris a la meca del cinema van ser adaptacions mudes de l’autor europeu com El capitán Blood (Captain Blood, 1924) o El gavilán de los mares (The sea hawk, 1924), les dues recuperades anys després pel prolífic tàndem format per Errol Flynn i Michael Curtiz. Però, per aquells dies, el temps de Flynn com emblemàtic heroi romàntic encara no havia arribat.

Aquest era un territori reservat per a Douglas Fairbanks, que gràcies a les seves creacions com La marca del Zorro, Los tres mosqueteros, Robin de los bosques o El ladrón de Bagdad havia interpretat a gairebé tots els aventurers i espadatxins. No és estrany, doncs, que els estudis americans i el director Albert Parker es fixessin en la seva poderosa figura per donar vida al Duque de Arnoldo a El pirata negro (The black pirate, 1926), la història d’un jove noble que s’infiltra entre una temuda i cruel banda de bucaners per venjar la mort del seu pare. El film, un dels primers rodats en Technicolor, no només va consagrar Fairbanks en la seva condició de galant indiscutible de la capa i l’espasa, sinó que va establir unes bases al cinema de pirates que perdurarien durant molt de temps: abordatges plens d’acció, enginy i humor; accelerades i nobles coreografies d’esgrima; un heroi amb bondadós cor obligat a fer-se a la mar i a conviure amb despietats pirates; la jove aristòcrata segrestada; constants exhibicions atlètiques entre els pals, veles i cordes dels vaixells; inconfusibles i cridaners vestuaris amb propensió a deixar descobert el pit del protagonista; i, sobretot, una passió per l’aventura amb aroma clàssic en el seu sentit més pur i senzill. La utilització del primitiu però suggerent color va augurar l’explosió de cromatisme que inundaria, anys més tard, les produccions d’època, en general, i les de pirates, en particular.

Els anys trenta van dotar de paraula al cinema, i amb l’arribada del so van aparèixer noves cares i veus que van desplaçar als, necessàriament sobreactuats, mites de l’època muda del setè art. El 1935, el jove actor australià Errol Flynn va aconseguir el seu primer paper protagonista en una producció per a la Warner Bros, que pretenia trobar l’hereu sonor de Douglas Fairbanks. El projecte, encapçalat per Michael Curtiz, consistia en un remake de la ja esmentada pel·lícula de 1924 El capitán Blood. Des de que Fairbanks baixés per la vela gran del vaixell esquinçant-la amb el seu ganivet el 1926, els pirates havien deixat de solcar els mars del cinema excepte per portar a la pantalla la millor adaptació fins ara realitzada de la novel·la de pirateria per excel·lència, La isla del tesoro de Robert Louis Stevenson, amb Victor Fleming en la direcció, i Wallace Beery i el recentment desaparegut Jackie Cooper com a “Long” John Silver i Jim Hawkins. El resultat de la nova revisió de El capitán Blood (Captain Blood, 1935) va ser un film que ha perdurat com a emblema del gènere fins als nostres dies, i el seu èxit aclaparador va suposar l’inici d’una època daurada per a les embarcacions pirates, que en els anys següents es van omplir d’atractives estrelles disposades a demostrar les seves habilitats marineres, la seva destresa amb l’espasa i el seu atreviment festejant enèrgiques dames en dificultats.

Un dels primers en apuntar-s’hi va ser el sempre espectacular Cecil B. DeMille el 1938 amb Corsarios de Florida (The bucaneers), en la qual Fredric March va compartir cartell amb l’omnipresent Anthony Quinn, i el 1942 amb Piratas del mar Caribe (Reap the wild wind), un relat de bucaners del segle XIX, més proper a les aventures marítimes contemporànies que a les directrius marcades a cops d’acer pel pirata negre i el capità Peter Blood. Errol Flynn, disposat a mantenir la seva recentment adquirida hegemonia d’espadatxí, es va reunir de nou amb Curtiz per repetir la fórmula que l’havia convertit en una icona de Hollywood a El halcón de los mares (The sea hawk, 1940), on va interpretar a un arquetípic i honrat capità anglès amb patent de cors que, tot i que reconegut, no va arribar a tenir el carisma del seu anterior personatge.

