La televisió i els nens

Els nens són éssers amb totes les potencialitats de l’univers; no obstant això, la seva infantesa és el que en fan els adults d’ella.

Els nens són particularment susceptibles a la presentació estereotipada de grups, situacions, ocupacions… quan tenen poca o cap experiència en relació amb ells. Troben difícil tolerar l’ambigüitat i la inseguretat. Busquen significats i agraeixen les definicions.

La televisió ofereix significats i definicions que poden ser de gran ajuda a l’individu que es troba en situacions desconegudes. A les zones d’allò que és poc familiar és en les que la televisió pot tenir un efecte màxim sobre les actituds i els valors.

És fàcil que els nens siguin més sensibles a la influència de factors externs com la televisió, si tenen poques guies de conducta o si la família i altres agents primaris del procés de socialització no han aclarit suficientment el seu punt de vista o no han ofert les normes necessàries. Si aquestes fonts convencionals en l’aprenentatge apareixen com inadequades, existeix un índex molt elevat de probabilitat que utilitzin altres fonts, entre elles la televisió.

Però els nens poden aprendre amb la televisió. Adquireixen una comprensió dels misteris de la vida; un procés que està íntimament relacionat amb el fet d’obtenir coneixement sobre diversos aspectes del món amb els quals no tenen un contacte directe. Però no són només els programes, les històries, els personatges o els aspectes formals de la televisió els que els fascinen, els que sedueixen; és el propi mitjà. La màgia, per als nens que no tenen definida encara la seva personalitat, forma part de l’essència de la televisió.

Els mecanismes de projecció i d’identificació no es produeixen només cap als personatges dels relats cinematogràfics i televisius. Sovint, es produeixen també cap a les persones que els representen. Amb freqüència són les pròpies estrelles cinematogràfiques i televisives, i no els personatges, les que encarnen els anhels, els desitjos, les expectatives, els somnis i ideals dels teleespectadors. Sobre ells, projecten les seves limitacions i frustracions. Les estrelles són una demostració inequívoca del caràcter metonímic de la seducció. Des de l’adormiment de la racionalitat, es desfà la construcció de la realitat mitjançant la fragmentació, l’ocultament de les dimensions negatives i el descobriment que produeixen les positives. Des de la fascinació, el seduït construeix una nova realitat, una realitat ideal que poc té a veure amb la primera. La televisió, en el seu paper socialitzador, pot ser un gran integrador social dels nens. És el joc en totes les seves formes, el socialitzador per excel·lència.

Resulta necessari que s’ajudi a través dels programes a la seva millor comunicació com a forma d’afavorir la interrelació i l’expressió. És important reunir nens perquè participin conjuntament, organitzant cors, grups esportius…, que no és el mateix que ajuntar nens en grades aplaudint automàticament al senyal de fer-lo o corejant tornades preparades. Es tracta de l’oportunitat de les “trobades d’intercanvi”.

Nombrosos estudis han posat en relleu l’escassa discriminació dels missatges que el públic infantil rep de la televisió.

Aquests últims anys del segle XX han estat marcats per una televisió més orientada a destacar el que és físic, enfront del talent, fins a convertir als comunicadors més en actors que no pas en informadors, i aquí se situa l’última tendència de la publicitat. Cada vegada percebem major quantitat de missatges subliminals, que tenen un efecte psicològic important en el nen, tot i que es tendeixi a pensar que no tenen la suficient capacitat d’analitzar i destriar com una persona madura.

Un nen espanyol pot seguir anualment uns deu mil anuncis, mentre que el nord-americà mitjà n’ha vist, als quaranta anys, aproximadament un milió.

Pel que fa a la publicitat, la confusió és total en els primers anys, en quant a la discriminació entre els diferents factors que integren l’anunci: actors, producte… El nen està psicològicament evolucionant al mateix temps que se li projecten les imatges, mentre que els adults tenen ja formades idees sobre els objectes que contemplen.

Amb l’impuls publicitari de la joguina, i en general del producte dirigit al nen, es produeix un procés d’interiorització de normes i conductes que estan extretes d’aquestes representacions mentals que originen en el nen. Quan les campanyes pacifistes orienten les seves peticions a la societat, en sol·licitud d’abandonar la compra de les joguines de guerra, poden estar ignorant la nova forma de presentació de situacions bèl·liques figurades en “els conflictes interplanetaris”, que estan tenint lloc en una galàxia que es disputa el domini “còsmic” i que, per tant, sense el clàssic revòlver o metralleta, ens envaeix el mateix context disfressat de celeste per a perdre l’aparent agressivitat.

