Harry Potter y las reliquias de la muerte

Els videojocs basats en pel•lícules de cinema moltes vegades resulten un problema. I és que és molt fàcil trobar jocs que no estan a l’altura del que se’ns presenta a la pantalla gran. De la mateixa manera, les conversions del món dels videojocs a produccions de cinema també solen patir crítiques negatives i “estirades d’orelles” per limitar-se a crear productes sense sentit que no aporten res de nou.

El cas que ens centra és la nova entrega de la saga “Harry Potter y las reliquias de la muerte”. Davant el clamorós èxit del film ambientat en la primera part del setè llibre de JK Rowling, ens arriba ara la seva versió per a les consoles de sobretaula. Què podem esperar d’ella?

Doncs la realitat és que el joc compleix amb el que molts podrien esperar d’ell: es tracta d’una conversió feta a marxes forçades i que no respon veritablement al que hauria. El primer que cal destacar és que l’argument del joc narra les peripècies de Harry i els seus amics per trobar els horrocruxes, parts de l’ànima de Voldemort necessàries per poder destruir-lo definitivament. Òbviament, l’argument, basat en els llibres de Harry Potter, resulta atractiu. Tanmateix, no queda ben plasmat. Les escenes no segueixen un fil conductor molt elaborat i de vegades no tenen gaire sentit. Per aquesta raó, de vegades podem fins i tot a perdre el fil del joc si no coneixem bé la saga.

Però això seria perdonable si a nivell jugable el joc respongués com deu. La realitat és en part contrària. No és que el joc sigui difícil de jugar, sinó que resulta excessivament lineal i monòton. Tot consisteix a seguir un camí força prefixat (en el qual si ens perdem podem recórrer a l’encanteri “brúixola” ‘per trobar el camí de nou) entre dos punts. És cert que generalment qualsevol joc és així, però la forma d’arribar és tan bàsica, senzilla i lineal que no acaba de quedar bé.

A més, els moments d’acció que inunden el joc es fan pesats i també monòtons. I és que, realment, arriba un moment en què ens cansem d’enfrontar-nos a enemics que sempre actuen igual (amb una intel•ligència artificial molt limitada). A més, tot i poder realitzar gran quantitat de conjurs, al final, tot es limita als clàssics per desfer-se dels enemics.

Per afegir varietat al desenvolupament, s’han afegit fases d’infiltració que tampoc estan ben treballades del tot. És cert que no estem davant d’un Metal Gear Solid o qualsevol altre joc d’infiltració, però és que resulten força avorrides. A això s’ha d’afegir que podem ser descoberts “sense voler” per personatges que vénen per l’esquena o que no veiem i que es xoquen amb nosaltres.

Com a punts positius, es pot destacar que l’ambientació i el nivell gràfic no són del tot dolents, sentint-nos en tot moment en l’univers de Harry Potter. A més, el joc porta modalitats addicionals que resulten més variades, com els desafiaments, o la possibilitat de jugar amb Kinect en una manera bastant divertit.

En resum, aquesta adaptació de Harry Potter no és de les millors, ni molt menys. I més en comparació amb altres lliuraments o amb el magnífic Lego Harry Potter anys 1-4 (que també teniu analitzat). El joc és lineal, relativament curt i bastant monòton, a més d’enfrontar-nos a uns enemics no excessivament “intel•ligents”. La seva edat recomanada és de 12 anys, encara que el seu nivell d’acció i violència fan que a partir dels 7 anys ja pugui ser jugat.

Diversió: 2; Jugabilitat: 1; Disseny gràfic: 3; Personatges: 2; Guió: 1

Firma: J. Carlos Amador Vigara