Memorable i paradigmàtic va resultar també El cisne negro (The Black Swan, 1942) d’Henry King, amb un descamisat Tyrone Power en un paper que li anava com un guant i seduït per Maureen O’Hara. Els pirates van adquirir en ella la coloració promesa en la dècada dels 20 per El pirata negre. Des de llavors, cridaners tons d’una interminable gamma de colors van tenyir la roba, mocadors i barbes dels corsaris, el mar i les exòtiques platges colonials.

Després de l’estrena de El cisne negro (res a veure, per cert, amb els deliris artístics de Natalie Portman), el gènere va prendre diverses alternatives i va introduir algunes variacions abans d’arribar a la segona meitat del segle XX. D’una banda, directors com Frank Borzage van continuar amb històries convencionals hereves de les produccions realitzades fins llavors amb obres com Los piratas del mar Caribe (The Spanish main, 1945). Altres van decidir revisar la figura del pirata substituint l’estilitzada i virtuosa figura romàntica per una imatge cruel, ambiciosa i egoista, sense deixar per això de presentar d’una manera amable i amb certes simpaties. En aquest sentit destaca la ruptura amb els Fairbanks, Flynn, Power i companyia d’un física i moralment deslluït Charles Laughton a El capitán Kidd (Captain Kidd, 1945), en el què el gran actor anglès (a més de sostenir ell sol la pel lícula quan no l’estava eclipsant) donava vida a un despietat i trampós mariner capaç de treure’s del mig a qualsevol que amenacés les seves  possessions més simples. Finalment, una tercera via va aprofitar el bon estat de forma de les històries de pirates entre el públic per ambientar, amb pinzellades d’ironia, algun altre gènere en aigües i poblacions infestades de bucaners. Va ser el cas de la comèdia amb La princesa y el pirata (The princess and the pirate, 1944), amb Bob Hope fent de les seves, i del musical, amb El pirata (The pirate, 1948), en la qual Vincente Minnelli va desplegar un enlluernador arsenal de mitjans i recursos al servei de les veus i cabrioles de Gene Kelly i Judy Garland.

L’arribada dels anys cinquanta va portar l’inici del declivi dels relats cinematogràfics sobre pirates a Hollywood, no sense abans aportar algunes destacades mostres. Disney va propiciar una altra bona adaptació de La isla del tesoro (The treasure island, 1950) amb un “Long” John Silver interpretat per Robert Newton, que repetiria en el gènere dos anys després amb un altre il·lustre villà a El pirata Barbanegra (Blackbeard, the pirat, 1952), en una encertada temptativa de Raoul Walsh de mantenir viu l’esperit clàssic dels pirates. Un altre que ho va intentar va ser Errol Flynn, amb l’edat marcada a la cara i al més pur estil dels seus cada cop més llunyans dels precedents, encara que sense aconseguir el seu nivell. La isla de los corsarios (Against all flags, 1952) va suposar el comiat de les aventures marítimes del més llegendari espadatxí de la meca del cinema. Per la seva banda, Anthony Quinn, etern secundari entre les tripulacions dels més diversos vaixells de la gran pantalla, va provar fortuna en la direcció el 1958 amb Los bucaneros (The bucaneers), remake del film de Cecil B. DeMille Corsarios de Florida, on havia participat. El resultat va ser un bon espectacle amb la col·laboraració del propi DeMille en la producció i un gran repartiment amb Charlton Heston i Yul Brynner, que va sorprendre el món cobrint la seva apreciadíssima calba amb una perruca.

Però, si algun llargmetratge d’aquesta època mereix atenció especial, aquest és El temible burlón (The crimsom pirate, 1952), de Robert Siodmak, de marcat accent còmic i una mica satíric, on Burt Lancaster i Nick Cravat van fer gala magistralment del seu passat circense amb un inesgotable repertori d’acrobàcies i malabarismes. Destaca, també, La mujer pirata (Anne of the Indies, 1952) de Jaques Tourneur, un film carregat d’emoció i color que barreja perfectament l’aventura i els turments de l’amor, amb Jean Peters (de qui podria aprendre molt Pilar Rubio) demostrant que la pirateria no és un territori vetat a les dones.