Amb la publicitat dirigida a ells, els nens prendran una idea de quin és el món en el que estan vivint, tot i que sigui una idea a contraposar amb els continguts de les altres agències educatives: altres missatges emesos pels mitjans en general, ensenyament escolar, educació familiar… Però també és veritat que aquests són els continguts que formen el seu món oníric, on es desenvolupen els seus jocs i s’estimula la seva fantasia, el que dóna un caràcter certament efectiu a aquestes valoracions.

La intervenció de la televisió en el nen es produeix des d’un moment de la seva vida en el que no està en condicions de ser lliure per a acceptar o no els continguts de la programació, dels anuncis comercials, a causa de la manca d’un desenvolupament evolutiu de la seva personalitat, dels mecanismes de defensa necessaris amb els quals plantar cara a aquests continguts.

D’altra banda, també intervenen alguns aspectes de la programació que deixen indefens al receptor, en tant que aquest manca d’elements de judici necessaris per a destriar sobre la seva fiabilitat.

Els règims de protecció dels menors fonamenten la seva idea central a establir restriccions que evitin l’accés dels nens a continguts que puguin perjudicar el seu desenvolupament físic i mental.

Al mateix temps, es tracta de garantir la llibertat de programació de continguts especialment destinats als adults. L’anàlisi de la legislació permet identificar l’existència de consensos respecte a aquells continguts que es consideren perjudicials per als nens: els que es refereixen principalment a la violència, a l’erotisme, a l’ús de certa publicitat en els programes orientats als nens, i a aquelles temàtiques que escapen a la comprensió i la maduresa emocional de la infància.

La flexibilitat reguladora enfront de l’evolució tecnològica del mitjà no es refereix llavors als continguts no desitjats, que amb les naturals adaptacions culturals romanen en el temps, sinó més aviat als mecanismes que, en un univers d’ofertes audiovisuals creixents i complexes, permeten amb eficàcia garantir la protecció dels nens.

El sistema més usat de protecció a la infància és el de les franges horàries, que s’aplica en la majoria de països del món. L’horari de protecció al menor assegura que, durant el dia, els nens no estaran exposats a programació inconvenient per a ells. En alguns països s’estableix, a més, una certa progressió en els continguts de la franja adulta, en atenció que en hores més avançades de la nit és menys probable contar amb audiències infantils.

En la mesura que avança el coneixement de la televisió i es constata que els nens romanen tres o més hores davant del televisor, els requeriments de regulació s’han fet més severs. Especialment en els països que tenen societats civils organitzades i actives, la comunitat ha exercit pressió per millorar els mecanismes de regulació i proveir més i millor informació respecte als continguts de l’oferta televisiva. Ha sorgit amb especial força la tendència a demandar de la indústria, més enllà de l’autorregulació que la seva comesa social li imposa, la qualificació, informació i senyalització en pantalla de les característiques de la programació.

En alguns països s’ha començat per exigir una major discriminació en les franges horàries: assenyalant en pantalla el públic que pot veure un determinat programa; establint distincions entre preescolars, nens, adolescents, joves i adults. La indústria està realitzant esforços complementaris per a proporcionar instruments tecnològics i bloquejadors que possibilitin que els pares puguin restringir l’oferta programàtica disponible per als seus fills. Als Estats Units i Canadà s’ha fet obligatòria la utilització del V-xip, mecanisme que permet bloquejar certs continguts de televisió que no siguin aptes per a nens.

En el cas de la televisió per satèl·lit, es compta amb mecanismes de bloqueig que poden activar els pares d’acord amb l’edat dels seus fills. Sobre la qüestió vigent de la violència en la televisió, hi ha qui sostenen que la violència existeix en la societat i la televisió no fa més que mostrar-la, i altres que donen suport a la idea de que la seva exhibició necessàriament produeix efectes en les audiències, especialment si es tracta de nens. Iniciatives destinades a limitar els continguts violents han estat empreses en diversos països del món.

En concret a Canadà, Estats Units i Gran Bretanya, on fets violents causats per nens i adolescents han sacsejat a la societat. S’han utilitzat per això codis de conducta voluntàriament acceptats per la indústria, sistemes de senyalització en pantalla que orienten a la família i restriccions reguladores estatals destinades a eliminar la violència excessiva i gratuïta en els programes orientats als nens i, especialment, aquells programes que presenten la força com a eina eficaç i legítima per a resoldre els conflictes.

La investigació acadèmica internacional ha estat observant molts anys la relació dels nens amb la televisió i s’han fet importants estudis que evidencien l’aportació que pot fer la televisió en l’educació i informació dels nens, sent els majors beneficiaris els menors de baixos ingressos, fet que ha estat demostrat amb el programa “Barri Sèsam”, que ha contribuït a facilitar la integració escolar dels nens d’escassos recursos.

Firma: Lourdes Pérez Sánchez