Silent Hill: Downpour

Aconseguir arribar al nivell dels primers Silent Hill no és gens senzill. La aclaparadora atmosfera, la foscor, el so, la música, la profunda història … Aquells sons estranys enmig de la foscor, dins d’un hotel i amb l’única companyia de la nostra llanterna encara ens posen els pèls de punta. I és que tot tenia un nivell tan elevat, que seguir per aquesta línia no era gens senzill.

Amb l’arribada d’aquesta generació, la saga va caure en un petit pou. Homecoming, l’anterior entrega, sense ser un mal joc, perdia part d’aquesta essència i, amb un apartat gràfic més que just, no va acabar de convèncer. No obstant això, les excel•lents jocs de PSP, amb Origins al capdavant, ens feien pensar en un renéixer de la saga.
Res més lluny de la realitat. Perquè Downpour beu directament d’aquests lliuraments per crear un suc el més fidel possible als grans d’aquesta saga. Però, tot i així, aconseguirà situar-se entre els millors?

Si hi ha un element essencial en la saga Silent Hill és el seu argument. La història, els personatges principals i secundaris, el poble … Tot transmet sensacions increïbles i girs argumentals que ens mantenen enganxats a la pantalla durant hores. I precisament aquest aspecte és un dels més cures en Downpour. Revivim la història de Murphy Pendleton, un home empresonat que és traslladat de presó després de rebre una brutal pallissa. No obstant això, sorgeix un contratemps en el viatge: el camió que els transporta pateix un accident. Quan Murphy desperta està només entre la boira i acaba arribant a un poble: Silent Hill. Us sona aquest plantejament? I si us recordem el nom de Harry Mason? No us recorda al primer lliurament? Doncs així és, perquè Konami ha intentat beure directament de l’essència de les millors entregues. Amb moments veritablement brillants.

Així, al llarg de l’aventura coneixerem millor a Murphy, però també a altres personatges secundaris d’allò més misteriosos i ambigus. Això anirà unit a més d’un gir argumental que aconseguirà mantenir-nos en suspens i, com no podia ser d’altra manera, haurem de prendre més d’una decisió moral que provocarà que visquem un dels sis finals possibles.

Si bé en l’argument el joc compleix perfectament, en l’apartat jugable no ho fa de la mateixa manera. El joc planteja la mateixa situació d’altres lliuraments. Tenim la història principal de Murphy, que és bastant lineal, però també podem perdre el temps explorant la ciutat. Aquí és on entren en joc altres tasques secundàries que aporten més varietat al joc. Aquestes són senzilles i s’activen gairebé per casualitat, com trobar certs ocells. I si bé no suposen ni un repte ni una obligació, ens mantindran enganxats durant més estona. A més, la bona recreació de la ciutat ens permetrà conèixer altres històries i altres casos, podent entrar en certes cases on trobarem cadàvers i altres misteris. Això sí, en més d’una ocasió ens perdrem i donarem voltes sense sentit fins a trobar el camí.

On el joc no acaba de convèncer és en les fases on fa aparició la pluja i, amb ella, aquesta dimensió terrorífica de Silent Hill. Bevent directament de Shattered Memories de PSP i PS2 (encara que aquest era el gel el que marcava el canvi de dimensió), començarà una cursa frenètica per sobreviure. Els enemics, poc detallats, intentaran acabar amb nosaltres, que haurem de defensar amb objectes que trobem, com cadires, canonades, etc. i fins i tot alguna arma de foc. A més, conforme les fem servir es deterioraran, per la qual cosa haurem de buscar nous objectes per defensar-nos. De tota manera, els combats són alguna cosa toscs i no estan excessivament ben realitzats. A més, en determinat moment començarà una seqüència a contrarellotge on haurem de sortir corrent.

Gràficament és simplement acceptable. El poble està ben recreat i els personatges també, encara que res en comparació amb altres aventures. Generalment, en la majoria de jocs, els protagonistes són un malbaratament de polígons i estan perfectament detallats. No obstant això aquí no és així. Els escenaris per la seva banda, tenen aquest to trencat i rovellat propi de la saga però repeteixen tants llocs ja visitats que ens deixen amb cert gust de refregit. A més, el “popping” és constant, amb elements que apareixen en el paisatge de sobte i sense esperar-los.

Finalment, és important destacar l’apartat sonor del joc. Si hi ha un element característic de la saga és la banda sonora i els efectes, que han ajudat a transmetre’ns aquestes sensacions d’aclaparament constant. La marxa d’Akira Yamaoka es plantejava com un punt veritablement negatiu. L’encarregat de crear totes les bandes sonores de la saga abandonava l’equip. De tota manera, la nova banda sonora i els efectes, sense arribar al nivell dels primers lliuraments, compleixen.

En resum, Silent Hill Downpour és un bon joc de terror. I més avui en dia. I és que ja són pocs els jocs que mantenen aquesta essència de la por enfront de l’acció sense sentit. Per això, és un joc recomanable com a aventura, però que no acabarà de convèncer del tot als fans de la sèrie. Sense ser un joc dolent, ni molt menys, no arriba a l’altura de jocs com Silent Hill 2 ó 3. Precisament, aquest és el seu principal problema, que el llistó del a saga és tan alt, que és difícil igualar els resultats de les primeres entregues. Malgrat tot, és un bon joc.

Quant al seu contingut, és un joc clarament destinat a un públic adult. El terror és constant i l’atmosfera aconsegueix aclaparar de la mateixa manera. A més, tot i no ser excessivament violent quant a nivell d’acció, les escenes són dantesques i poc adequades per als més menors.

Diversió: 4; Jugabilitat: 4; Diseny gràfic: 3; Personatges: 4; Guió:4

Firma: J. Carlos Amador Vigara