Tot i la bona qualitat dels diversos exemples que proporcionava, el gènere, cada vegada menys apreciat a Amèrica del Nord, va decidir emigrar cap a les acollidores aigües de la Mediterrània a finals d’aquella mateixa dècada perquè Ricardo Montalbán i Steeve Reeves lluïssin les seves vigoroses siluetes en les adaptacions italianes de les aventures concebudes per Salgari. Això sí, abans, Hollywood va exportar de la literatura de J.M. Barrie al que probablement sigui el pirata més conegut de l’univers cinematogràfic, el capità Garfio del Peter Pan (Peter Pan, 1953) de Disney.

Des de Garfi, els pirates es van convertir en un joc de nens, llevat d’excepcions com la ja esmentada Los bucaneros o la incursió de Fritz Lang en aquesta temàtica amb Los contrabandistas de Moonfleet (Moonfleet, 1955). Així ho va anunciar Alexander Mackendrick en l’extraordinària i esglaiadora Viento en las velas (A high wind in Jamaica, 1965), una mena de mostra crepuscular del cinema de pirates en la qual una decadent banda de bucaners comandada per Anthony Quinn i James Coburn es veu obligada a fer-se càrrec d’un grup de nois perillosament innocents. Amb un to més amable, els estudis Disney es van encarregar de confirmar les paraules de Mackendrick a través del còmic esperit de Peter “Barbanegra” Ustinov a Mi amigo el fantasma (Blackbeard’s ghost, 1968), abans que els bucaners, ja en el registre que fos, desapareguessin de la pantalla durant la dècada dels setanta.

Va ser Spielberg qui va recuperar pel cinema als pirates i, també, el seu nou vincle amb l’entreteniment infantil escrivint i produint Los Goonies (The Goonies, 1985), primer, i dirigint, més tard, una nova i retocada versió de Peter Pan amb Hook, el capitán Garfio (Hook, 1991). També van provar fortuna els teleñecos a La isla del tesoro (Muppet treasure island, 1996), una peculiar adaptació del clàssic de Stevenson. Les revisions més formals de la pirateria en aquesta època van ser, però, un estrepitós fracàs tant de crítica com, especialment, de recaptació. Polanski va dotar d’un humor una mica excèntric als seus Piratas (Pirates, 1986), cinta incompresa per a alguns i incomprensible per a altres, amb un gran Walter Matthau ensenyant modals al futur capità Sparrow. Per la seva banda Geena Davis va fregar el ridícul en el seu intent d’emular a La mujer pirata a la pretensiosa i avorrida La isla de las cabezas cortadas (Cutthroat island, 1995).

Després de treure el cap a les sales de cinema a finals de segle i ser rebutjat sense pietat, el gènere semblava condemnat a navegar pels mars de l’oblit. Però van arribar Verbinski, Depp i els seus Piratas del Caribe: la maldición de la Perla Negra (Pirates of the Caribbean: The curse of the Black Pearl). I a ella se li han sumat tres seqüeles en menys de deu anys que han fet d’aquesta una de les sagues més rendibles de tots els temps. Amb els films de Disney, els pirates han patit diversos canvis que han calat en el públic. Els pirates han tornat i, mentre ho mani la recaptació, per a quedar-se. Però han tornat d’una manera particular, a la manera de Jack Sparrow. Poc s’assembla la figura d’aquest modern capità de vaixell de qüestionable integritat a aquell novel·lesc espadatxí que viatjava amb la galanteria per bandera. Les simpàtiques tripulacions que abans navegaven per brillants oceans en elegants embarcacions s’amaguen ara entre una espessa i misteriosa boira que amaga la seva aterridora identitat i el color negre de les veles de la nau. Les senzilles històries al servei de la més honesta aventura han derivat en interminables embolics i il·limitades trames atapeïdes de monstruoses criatures i mitologia fantàstica amb els nous pirates. L’ull de la càmera ha perdut la seva mirada romàntica. Ja no hi ha capa, tot i que hi hagi espasa. El Carib ha canviat molt des de que Errol Flynn el va solcar heroicament als anys 30. Els pirates han tornat, però el gènere no.

Firma: Juan Xipell


2 reaccións en “Els pirates al cinema

Deixa un comentari