1.    Quines són les funcions i competències del TAC?

L’ Associació de Conumidors de Mitjans Audiovisuals de Catalunya (TAC) és l’entitat d’usuaris de mitjans audiovisuals amb més associats de tota Europa. Com diu la seva raó social, aglutina aquelles persones a qui els hi agrada la televisió, internet i tot l’anomenat oci multipantalla i, a més a més, a qui els hi agrada que aquests mitjans serveixin per millorar la societat.

En aquest sentit, TAC -que enguany ha celebrat (el dia de Sant Jordi) el 25è aniversari de la seva creació- actua com a pont entre els espectadors (som espectadors i usuaris) i els professionals i directius dels mitjans. Aprofitant els canals interactius, TAC vol estar a prop de tots dos costats i, podem dir, que s’aconsegueix.

Per una banda, l’associació catalana treballa amb intensitat en la societat civil a través d’organismes públics i privats, dels seus mitjans de comunicació on line (www.taconline.net) i en paper (Contraste Audiovisual) i, sobretot, del seu Projecte d’Educació Audiovisual Aprendre a Mirar. Gràcies a aquesta iniciativa, més de 100.000 persones es beneficien d’un grapat d’eines per fer del món audiovisual un entorn educatiu i de contrucció, no de destrucció.

Per una altra banda, i per resumir, TAC col·labora amb els mitjans premiant la tasca dels professionals que busquen la persona en l’espectador i no només l’audiència numèrica. Això ho fa a través dels premis Zapping, els únics a tot l’Estat que premien la qualitat televisiva. Les notes de premsa, les trobades personals i les taules rodones són, entre d’altres, algunes de les activitats amb les quals l’entitat sensibilitza el món audiovisual sobre el respecte els menors.

2.    De les denuncies o sancions que imposeu la majoria de vegades son acatades? Acabeu aconseguint la cessació o censura?

TAC és una associació civil sense afany de lucre. Per tant, la seva tasca és de participació ciutadana i democràtica. És a dir, Teleespectadors Associats fa pública la veu i opinió de l’audiència, amb la base d’una legislació, però no té ni voluntat censora ni té potestat de sancionadora com el CAC la té amb els mitjans catalans.

El que sí és cert és que els anys i la tasca de formiga, però segura i professional, han fet que l’opinió de TAC sigui un referent a l’administració pública i als mitjans. Tenim el desig de millorar entre tots el que fem entre tots: l’espai comunicatiu català i espanyol, i ara ja mundial. La solució és l’autorregulació i la corregulació. L’Estat i les Comunitats Autònomes són importants perquè han de fer que la llei es compleixi, però més important és que els professionals facin productes de qualitat perquè volen, perquè no tenen la pressió d’una competitivitat ferotge i sense miraments amb els més desvalguts, els nens.

3.    Perquè creus que la publicitat il·lícita segueix sent tant freqüent si les lleis en referència a aquesta són tan completes i estrictes?

Cal dir que la publicitat és el sector més sensible a alló que el públic pensa, doncs si un cau malament no et compraran la colònia o el cotxe que estàs publicitant. Per això, els anunciants han creat Autocontrol, un organisme d’autorregulació que funciona amb bastant eficàcia, tot i que no en el 100% dels casos.

Per una altra banda, la legislació, sobre tot després de la nova llei audiovisual (Ley General de Comunicación Audiovisual) és encara més tèbia i confusa. El text de l’any passat, en la configuració del qual TAC va participar activament, no defineix amb claretat què és la publicitat encoberta o l’emplaçament de producte. L’ambigüitat legislativa és una porta oberta a pràctiques dubtoses.

Com et comentava, TAC va redactar 37 esmenes a la proposta de llei. Entre elles, dues sobre aquesta indefinida definició sobre conceptes publicitaris. Ens hauria agradat que la Llei definitiva les hagués recollit totes. No ha esta així, però sí que es va adoptar la que prohibeix la publicitat de productes de culte al cos en horari infantil.

4.    El 80% de les denuncies a la publicitat provenen dels mateixos consumidors, mentre que per part de l’Administració només el 3%. Perquè creus que l’Administració, que hauria de ser la principal controladora de les pràctiques publicitàries incorrectes, és la que menys denuncies realitza?

És una llàstima però és així. Els polítics només critiquen la televisió en relació als minuts que els hi dediquen en comparació amb els altres partits. Només s’ha produït dues crides d’atenció importants. Cadascuna per part dels dos darrers presidents de l’Estat. Crec que la resposta és en aquest punt. Si als polítics no els hi interessa, l’Administració no posa en marxa tot el que hauria de posar per tenir una publicitat més ètica: Consell Audivosiual amb poder sancionador i corregulador, junt amb les entitats d’usuaris o un Ministeri d’Indústria que vetllés, de veritat, per fer complir la llei sobretot en relació al menor.

També és cert, que la major part de la publicitat que es fa al nostre país és de gran qualitat narrativa i estètica. Són grans professionals, comunicadors i en la majoria de casos humanistes. A vegades, el problema no és tant l’anunci com l’horari en el qual s’emet; tema més propi de la cadena.

5.    Els sectors publicitaris consideren que la societat s’ha tornat hipersensible a qualsevol imatge o contingut publicitari i que així comença a perillar la llibertat d’expressió. Què n’opines al respecte?

Això és una frase que s’ha dit sempre. Crec que no és pas el cas d’Espanya o Catalunya. La llibertat d’expressió no corre perill en el terreny publicitari. Els publicistes que parlen d’això ho poden fer, per una banda, perquè volen treballar sense cap limitaciò ètica o social. I això, a més de ser injust és utòpic. Tots els professionals tenim limitacions, per exemple, en el respecte els demés, que s’acaben convertint –a nivell creatiu i humà- en portes obertes. Per una altra banda, també ho poden afirmar perquè, a vegades, hi ha queixes amb poc fonament. Recordo una que ens va arribar: una dona volia denunciar un spot perquè a un gos li tiraven el pernil al terra, i considerava que era maltractament. Bé, hi ha tantes opinions com barrets. I algunes amb més fonament en la llei i en l’ètic que d’altres.

6.    En els darrers 10 anys consideres que l’ètica en la publicitat s’ha estes o que pel contrari hi ha més inconsciència respecte l’efecte dels valors publicitaris en les persones? Cap on diries que apunten les noves pràctiques publicitàries?

Com t’he comentat abans, tenim uns creatius de primera, que guanyen premis internacionals i que ens emocionen, transmeten valors i genialitat a través de la seva feina. La valoració general, en aquest sentit, és positiva. Un publicitari, per definició, vol vendre. Per tant, el component comercial sempre el trobarem en un anunci. La clau està en vendre, acompanyant el que vens d’uns valors que juguin net amb la competència i amb el teu públic i potencial comprador.

Entrevistadora: Ana Molas